Harlem Nocturne

dissabte, 27 d’abril de 2013

IX Congreso de Novela y Cine negro de la Universidad de Salamanca: «Retórica del crimen en los “Desengaños amorosos” de María de Zayas» (Marta Sanz)



El dimecres dia 17 d’abril vaig arribar al Congrés de Salamanca, però la inauguració havia estat el dia anterior. Jo no hi vaig poder assistir. M’era impossible faltar tants dies a les meves classes de la UB. Després d’un viatge agradable i sense sorpreses, em vaig estrenar amb la Conferència plenària de l’escriptora Marta Sanz, anunciada amb un misteriós epígraf: “Retórica del crimen en los Desengaños amorosos de María de Zayas”.  

Marta Sanz (Madrid, 1967) és Doctora en Literatura Contemporània per la Universidad Complutense de Madrid. Com a escriptora, ha conreat diversos gèneres, inclosa la poesia. Ha rebut importants premis i ha estat finalista al Nadal (2006) i semifinalista al Premi Herralde el 2009. Les seves incursions dins la novel·la negra es concreten fins ara en dos títols, força valorats: Black, black, black (Anagrama, 2010) i Un buen detective no se casa jamás (Anagrama, 2012).

La seva ponència em va interessar molt. Agosarada i poc habitual, Sanz se submergí en una curiosa indagació: els elements criminals en una de les obres de María de Zayas, autora espanyola del segle xvii, nascuda en els darrers anys del xvi, i que, com totes les dones escriptores al llarg de la història, ha estat poc estudiada, per no dir directament silenciada o ignorada (aquí us adjunto un enllaç que us en dirà més coses). L’obra analitzada s’intitula Desengaños amorosos: un conjunt d’històries protagonitzades per dones que, enmig de la violència misògina de la societat patriarcal, pateixen de manera descarnada la violència masculina.

Marta Sanz era conscient de la seva lectura poc o gens canònica, gairebé herètica com ella mateixa va admetre amb molt bon humor. Amb tot, no es va poder estar de constatar la supervivència de la temàtica dels relats de Zayas. Els homes malvats, cruels i violents que s’acarnissen amb les dones continuen mantenint-se a la palestra. El “negre” actual n’és ple. Què, si no, són per exemple les novel·les d’Stieg Larsson, fins i tot amb un títol tan explícit com el de la primera de la sèrie, Els homes que no estimaven les dones?
Des d’aquest punt de vista, he de donar-li la raó. Personalment en vaig parlar en una trobada a la llibreria “Pròleg” que potser alguns recordareu (llegir aquí). Tradicionalment, els més febles (entre els quals sobretot les dones i els nens) representen la gran majoria de les víctimes de les novel·les criminals. 

 

María de Zayas


Enmig d’aquest context, la ponent va introduir-nos en la figura de María de Zayas, que em va subjugar. És clar que no estem parlant d’una feminista com l’entenem en l’actualitat (no oblidem que va viure al xvii), ni tampoc d’una obra amb ressons directes en la narrativa negra d’avui. Tanmateix, la proposta de Marta Sanz pretenia reinterpretar els Desengaños amorosos de manera atrevida, sense embuts, concessions, continència ni tabús. Em va agradar la seva idea: afrontar el contingut de l’obra literària al marge dels prejudicis. Crec que, sense passar-nos, és un saludable i alliberador exercici que hauríem de fer més sovint.
Marta Sanz es referí a la idea de la reescriptura. Que també és la idea, afegeixo jo, de la relectura. En cada moment històric (i això ja ho va demostrar Jorge Luis Borges de manera preclara) els receptors reescrivim, reinterpretem. No cal ser una llumenera per subscriure la qüestió. No interpretem avui l’antiguitat clàssica com ho feien a l’Edat Mitjana. Ni tan sols la Bíblia no la interpretem igual, per més textual que continuï essent l’hermenèutica catòlica.

Per tant, podríem estar parlant d’una autora, en ple Segle d’Or, a titllar de protofeminista i de protonegra. Una escriptora que mostrava interès per l’educació que rebien les dones, que mai no arribava a ser similar a la rebuda pels homes. Pensem que una dona no podia aspirar al mateix tipus ni nivell de coneixement que un home, ja que l’educació esmerçada en cada cas (en el supòsit que una dona pogués assolir un nivell alt de formació) no contemplava les mateixes matèries d’estudi. A partir d’aquesta realitat, María de Zayas advoca per una desfeminització de caire clarament progressista, però que també arrossega un vessant reaccionari. Em refereixo al plantejament que ha estat la base, fins no fa gaire, de cert tipus de feminisme: el menyspreu d’allò “típicament femení” i la defensa del rol i les virtuts considerades “masculines”. 

