Cròniques del IX Congrés de Salamanca: Conferència plenària de Mempo Giardinelli

El dia 18 d’abril, la Conferència plenària va anar a càrrec de l’escriptor, cineasta i estudiós argentí Mempo Giardinelli, autor, entre d’altres moltes coses, d’un dels escassos i millors assaigs en castellà sobre el gènere: El género negro. El títol de la seva ponència era: Revolución, democracia y crisis como motivos del género negro latinoamericano. I ja la va començar remarcant que aquests tres conceptes (revolució, democràcia i crisi) són els motius naturals i consubstancials del gènere a l’Amèrica llatina. Em sembla que la seva afirmació no és gens discutible, atès el permanent estat de precarietat i d'incertesa social, econòmica i política d’aquell continent.

Va indicar que escriure sempre en estat de crisi es revesteix de sentit perquè “es en la literatura donde hallamos la información de lo que somos, hacemos y queremos ser”. Poca broma. Giardinelli estava definint allò que alguns estudiosos d’aquí (com per exemple Sebastià Bennasar, que n’està fins i tot confegint una tesi doctoral) defensen sempre: la idea que la novel·la negra serveix per explicar la història d’un país, d’un territori, d’un poble. És una font documental de primer ordre per entendre la situació política, econòmica i social del món que ens envolta, molt més fidel, sovint, que els mateixos manuals acadèmics. No debades s’abeura directament en els fets, esdeveniments  i comportaments que tenim a l’abast.      

Giardinelli va assegurar que la novel·la negra és el gènere més llegit a l’Amèrica llatina i que, d’una manera o d’una altra, sempre hi ha estat present. Va citar com a relat fundador El matadero, d’Esteban Echeverría, que data de 1837. Com que l’he trobat a la xarxa, us l’enllaço aquí i el podeu llegir. També es remuntà a Facundo i a Martín Fierro, dos textos clàssics dins dels quals, per a Giardinelli, la tensió dramàtica se sosté a través del crim i de la dicotomia delicte/legalitat.

Giardinelli va donar-me la raó en una apreciació meva, que he comentat en diversos llocs i ponències. Em refereixo a la visió negativa de la policia en aquells països, que és equiparable (com també defensa el professor Colmeiro, gran expert en Vázquez Montalbán) a la visió negativa que hom tenia a l’Estat espanyol durant la dictadura franquista. Com a conseqüència, la literatura policial llatinoamericana no pot tenir el mateix funcionament que en altres indrets, on el règim és democràtic (el cas anglosaxó, per exemple). Les forces de l’ordre a l’Amèrica llatina sempre les trobem al costat de les oligarquies, de la mateixa manera que a Espanya durant la dictadura i durant els primers anys de la Transició (per això Carvalho encara és un detectiu privat i no un poli).  

Giardinelli, al fil d’aquesta idea, ens va fer cinc cèntims de la desaparició i assassinat, l’any 1977,  de l’escriptor argentí Rodolfo Jorge Walsh, símbol dels escriptors contra la darrera dictadura militar. Un autor que va conrear, entre d’altres temes, la novel·la de no ficció (tipus crònica d’investigació periodística), amb tres títols molt importants (si voleu saber més, llegir aquí).  

Giardinelli va defensar l’existència d’un corpus de novel·la negra molt ric i variat, amb molts autors, que recorre tots els països del continent. Obres que, en general, vinculen el crim amb la societat que el permet. A Amèrica llatina es cometen molts crims que es mantenen impunes i que són causa de brots de violència. La violència, per a Giardinelli,  és intrínseca a la modernitat del gènere, es converteix en l’eix de la narració perquè és real: abús de poder, corrupció, narcotràfic, etc. etc.

Giardinelli també constatà que Europa i els EUA posseeixen tradicionalment molts prejudicis contra els països hispanoamericans, als quals consideren bàrbars, deshonestos, extremadament violents, incivilitzats, corruptes i bestials. Amb naturalitat, va desmuntar la idea tot citant Hitler, Mussolini o els presidents nord-americans. Però també (si és que això ens sembla una mica demagògic) va fer esment de brutalitats tan recents i sonades com la d’aquell pare austríac que va tenir tancada durant anys la seva filla violant-la repetidament.

La seva proposta és afrontar l’existència de la violència com una qüestió inherent a l’ésser humà, en totes les societats i en totes les èpoques. La literatura (i la “negra” preferentment) ens pot ajudar a sublimar-ho, a testimoniar-ho, a denunciar-ho. Per a Giardinelli, el futur del gènere no es troba en la creació de detectius o policies, sinó en reflectir la realitat a través de personatges comuns que s’equivoquen, que no saben per on tirar, que comenten errors, que es troben enmig de situacions extremes que han de resoldre. L’escriptura de ficció a Amèrica llatina es troba ara en un moment de “dissecció dels tòpics”, amb una gran fornada de creadors de tots els països. La pretensió general és despullar la veritat mitjançant el gènere. Giardinelli també advocà (oh, sí, sí!) per una bona crítica acadèmica que es dediqui a l’estudi de tot plegat.

L’autor també és un reputat cineasta, de manera que no va deixar de fer referència al cinema. Precisament la nit anterior, el Congrés ens havia deparat una marató de cine on vam poder visionar El décimo infierno, adaptació a la pantalla de la novel·la homònima del mateix Giardinelli (també responsable del guió de la pel·lícula). Ens en va parlar una mica, tot fent també història dels inicis del “negre” en el cine argentí. Va remarcar que al seu país existeix una gran tradició a l’hora de traslladar tot tipus de literatura a la pantalla.

Pocs gèneres representen tan cabalment la realitat i els seus conflictes, va concloure. La reflexió sociopolítica és inherent al gènere negre. El crim mai no és gratuït. El mal comporta moltes possibilitats dramàtiques i literàries. Per això té tant d’èxit, sigui al cine o sigui a la narrativa.

La literatura permite fastidiar a los poderosos. Y a mí, eso me encanta.

Mempo Giardinelli, un mestre.