Entrevista amb Luis Gutiérrez Maluenda

Llibreria Laie de Barcelona, divendres 5 d'abril. Un matí  plujós i fred. Ens trobem amb Luis Gutiérrez Maluenda per xerrar una estona. Jo volia aprofitar per mostrar-li  la comunicació que, en pocs dies, exposaré en el marc del Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca sobre les seves novel·les del detectiu Atila: Mala hostia, Un buen lugar para reposar y Ruido de cañerías (totes publicades per l'Editorial Alrevés).

Gutiérrez Maluenda és un home intel·ligent, encantador i divertit amb el qual comparteixo,  a  més de la literatura, altres gustos, com el cinema i els animals. La trobada va resultar molt interessant i agradable. Ens vam allargar moltíssim i lamento no poder reproduir-ho tot. En qualsevol cas, vam parlar de "lo divino y lo humano" i aquest és el resultat. Espero que us agradi, negrots.         

 

 

Per què escrius, Lluís?

Per ser feliç. Mira, jo em vaig passar tota la meva vida treballant fort, molt fort. Guanyava diners. Si ho comparava amb altres sous, el meu era gloriós. Però això tenia un preu. Et “cascava” molt. Encara arrossego alguna herència de tot allò. I, per aquest motiu, vaig decidir retirar-me jove. Als 56 anys, jo ja no treballava. Llavors, em vaig posar a escriure.
 

I t’explico una anècdota potent, que ajuda a entendre molt bé el meu procés d’introducció en el món de la literatura. Quan va morir la meva mare, vaig anar al seu pis a recollir coses. I vaig trobar una llibreta d’espiral, amb lletra meva. No era un diari, però deia coses personals. I una d’elles era: “Luis, a ver cuándo cojones te pones a escribir esa novela que te crees capaz de escribir”. Això, jo ho vaig escriure quan tenia 19 anys. Però després, la càrrega de tensió de la feina em va fer oblidar el meu propòsit d’escriure. Quan tota la tensió va desaparèixer, vaig començar a fer-ho.       

I per què gènere negre?

 

Mira, jo no tenia la intenció de fer gènere negre, però en un moment concret em va venir de gust enfotre’m d’un detectiu privat. Ho vaig fer i va ser la primera novel·la del personatge d’en Humphrey. Es deia Un tipo llamado Humphrey, que no s’ha publicat mai ni es publicarà perquè no té qualitat ni llargada ni res. És com un exercici. I quan la vaig acabar, malgrat tot, vaig veure que no estava malament, perquè jo
de novel·la negra n’havia llegit molta. 

Tu sempre has estat molt lector, suposo.

Molt. Tota la vida he llegit molt. Sempre vaig amb un llibre a la mà. I mira, un dia vaig anar a un cine fòrum en una biblioteca. En acabar, la bibliotecària se’m va acostar i em va dir: “escolta, tu no ets el perfil normal de la gent que ve per aquí”. Ho deia per les preguntes que jo havia fet i tal. I ens vam posar a xerrar. Li vaig explicar que havia escrit aquesta novel·la negra i diu: “espera’t. Que jo tinc un amic que n'és un gran especialista”. La bibliotecària agafa el telèfon i truca al Jordi Canal.

No em diguis!

Sí, sí. Fixa’t. I li va demanar que llegís la novel·la, perquè algú amb criteri suficient pogués opinar. El pobre Jordi, com que li demanava una amiga, va dir: “Bueno, que me la traiga”. I li vaig portar. Al Jordi se li notava que pensava: “lo que me ha caído ahora”, però ja coneixes la seva amabilitat proverbial i la va acabar llegint. I aleshores em va dir: “tio, no deixis d’escriure”. Si ets capaç d’escriure així en una primera novel·la, no ho has de deixar. Em va dir que s’havia fet un fart de disfrutar. I així “llevamos 15”. Aquesta és la història.

Tu combregues amb la idea que la novel·la negra és en aquest moment la novel·la de contingut i crítica social?

Totalment. És la novel·la social del moment. Sens cap mena de dubte. Prové de la novel·la negra que va néixer als Estats Units i que, en comparació amb l’anterior narrativa d’enigma, feia crítica social.

D’acord. Doncs, dit això, tu què pretens amb la teva literatura?

Mira, jo veig les coses que passen pel món i aleshores m’indigno. I aquesta indignació, en lloc de sortir en forma de “sesudo análisis”, surt en forma de “catxondeo”. La novel·la negra em permet fer això i, al mateix temps, em permet sentir-me feliç.

Al personatge d’Atila, tal vegada com alter ego teu, li passa exactament això.

Doncs sí, l’has clavada. La rancúnia que puc sentir per les coses que passen la canalitzo escrivint. La violència està molt mal vista i, a més, encara me les carregaria jo.  

Ha! Ha! És veritat... Bé, continuem. Em pots dir quins són els teus autors favorits? No només de novel·la negra, sinó en general.  

Mira, jo cada vegada més tinc la tendència a parlar d’obres concretes que m’han impressionat i no tant d’autors.

