Corona de flores, de Javier Calvo

Què pot portar un novel·lista a escriure una cosa tan sòrdida com Corona de flores? Ni idea. Però si mireu la cara que fa l’escriptor, potser ho entendreu. Haig de reconèixer que, quan ja fa uns mesos vaig adquirir la novel·la a l’FNAC, enmig d’una de les meves compulsions, no vaig caure en qui  era Javier Calvo. Tanmateix, la sinopsi de la contracoberta em va seduir. Una ficció barcelonina, l’any 1877, amb misteris foscos, personatges estranys i fulletons per entregues, em va semblar molt atractiva. Posteriorment, en contemplar a Internet la foto de l’autor, ja vaig comprovar de qui es tractava. I que amb la cara paga.

El cert és que a mesura que he anat endinsant-me en la lectura del llibre, m’ha resultat inevitable pensar en les sèries americanes de policies on hi apareixen amb una certa freqüència una colla de friquis una mica sonats que es deleixen per la novel·la gòtica, les catacumbes, l’obscuritat, la crueltat, la truculència i el patiment aliè. Tema satànic o similar, justificat en ocasions per suposats motius de rebel·lia o de terribles vivències sofertes per la “fricada” en el passat, primordialment durant la infantesa o l’adolescència.

Perdoneu la càrrega tendenciosa d’aquesta meva introducció, però quan vas trobant en la lectura tot un seguit de violacions, pallisses, tortures, invents científics de malèfica significació, un cel de Barcelona ple de productes químics, un nen que menja vísceres, una nena que va vestida amb una mortalla, tot de gent que viu sota terra, un munt de porqueria i de corrupció social, una misèria sense precedents, etc. etc . no tens més remei que prendre’t la cosa una mica a broma.

No vull semblar carrinclona, negrots, perquè no és el cas. Tot el contrari. He començat fent una mica d’advocada del diable perquè haig de reconèixer que la novel·la no m’ha desagradat. És curiós l’enfocament que aporta al voltant d’una Barcelona que s’obre al progrés de la primera revolució industrial. No puc amagar que m’han fet gràcia els punts en comú amb la realitat de l’època que jo conec arran del meu tema de tesi. També he d’admetre que l’obra està ben confegida, ben estructurada i amb un llenguatge impecable i ric que sap conjuminar la cruesa del contingut amb l’elegància de la redacció.

 

En el meu cas, en contra del que pugui semblar, el que passa és que tanta sordidesa m’ha deixat absolutament freda. No m’ha generat ni por, ni repugnància, ni aversió, ni fàstic, ni rebuig, ni agitació interna. No s’ha activat cap mecanisme morbós en el meu interior. Cap pulsió dels meus baixos instints. O sóc de pedra (jo diria que no -o això espero-) o l’obra no em resulta creïble. M’inclino per la segona opció, que lliga amb l’inici d’aquesta ressenya.

Estupor. Aquesta és la paraula que més s’apropa a la sensació que m’ha generat. A qui se li acut escriure una cosa així? 
I ganes de riure. Això també. Em costa prendre'm les "fricades" seriosament.  

En fi, recomano Corona de flores a tothom que sigui capaç de xalar amb els relats gòtics actuals, que poc tenen a veure (si més no en aquest cas) amb les històries dels clàssics del gènere (o com a mínim -perdoneu la meva ignorància- amb els que jo conec).

Ah, i una darrera cosa. L’obra està escrita en castellà i, malgrat que m’ha agradat molt la riquesa lèxica i expressiva de Javier Calvo, aquest fet contribueix a la inversemblança. Jo aventuraria que el mateix autor n’és conscient i que, per aquest motiu, empra de manera escadussera alguns mots en català quan li sembla que fan falta. No critico l’opció lingüística de ningú (Déu me’n guard), però sí que crec que a Corona de flores l’opció del català hauria estat un encert pel que fa al decòrum i a l’apropament al real.

Feliç diumenge, negrots.