Carrer Berlín, 109: una localització de l’Eixample
barceloní, un immoble com qualsevol altre, senzill, aparentment anodí.
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...
Susana Vallejo, autora madrilenya instal·lada a
Barcelona des de 1994, confegeix a Calle
Berlín 109 una àgil novel·la d’intriga
que enganxa el lector des de la primera pàgina. Una ficció coral i viva,
protagonitzada per tota una comunitat de veïns que, tot fent una extrapolació
prou raonada, podem reconèixer com l’acolorit mosaic de la societat que ens ha
tocat viure. Una parella d’avis (ell malalt d’Alzheimer), una mare desgastada
per la vida amb dos fills adolescents, un executiu solter devastat per la
depressió i l’estrès... I més personatges, que prefereixo deixar que descobriu vosaltres
a través de la lectura, però que inclouen un policia que, en plena baixa mèdica, no pot deixar d'investigar i... un fantasma. Sí, heu llegit bé. Un
fantasma.
La trama és realista, malgrat aquesta presència
sobrenatural que acabo d’anunciar. L’esperit en pena (al qual a mitja novel·la
s’hi afegeix un altre) serveix només de contrapunt, de mut observador dels
fets, de voyeur reflexiu i encara vinculat emocionalment a l’entorn. És una mena
de picada d’ullet, de llicència que es permet l’autora però que no invalida el
retrat social que pretén transmetre amb la novel·la.
Ignoro si Susana Vallejo n’és conscient, però a mi, inevitablement,
alguns fragments del llibre m’han arrencat
un ampli somriure i, més escadusserament, alguna franca riallada. Hi ha
situacions hilarants, que recorden certes pel·lícules i sèries de televisió. Trobem
comentaris divertits i moments sincerament sorprenents, que ratllen la
inversemblança. No obstant això, no fan
cap nosa. Ens aboquen a un sentiment ambivalent, d’estranyesa i d’astorament,
que lliguen a la perfecció amb el to general de la novel·la. No ens enganyem:
una història on hi pul·lula un fantasma amb tota naturalitat, ja ens indica, des
del primer moment, que hi pot passar qualsevol cosa.
He de dir que m’hauria agradat un final menys happy, menys lligat, més obert. Però
segurament aquesta percepció és estrictament personal. Estic convençuda que
altres lectors ho veuran de manera diferent. En qualsevol cas, Calle Berlín 109 és una novel·la
original, entretinguda, de lectura molt plaent i on hi ha més crims que no
sembla. Us convido a comptar-los.
Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.
Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.
Recomanada, negrots. Us ho passareu molt bé.