Els Desengaños amorosos (que penso llegir així que pugui) reflecteixen una societat injusta i cruel on els homes maltracten les dones sense cap mirament. Són biliars, libidinosos, falsos, corruptors, manipuladors, pretensiosos, primitius, brutals, irascibles. No sense humor, la ponent els va etiquetar d’homes fatals, en una clara inversió de l’arquetip del “negre”. Les històries contenen assassinats de tot tipus, on les dones són sempre les víctimes (enverinaments, emparedaments, apunyalaments).
Amb unes descripcions dures i extremadament realistes (que, no obstant això, no invaliden la “meravella” barroca), Zayas ens introdueix en un món terrible que, sovint, està basat en casos vertaders. Així, els Desengaños no defugen un cert didactisme, una certa exemplaritat, per tal d’evitar que els violents successos es reprodueixin. L’autora barroca fa crònica de l’època i se situa sempre del cantó de la víctima, a qui pretén prevenir i avisar. També subverteix de manera intencionada les convencions de la novel·la amorosa del període. Tot plegat converteix els relats, que mai no tenen un final feliç, en antecedents del gènere de successos contemporani.

La violència i el sexe apareixen íntimament relacionats. Les escenes són d’un realisme truculent, macabre, tremendista, terrorífic. Marta Sanz va parlar d’un cert regust a antecedent de la novel·la gòtica i dels relats del Romanticisme, exaltació de la bellesa del cadàver femení inclosa. Per cert, recordeu el cadàver de Laura Palmer a Twin Peaks? Doncs això: la mort com a reclam estètic amb un fort component eròtic.

En conclusió: tot i que, evidentment, María de Zayas no podia ni imaginar l’existència del gènere negre que nosaltres coneixem, carregat de codis i convencions, la seva preocupació per la dona com a víctima, els temes que conrea (violència, sexe), l’aspiració de denúncia, la descripció dels escenaris i dels detalls pràcticament com si fos un forense (els fragments llegits en veu alta em van recordar l’escatologia macabra de Bones), permeten trobar tot una sèrie de fils i lligams.

D’altra banda, la pròpia persona de l’autora demostra la veracitat de la misogínia que denuncia. Si no, com podríem explicar el silenci acadèmic al seu voltant? Per desgràcia, els estudiosos de la literatura tenim molt clares aquestes coses. Sabem molt bé que hi ha figures importantíssimes que han estat ignorades, maltractades i pràcticament esborrades al llarg dels segles. Els motius són diversos i no pertoca tractar-los ara i aquí. Tanmateix, sí que us puc assegurar que formar part del gènere femení ha estat, desgraciadament, un dels més habituals.

Que tingueu un feliç dissabte, negrots.  



13 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

No em sorprèn gens que gaudissis molt amb la ponència de Marta Sanz parlant dels relats de la apassionant Maria de Zayas, s’evidencia en la teva palpitant descripció. En efecte, és un plaer llegir les teves cròniques doncs tenen la virtut de menar la imaginació del lector al lloc del fet, copsant tota l’atenció sobre el que expliques.

Míriam C ha dit...

Gràcies, Anna. M'apunto Maria de Zayas a la meva llista de "pendents". No la coneixia.
Abraçades.

Teresa ha dit...

Jo no la coneixia, tampoc! Gràcies, Anna! Sempre ens fas aprendre coses noves!
Una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ah, la Maria Zayas! Vaig llegir força sobre ella quan estudiava a la Universitat de Toronto i em va sorprendre descobrir-la perquè mai abans no n'havia sentit parlar. No vaig arribar a llegir la seva obra perquè no la trobava a Toronto i amb els anys confesso que me'n vaig oblidar. Però no et creguis que em van parlar d'ella en alguna classe, no, la vaig descobrir pel meu compte en diversos llibres sobre feminisme. Un cop descoberta, i com que justament jo tenia una classe de doctorat del Segle d'Or castellà, vaig preguntar-li al professor com era que no estudiàvem Maria Zayas. Recordo que el professor es va sorprendre i em preguntà com era que jo sabia res d'ella. Li vaig explicar. Per fer-ho curt: el professor em va dir que era una autora que no valia la pena (contrariament al que jo havia llegit sobre ella). Em va molestar molt i, com a venjança, em vaig dedicar durant un temps a esmentar Zayas a cada classe del Segle d'Or i a totes les classes quan venia bé. Ningú em va fer mai cap cas, ni les altres estudiants!
Ara que he llegit la teva crònica se m'han renovat les ganes de llegir aquesta autora. Gràcies!!!

mariatoldra ha dit...

