Cels taronges, de Jordi de Manuel

En menys d’un any m’he cruspit totes les novel·les sergiòtiques de Jordi de Manuel, sense oblidar que també he llegit dos dels seus reculls de contes i alguns relats solts. Només han passat uns mesos i sembla que faci una eternitat, ja que em sento absolutament enteranyinada dins de l’univers d’un autor que se m’ha revelat ple de talent. Immersió total, gairebé com si l’anés a treballar per a una tesi.

Ara tot just he acabat Cels taronges (en dos dies: sentit literal) i, per més que es tracti d’una obra molt breu i potser menor dins de la nissaga, a mi m’ha agradat força. I és que ja només puc enfrontar-me a la interpretació de les novel·les del cicle Sergiot en clau de conjunt. Solament l’aproximació hermenèutica al corpus complet ens atorgarà la veritable dimensió de l’obra. Fet i fet, és així com passarà a la posteritat. Per tant, he considerat Cels taronges com un capítol més (en aquest cas, breu) d’aquest corpus. Senzillament.  

Suposo que recordareu, atès que aquí estan publicades la totalitat de les ressenyes, que De Manuel fa un gènere negre amarat de ciència-ficció distòpica, però dintre dels paràmetres d’un futurisme molt proper absolutament versemblant. El resultat ha estat que la majoria de títols, ambientats en el futur en el moment de l’escriptura, ara mateix ja transcorren en el passat. És a dir, s’han convertit en una mena de curioses i imaginatives ucronies que, per bé i per mal, només s’acosten una mica a la realitat.

L’autor du a terme un projecte ambiciós, que l’enfronta a ell mateix. El seu trencaclosques ha de lligar a la perfecció en uns viatges amunt i avall del calendari on els personatges entren i surten, es fan vells o rejoveneixen, la climatologia canvia i el paisatge també. És un engrescador exercici per al lector intentar recordar-ho tot i captar les referències anteriors i posteriors i les picades d’ullet. Tanmateix, De Manuel és prou intel·ligent per confegir unes novel·les que es poden llegir amb total autonomia, independents les unes de les altres. Per tant, negrots, això no us ha de preocupar.

L’acció de Cels taronges es desenvolupa a la primavera de l’any 2008. Descriu el cas d’un segrest no exempt de cruesa (m’ha fet gràcia recordar que el primer que vaig llegir de l’autor també va ser el relat d’un segrest, Segrest exprés, inclòs al recull Crims.cat). Marc Sergiot només apareix, com a protagonista de luxe, fent allò que en castellà en diuen un “cameo”: hi surt uns breus moments per deixar caure el seu savi consell. La novel·la és molt amena de llegir i molt bonica en les petites descripcions de diversos indrets del nostre territori. No debades va guanyar l’any 2000 el Premi de Novel·la Breu de Mollerussa.

A mi personalment ara només em resta esperar en candeletes el nou títol de l’autor, que tot just és a la impremta: La mort del corredor de fons, que apareix el pròxim 19 de gener i que ja vaig anunciar com a primícia fa un parell de dies.

I a vosaltres? Quants us en falten? Apa, aprofiteu el Nadal i fiqueu-vos en la teranyina de De Manuel. Allà, ben enganxadeta i sense ganes de marxar, m’hi trobareu a mi.