Palabra de honor, d'Ingrid Noll

Estranya novel·la d’Ingrid Noll intitulada Palabra de honor. És la segona que llegeixo de l’autora alemanya. La primera va ser El gall és mort, amb la qual Noll havia debutat per la porta gran. Palabra de honor no se li acosta ni de bon tros, però indaga en els mateixos mecanismes de la condició humana i resulta perfectament llegible.

Una família burgesa, en aparença “normal”. La “normalitat” amaga un rerefons sorprenent d’enganys, prejudicis, desafeccions i contradiccions. La vida de la família es veu alterada quan l’avi, amb gairebé noranta anys, té un accident i ja no pot tornar a viure sol. Enmig del mal humor i del desconcert general, el traslladen a casa del seu fill, que l’odia. Tampoc la nora no l’aprecia gaire. Serà el nét, un noi de vint anys, qui se’n farà càrrec. Els escabrosos embolics no han fet sinó començar.

Tal com passava a El gall és mort, allò que sobta més de la proposta d’Ingrid Noll és la construcció d’uns personatges, aparentment anodins, que destaquen per damunt de tot per la seva absoluta amoralitat. Topem frontalment, sense embuts, amb pensaments i actes terribles que no generen cap sentiment de culpa. Cap personatge no se n’escapa. Ni aquell que sembla més innocent.

És curiós com l’autora defineix la naturalesa humana. Ningú no és “bo” ni “dolent” del tot. Tothom amaga un cantó fosc, tothom guarda secrets ocults. L’amor no sembla tenir un espai dins la novel·la, malgrat la bona relació entre el nét i l’avi. Si més no, el lector no el detecta. Hi trobem avorriment, interès, individualisme, por, idees preconcebudes, convencionalisme. Fins i tot podem parlar d’afecte i compassió. Però no hi apareix l’estimació veritable. El cinisme amara la narració, que no està exempta d’una acidesa humorística davant la qual el lector no sap ben bé quina posició adoptar.

La vida és complicada. Això ens diu Noll. Les relacions humanes -i les familiars especialment- no són sinceres. Tots vivim una eterna contradicció interna, plena de mancances i de desigs insatisfets. Frustració. Ingrid Noll no jutja. Es distancia suficientment per, des de la ironia i el sarcasme, dibuixar uns personatges amb els quals el lector no arriba a empatitzar en cap moment.

La novel·la, que pertany al gènere negre de caire psicològic, és plena de delictes, però no hi apareix pràcticament la policia. De fet, tot queda impune. El lector assisteix a un seguit de despropòsits que ratllen la inversemblança. Mai unes relacions avi-nét han generat, diria, tanta estupefacció. Rere una aparença lleugera, amb gran abundància de diàlegs i algunes pinzellades absolutament histriòniques (les citacions en llatí de l’avi resulten ben sucoses), Noll ens convida a una reflexió que pot esdevenir tan profunda com nosaltres, els lectors, decidim. 

Els avis fan nosa? El crim acaba essent castigat? Tothom rep en realitat allò que es mereix? La justícia i la llei van per diferents camins? Podem confiar els uns en els altres? Bellum omnium contra omnes, declara el vell gairebé al final. I tal vegada és un bon resum del missatge que l’autora pretén transmetre.   

Palabra de honor desconcerta. No es tracta d’una gran obra. M’atreviria a considerar que, dins la producció de Noll, és un producte menor. I, no obstant això, em sembla que no pot deixar indiferent ningú.

Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.