Una posició intel·ligent. Em sembla que en prendré nota. 

Et poso un exemple que , al meu entendre, ho explica perfectament. Boris Vian és un mal escriptor, però Escupiré sobre vuestra tumba és una de les més grans novel·les del gènere negre que s’han escrit mai. La novel·la que m’enduria a una illa deserta seria L’últim petó autèntic, de James Crumley. És meravellosa. Per contra, les altres novel·les de Crumley no estan malament, però no tenen el mateix nivell. El meu escriptor preferit és aquell que escriu una obra que a mi m’impacta. També és cert que hi ha autors que no m’han decebut mai, com Raymond Chandler. Però cal tenir present que va escriure molt poc.

En el cas de la literatura no negra sí que hi ha més tendència a parlar dels “grans”. Però tot i així, aquestes coses també passen. Per exemple, Alfredo Bryce Echenique a mi sempre m’havia agradat molt, moltíssim. Doncs ara, escriu coses que no val la pena ni molestar-se en llegir.

 

Com neix Atila?  

Té un naixement molt concret. Jo vaig escriure una novel·la, Música para los muertos, que succeeix a Nova York i que té un protagonista de trets molt característics. Molt canònics del gènere. Va tenir força èxit, sobretot de crítica. Tothom em va dir que continués la sèrie, inclosos en Jordi Canal i l’Àlex Martín Escribà. Però jo vaig arribar a la conclusió que no ho faria. Per diverses raons. En primer lloc, perquè passa als anys 30. En segon lloc, a Nova York. No és el mateix que escriure sobre allò que coneixes de primera mà. T’has de documentar molt i pots cometre tots els errors del món. I va ser així com vaig decidir fer un personatge que tingués tots els trets d’aquell protagonista, però que visqués a Barcelona i en l’actualitat. A la meva ciutat i en el temps que estic vivint.

Al marge de la sèrie Atila, tu acabes de publicar una novel·la diferent, La fiesta. Què em pots explicar?

Doncs mira, jo diria que La fiesta, com surt a la contraportada del llibre, és “mucho más que una novela negra”. Hi ha crims, però va més enllà. Comença amb la troballa d’una dona assassinada, però l’acció l’expliquen 4 personatges: un metge, la seva dona, l’amant de la dona del metge i una senyoreta que vol ser actriu i que passava per allà. Cada narrador reprèn l’acció, pràcticament, on la deixa l’altre. Potser en alguna ocasió se solapa una mica, però no es repeteixen les escenes.

Hi ha un joc narratiu important, doncs.

Sí. I també un important joc psicològic que no té res a veure amb el gènere negre, sobretot relacionat amb el triangle del metge, la dona i l’amant. Per un altre cantó, he escrit un final que no sé si mai no s’ha fet en literatura. Jo sempre he procurat que les meves novel·les tinguin alguna cosa diferent. Aquí hi trobem quatre veus narratives en primera persona i un final especial. L’estil també està molt cuidat. Jo em sento molt orgullós del resultat, la veritat.

L’estic començant... Aviat arribarà la meva ressenya, així que la llegeixi. Ara ja m’han agafat moltes ganes!

Crec que t’agradarà. I he intentat que no perdi la “grapa” del gènere negre. Surt algun personatge prou potent. En molts sentits, és la millor novel·la que he fet. I estic molt content d’haver estat capaç d’escriure el final que he escrit. Penso que, t’agradi o no aquest final, acabaràs dient: “hacen falta narices para hacer este final”.

Què esperes del futur, quins plans tens?

Espero conservar la salut molt de temps i poder-me dedicar a fer el que vull fer. Econòmicament no tinc un duro però no tinc problemes, perquè, per viure com visc, puc aguantar. I ara estic fent una cosa nova –perquè jo sempre gaudeixo fent coses noves–, que és acabar una novel·la que no sé com sortirà. T’explico: tinc un munt de personatges, un munt, que cadascú explica la seva història. Els uns no tenen res a veure amb els altres, però tots es topen amb una noia que porta una funda de violí vermell. I al final ha de lligar tot.

Oh. Em sembla molt bell.

També m’agradaria agafar algunes novel·les del Humphrey que no s’han publicat i tornar-les a mirar perquè puguin sortir.

Estaria molt bé. Em sap greu, però hem d’anar acabant. No voldria fer-ho, però, sense parlar una mica de cinema, perquè crec que t’agrada moltíssim.  

Sóc molt cinèfil. M’agrada tot el bon cinema, però escullo pel·lícula en funció de l’humor que tinc cada dia. Si porto una temporada més dura, prefereixo veure una comèdia o alguna cosa lleugera i divertida. El que cada vegada suporto menys són les pel·lícules que es basen en efectes especials. Em penso que el cine no és això. És una altra cosa. Perquè m’entenguis, disfruto més amb Kurosawa que amb les pel·lícules de Tom Cruise. Que és una pena, perquè anava per gran actor, però fa pel·lis infumables.