Molt interessant, això de capbussar-se buscant la negror en la literatura antiga... Les lectures no canòniques tiren enrere segons quin personal, però són molt gratificants quan les fa algú amb bagatge cultural i un cap ben moblat. Quan no es donen aquestes dues circumstàncies, poden ser delirants: un amic m'explicava que un opositor havia recorregut a Moby Dick per explicar el Nabí de Carner... sense citar Jonàs i la balena!!

Anònim ha dit...

És una qüestió recurrent, Shaudin. D'una banda, passa per ser dona. Però també, en altres casos, per no ajustar-se al cànon de l'època o per fer una literatura suposadament "popular" o de "segona fila".
És horrorós quant, en el curs de la recerca, hom va descobrint la quantitat de veus ignorades que hi ha.
En el teatre del XVIII (i no només català, sinó també castellà) passa molt a causa del divorci entre el que agradava al públic i el que preconitzaven els intel·lectuals il·lustrats. Hi ha un autor de Vic, Llucià Francesc Comella, molt remarcable i molt famós a l'època, que escrivia en castellà. Aquest, com que no feia tragèdies neoclàssiques, va ser durament perseguit per Moratín. Coetàniament, Moratín i els seus seguidors no se'n van sortir. Comella va continuar triomfant a les taules. Tanmateix, els neoclàssics sí que van silenciar-lo per a la posteritat. I no és l'únic.
Al capítol del teatre del XVIII de la nova Història de la Literatura Catalana que he redactat, el recupero. I, darrerament, se n'ha fet també una tesi doctoral.
És només un dels molts exemples.
En el cas de María de Zayas, sospito que el silenci, atès que feia literatura culta, no és només per ser dona, sinó també pels temes que tractava, que l'acostaven perillosament a les notícies truculentes dels papers de l'època, anomenats "Relacions" i que es dedicaven a explicar fets morbosos o extraordinaris.
En qualsevol cas, tot i que la tesi "negra" de Sanz és poc canònica i no del tot defensable, el que sí demostra, com a mínim, és el gust que sempre ha existit pel crim i les seves circumstàncies.

Anònim ha dit...

Sóc l'Anna Maria. No sé perquè surto anònima, serà possible!

Anna M. V

Anònim ha dit...

Anna Maria Villalonga diu:

Maria, mentre jo contestava a la Shaudin, has escrit tu. Efectivament, estic d'acord amb les teves paraules. La ponent sabia molt bé el que deia, ho argumentava molt bé i estava molt preparada. Per això em va interessar tant la seva ponència.
Per a mi, va ser un dels moments més engrescadors del Congrés, tot i mantenir-se una mica al marge de la "negror" (o tal vegada per això).
En el fons, la conferència va demostrar una cosa, això segur: el gust per la truculència ve de lluny!!! hahahahaha.

Anònim ha dit...

Anna Maria Villalonga diu:

Continua fallant aquest ordinador.
En fi, Maria, pel que fa a Nabí i a Moby Dick. Mare meva, quina connexió!

A més, Carner mai no diu "balena". Sempre diu "peix". Jonàs va anar a parar a la "panxa del peix".

Maria ha dit...

Hahaha, anem bé!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M'ha estranyat això de l'anonimat, però de seguida m'he adonat que eres tu. He llegit tantes coses teves, Potato, que et reconec encara que t'amaguis, hehe.
Pel que fa al cas que explica la Maria, és aŀlucinant. I ara te n'explicaré un altre de més petitet però igual d'estrany. Un estudiant meu va fer un assaig de "Més enllà del somni" on parlava de l'Anna de la noveŀla com si fos l'Ishmael de Moby-Dick. Hahaha! Es veu que per alguns Moby-Dick dóna per molt.

Tià ha dit...

