Harlem Nocturne

diumenge, 7 d’abril del 2013

Calle Berlín, 109, de Susana Vallejo




Carrer Berlín, 109: una localització de l’Eixample barceloní, un immoble com qualsevol altre, senzill, aparentment anodí.
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...
Susana Vallejo, autora madrilenya instal·lada a Barcelona des de 1994, confegeix a Calle Berlín 109 una àgil novel·la d’intriga que enganxa el lector des de la primera pàgina. Una ficció coral i viva, protagonitzada per tota una comunitat de veïns que, tot fent una extrapolació prou raonada, podem reconèixer com l’acolorit mosaic de la societat que ens ha tocat viure. Una parella d’avis (ell malalt d’Alzheimer), una mare desgastada per la vida amb dos fills adolescents, un executiu solter devastat per la depressió i l’estrès... I més personatges, que prefereixo deixar que descobriu vosaltres a través de la lectura, però que inclouen un policia que, en plena  baixa mèdica, no pot deixar d'investigar i... un fantasma. Sí, heu llegit bé. Un fantasma.
La trama és realista, malgrat aquesta presència sobrenatural que acabo d’anunciar. L’esperit en pena (al qual a mitja novel·la s’hi afegeix un altre) serveix només de contrapunt, de mut observador dels fets, de voyeur reflexiu i encara vinculat emocionalment a l’entorn. És una mena de picada d’ullet, de llicència que es permet l’autora però que no invalida el retrat social que pretén transmetre amb la novel·la.

 

Ignoro si Susana Vallejo n’és conscient, però a mi, inevitablement, alguns fragments del llibre  m’han arrencat un ampli somriure i, més escadusserament, alguna franca riallada. Hi ha situacions hilarants, que recorden certes pel·lícules i sèries de televisió. Trobem comentaris divertits i moments sincerament sorprenents, que ratllen la inversemblança. No obstant això, no  fan cap nosa. Ens aboquen a un sentiment ambivalent, d’estranyesa i d’astorament, que lliguen a la perfecció amb el to general de la novel·la. No ens enganyem: una història on hi pul·lula un fantasma amb tota naturalitat, ja ens indica, des del primer moment, que hi pot passar qualsevol cosa.
He de dir que m’hauria agradat un final menys happy, menys lligat, més obert. Però segurament aquesta percepció és estrictament personal. Estic convençuda que altres lectors ho veuran de manera diferent. En qualsevol cas, Calle Berlín 109 és una novel·la original, entretinguda, de lectura molt plaent i on hi ha més crims que no sembla. Us convido a comptar-los.

Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.





 
 
 
Recomanada, negrots. Us ho passareu molt bé.
  
 


6 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Tot i que m’espanta el que dius que mai no arribarem a conèixer els nostres veïns ni els nostres familiars, per altra banda, la resta del que descrius es una incitació a descobrir l’enigma de la novel•la , per tant, m’apunto el títol i l’autora. Gràcies una vegada més.

Anònim ha dit...

Me l'apunto, s'costa Sant Jordi, i de veritat que llegin la teva cròn ica, no puc evitar sentir una gran curiositat, es tan cert que quasi tothom te algun "cop" amagat.

Gràcies i petons

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tot el que expliques ha despertat el meu interés. Em sembla que és una noveŀla que m’agradaria. Potser algun dia la tindran a Robarts (em sembla que aquesta biblioteca compra tots els llibres, pel que la conec, i com que el llibre és en castellà arribarà tard o d’hora —els llibres en català ho tenen més difícil). Gràcies per la ressenya!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Aquesta casaestà molt a p`rop de la meva. La veritat és que les comunitats de veïns reuneixen gent ben curiosa. A la meva, hi hagut de tot, llevat d'algun assassinat.
Rl meu barri s'hi trobàven, quan vam arribar diferents cases: la dels Periodistes -- la nostra--, la dels militars, la dels magistrats...
Viviem -- la cosa ha variat amb els anys -- al BARRIO CHINO PERFUMADO. Erem voltats pel que es coneixia com a 'barres americanes' i fins i tot, una nit, van matar un cambrer del local de la cantonada de casa meva, on ara hi ha un restaurant on es menja força bé.

Anònim ha dit...

Apuntada, però la llista és tan llarga que no sé quan arribarà el seu torn!
Les teves ressenyes engrescadores donen ganes de comprar-ho tot!
Gràcies Ana per tot!
Tura

Anònim ha dit...

Ben cert que no coneixem ni tan sols els més propers, però, vist pel cantó positiu, això dona joc a la vida, també. ..

IO