Disseccions, de Jordi de Manuel

Les primeres planes que vaig llegir de Jordi de Manuel pertanyien a Segrest exprés, història inclosa dins del recull de relats negres catalans Crims.cat. Ja en aquella ocasió, el text em va semblar molt especial, construït a partir d’una àcida observació de la realitat i d’un finíssim sentit de l’humor. I així ho vaig fer constar en la pertinent ressenya. Pocs dies després, la segona lectura de l’autor, una novel·leta curta intitulada Tres somnis blaus, em va resultar força prometedora, farcida de suggeriments futurs. Tanmateix, res no m’havia preparat per a l’alçada narrativa amb què he topat, amb dos ulls con taronges, en llegir Disseccions.

El llibre és un conjunt de 12 relats que va obtenir el III Premi “El lector de l’Odissea” l’any 2001. El títol ja no deixa lloc a elucubracions inútils. Perquè allò que fa l’autor, amb la precisió quirúrgica d’un forense, és obrir en canal, fins a l’espai més recòndit, l’ànima humana. Totes les flaqueses, pulsions, misèries, contradiccions i vicis de la nostra condició són estudiats a la llum encegadora del laboratori, sota la lent d’augment del microscopi, amb l’anàlisi rigorosa d’un científic.

Jordi de Manuel és biòleg, Doctor en Biologia per a més detall, i la precisió que amara la seva literatura sembla provenir directament d’un esperit analític que valora per damunt de tot l’experimentació i la documentació. Com a conseqüència, la veu narrativa (de vegades en primera persona, de vegades en tercera) actua tan sols com un testimoni o un cronista. Fredament, científicament, mantenint  la distància que pertoca en un treball de camp.
De Manuel reporta la realitat sense implicar-s’hi. Amb professionalitat. Penseu que això, negrots, només ho aconsegueixen els grans escriptors.

Tanmateix, ara no espereu trobar uns textos antipàtics i freds allunyats del receptor. Tot el contrari. La prosa de Jordi de Manuel aconsegueix un nivell increïble d’apropament al lector, que se sent obligat a capbussar-se en les històries sense poder (ni voler) abandonar-les fins al final. Recordeu la sensació que produeixen els contes de Pere Calders? Doncs quelcom de similar succeeix amb Disseccions. No sé acabar-ho de definir, però espero que m’atorgueu prou credibilitat si us dic que no he pogut deixar de pensar en els relats caldersians al llarg de tota la lectura. I que consti que conec molt bé Calders. L’he estudiat i l’he llegit a fons.

Disseccions és un llibre sorprenent, d’aquells que es devoren. Cada narració afegeix una volta de rosca a la visió terrible i descarnada de la naturalesa humana. La cobdícia, la luxúria, la venjança, l’avarícia, la gasiveria. La violència, de vegades callada, soterrada. De vegades, explícita. El crim. La patologia psicopàtica gairebé inherent a tots nosaltres que fa que, en ocasions, ni tan sols no ens amari el sentiment de culpa. Em resulta molt difícil decidir quin relat m’ha agradat més. Sóc conscient que cada lector pot tirar per un camí, segurament en funció de les seves preferències, experiències vitals i manera de ser.
A la contraportada hi destaquen Hooligan, L’aniversari i Missatges. Certament, són tres relats magnífics (Missatges m’ha posat una mica els pèls de punta per motius personals). Però també m’ha agradat molt Papiroflèxia, que té una arrancada esplèndida, i El mirall.

En alguns casos, el desenllaç de les històries esdevé magnífic. En d’altres, com en aquesta que acabo d’esmentar, El mirall, el més interessant es produeix mentre es desencadena la part central. Crec que la mateixa sensació he experimentat pel que fa a Constrenyiment, de trama gens habitual. Em puc equivocar, però penso que la pretensió de l’autor tampoc no era bastir  sempre una cloenda inesperada o sorprenent. En alguns relats importa més tot allò que es va desgranant, inexorablement, a mesura que la intriga avança cap a un final, això sí, inevitable. Amb tot, la cruesa del conjunt és relativa. També hi queda, a voltes, una escletxa oberta envers l'esperança. 

Estic molt feliç d'haver escrit aquesta ressenya. Sobretot perquè, com sabeu, l'autor és un amic (fins ara virtual, però atentíssim) al qual em complau molt poder-li oferir la meva tasca activista. Atès que  mai no dic mentides ni em traeixo a mi mateixa (encara que els ressenyats siguin persones apreciades) us puc garantir a boca plena que Jordi de Manuel és un enorme escriptor.

Després de les Disseccions, no tinc incovenient a declarar-me oficialment la seva fan sense pal·liatius. Felicitats, Jordi.