Molt bona la crònica i bona la conferència, divertida i original. Jo no estic gens d'acord en això d'anar a buscar na Maria per la cuina en precedents de negror. Per a mi el gènere neix amb Edgar Allan Poe o amb Eugene Sue en la seva vessant policíaca i només es converteix en negre el 1929 quan es publica "Collita Roja" de Dashiell Hammett. Purista? Doncs sí. No passa res per ser-ho i la conferència de la Sanz em va agradar força, però ni Èdip Rei és una novel·la negra, ni Hamlet, ni el llibre de Susanna de la Biblia ni aquesta Maria de Zayas. Per a mi la conferència de Giardinelli fou infinitament millor. Però això sí, la teva crònica sí que és espectacular!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolgut Tià
En primer lloc, jo tampoc no subscric al peu de la lletra (ni de bon tros) les tesis de Marta Sanz. En realitat, em sembla que tampoc no ho fa ella mateixa, que, com saps, va insistir molt que la seva lectura no era gens canònica.
Tanmateix, a mi em va interessar molt la conferència (i em va agradar) per diversos motius. En primer lloc, com dic a la crònica, pel sa exercici de fugir de l'ortodòxia, que, de tant en tant, està molt bé. En segon lloc, perquè María de Zayas és una autora que s'escau de ple dins el meu període d'estudi (l'Edat Moderna) i, per tant, descobrir i aprendre coses d'aquest moment històric (sobretot si estan vinculades a la literatura)per a mi sempre és molt bo. I en tercer lloc, perquè jo vaig entendre molt bé (tal vegada perquè hi estic immersa) el context dels "Desengaños amorosos".
Com li deia més amunt a la Shaudin, en aquest període proliferen una mena de plecs solts (que es desenvolupen a l'engròs durant el segle següent, el XVIII) que s'anomenaven "Relaciones". Estan vinculats als romanços de cec, a la literatura de canya i cordill, etc. És a dir, a tot un seguit de testimonis literaris molt lleugers, de caràcter popular, que agradaven molt a tothom. Gran part d'aquestes "Relaciones" contenien la narració de fets extraordinaris, estranys, inexplicables, morbosos. Descripció d'aberracions de la natura, de crims, misteris, assassinats, enigmes irresolts, etc.
Per tant, demostren (i això sí que té vinculació amb el gènere) la tendència humana a fruir de la truculència, de la violència, del morbo del crim. Aquests plecs se solien llegir en veu alta, en grup, atès que una part important de la població de classe més baixa era illetrada. Un llegia i els altres escoltaven. També se solien llegir damunt d'un escenari, per actors professionals i sovint itinerants que anaven de poble en poble per les festes majors, les festes de la verema, de la sega, de la matança del porc, etc.
D'una altra banda, abans o simultàniament a Allan Poe (indubtable pare del gènere), també tenim narracions diverses (ja no populars, sinó cultes) que entronquen amb tot això. Autors com Bécquer, Pardo Bazán, Maupassant, Hoffmann, Mary Shelley, Stevenson, etc. etc. etc.). Tinc una llista immensa (de fet tinc una col·lecció a la meva biblioteca negrota) que podria reproduir i que volta (per davant i per darrere) l'època Poe.
Amb això vull dir que, malgrat la poc canònica conferència de Sanz, no podem deixar de sostenir que la història de la literatura és un "contínuum" (sempre insisteixo molt en això, amb els alumnes) i que, per tant, res no apareix com un bolet. Tot va lligat, tot es relaciona (per seguiment o ruptura) amb l'anterior. Tot torna i interacciona, amb les innovacions que vulguis, però és així.
Com a conseqüència, ni Zayas ni la Bíblia, ni Èdip ni Hamlet tenen res a veure amb el negre dels "puristes", però sí que demostren com són els gustos humans, quines coses ens interessen des d'antic, des de sempre (i que es transmeten dins la literatura de maneres molt diferents, fins i tot antitètiques, però que tenen el mateix pòsit).
Jo crec que d'això anava la proposta de Sanz, a banda de constatar aquest protofeminisme de Zayas que, ara sí que sí, ho era de veritat. Les dones, d'una manera o una altra, arrosseguen una lluita que es perd en la nit dels temps.
Gràcies per les teves paraules sobre la meva crònica. I no crec que hàgim de comparar les conferències. La de Giardinelli em va encantar, però no tenia res a veure amb aquesta.
Un petonet.