Harlem Nocturne

diumenge, 26 de desembre de 2010

Engaño, de Karin Alvtegen

Vaig sentir per primer cop el nom de Karin Alvtegen en boca d’Yvonne Ruz, la meva companya de llengua sueca de la Universitat de Barcelona, en una seva conferència dins les Jornades sobre novel·la negra sueca a la UB que ella mateixa organitzà. Damunt del terme "conferència" us acabo d’enllaçar l'article que vaig publicar aquí mateix sobre aquell acte. 

Yvonne Ruz ja ens va avisar que la literatura d’Alvtegen (espero ser capaç de pronunciar aquest cognom d’aquí a l’estiu, de cara a la meva participació en els Juliols de la UB) no representa una mostra típica del gènere criminal. I no s’equivocava, ja que l’obra frega més aviat el límit de la novel·la psicològica. D’entrada, no s’adscriu a l’esquema del relat típicament policíac on, davant d’un crim comès, un investigador (sigui policia o detectiu privat) ha de descobrir el culpable. En realitat, no apareix ni un sol agent de l’ordre en tota la novel·la.
La història va més enllà, utilitzant altres camins. Els camins de reflectir una sèrie de conflictes personals i d’interaccions humanes que, mitjançant els procediments del misteri, la intriga i el terror, basteixen una ficció prou atractiva. Potser en podríem dir thriller psicològic. Els protagonistes conformen tot l’univers de la novel·la i els seus problemes i patiments interns, que dirigeixen els seus actes, donen lloc a la tragèdia.



La resolució final m’ha semblat encertada i valenta. A partir de l’adulteri, la gelosia, l’assetjament, els traumes infantils, la revenja i el trastorn compulsiu, l’autora teixeix una trama que quadra a la perfecció i que, com he comentat, culmina en un desenllaç d’impacte.

És fàcil imaginar-se la novel·la convertida en pel·lícula i, vista des d’aquesta òptica, tal vegada no seria especialment original. En canvi, posada en paper, ho és força. I és que el valor del llibre rau no tant en la descripció dels fets com en la capacitat de l’autora de pouar en les més íntimes pregoneses humanes. La seva dissecció detallada, quasi quirúrgica, d’allò que va passant pel cap dels protagonistes és magistral. Per a dur a terme la tasca, Alvtegen s’empara en diferents tècniques narratives, prou elaborades. Una d’elles, que m’ha agradat molt, consisteix en descriure les mateixes escenes des de diversos  punts de vista, el punt de vista de cada personatge que les protagonitza. Amb gran agudesa, l’autora commina el lector a assistir al desenvolupament de les elucubracions i interpretacions, sovint oposades, que els mateixos fets objectius susciten en cada personatge. Ningú no pot defugir la realitat de sentir-se mediatitzat pels seus problemes i  la seva psicologia, pel seu passat i  pel paper individual i  intransferible que juga dins del drama.
Resulta un exercici interessant. Mentre hom avança en la lectura d’Engaño, és impossible no cedir a la temptació d’aplicar-lo a la pròpia vida. Quants malentesos no haurem protagonitzat pel fet de no poder distanciar-nos del nostre interior i dels nostres traumes, del nostre punt de vista únic i poc flexible? Segurament molts, moltíssims. En aquest sentit, la novel·la d’Alvtegen esdevé una inevitable convidada a la reflexió.
No vull afegir res més, tret de recomanar-ne la lectura. Engaño també presenta un interessant vessant al voltant de la societat sueca que em serà molt útil en el futur.

Bon dia de Sant Esteve, negrots.


7 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Afegeixo “Engaño” de Karin Alvtegen a la llista de les teves recomanacions per llegir, em crida força l’atenció que l’obra fregui el límit de la novel·la psicològica.
Espero que d’aquí a l’estiu t’aprenguis bé la pronuncia del cognom de l’autora.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No és tan fàcil, Jordi, no et pensis. Ho vaig intentar amb la Yvonne i ella reia molt.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Doncs aquesta també la l’apunto per llegir algun dia. La técnica que comentes de descriure una mateixa escena des de diversos punts de vista sempre l’he trobat d’allò més interessant. És la mateixa técnica (probablement feta d’una manera diferent) que empra Wilkie Collins a “The Woman in White” ja al segle XIX (per cert, a veure quan la llegeixes). També la fa servir el director japonés Kurosawa a la peŀlícula “Rashomon” (em sembla que és la primera vegada que es va emprar al cinema). En fi, només això ja em fa venir ganes de llegir aquesta noveŀla.

Elies ha dit...

Molt interessant aquesta tècnica narrativa que comentes. És ben cert, cadascú té la seva pròpia veritat segons la seva percepció de la realitat.
Feliç Sant Esteve, negrots.

Yves Gerbeau ha dit...

Molt interessant, sobretot pel que fa a:
"Quants malentesos no haurem protagonitzat pel fet de no poder distanciar-nos del nostre interior i dels nostres traumes, del nostre punt de vista únic i poc flexible? Segurament molts, moltíssims. En aquest sentit, la novel·la d’Alvtegen esdevé una inevitable convidada a la reflexió. "

Una recomanació més a la llista! Gràcies!

Maria ha dit...

Sobre això d'una mateixa escena explicada des de diferents punts de vista: em quedo amb la Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís, que podries ressenyar algun dia si et ve de gust -de fet, el miniargument comú dels capítols és 100 % criminal. Que l'any us provi.

Teresa ha dit...

Apuntada!!
Possiblement caigui per Reis!
Gràcies i petonets!