Harlem Nocturne

dijous, 16 de desembre de 2010

El mòbil del crim




Al llarg dels mesos, hem estat examinant un munt de qüestions relacionades amb el tema estrella del gènere negre, policíac i de terror: l’assassinat. Ens hem apropat als llocs comuns, als tòpics, a les situacions típiques, als escenaris, als personatges, a les armes, als procediments. En alguns casos, quan donava prou de si, fins i tot hem confegit més d’un article sobre un mateix aspecte. Tanmateix, encara no ens havíem enfrontat a un tema molt important, sense el qual no existiria cap mena d’assassinat. M’estic referint, com indica el títol d’aquesta entrada, a allò que s’anomena “el mòbil del crim”.
Encara que sembli mentida, i malgrat la diversificació de circumstàncies que hom pot inventariar resseguint novel•les i pel•lícules, els autèntics mòbils dels crims poden reduir-se extraordinàriament. Embolcallats per tota la singularitat que vulgueu, els homicidis i assassinats solen respondre a unes quantes raons bàsiques que tenen a veure amb les més pregones interioritats de l’ésser humà.

Així, l’amor, l’odi, la revenja i els diners representen, grosso modo, el gruix dels motius que empenyen a matar.
Valdria la pena establir com a primera providència una necessària distinció entre el crim passional, contingent, que es produeix com a resultat d’un moment de ràbia o de distanciament del real, i l’assassinat premeditat, preparat, pensat i planificat de manera detallada. Tot i que les motivacions poden ser les mateixes, la literatura negra es nodreix fonamentalment del segon grup, encara que de vegades també trobem morts en defensa pròpia o fruit d’un accident o d’un atac d’ira.
D’altra banda, una diferència igualment important rau en la psicologia del criminal. Per més que els motius puguin tenir punts en comú, cal distingir entre els mafiosos, els assassins a sou o els que simplement maten per acabar amb un problema que els fa nosa, i els bojos traumatitzats, psicòpates o sociòpates que pateixen malalties mentals o duen al damunt una complicada problemàtica psicològica.
Dit això, ja hem avançat els mòbils principals. Evidentment, el sentiment amorós condueix a molts tipus de crims, perquè pot comportar d’altres pulsions: passió desenfrenada, gelosia, enveja, odi i revenja. Quan un amant se sent traït, pot voler matar l’intrús i la persona estimada. Amb tot, pel que fa a l’amor com a mòbil del crim, no necessàriament l’hem de circumscriure al sentiment romàntic. Donen molt de si la rivalitat entre germans, els problemes entre pares i fills, els traumes d’infantesa per culpa dels problemes familiars. Tot una rècula de submòbils, vinculats als sentiments, que es diversifiquen de manera quasi inacabable. En els darrers temps, tots sabem que els temes relacionats amb els nens, els abusos sexuals, les malalties mentals, les obsessions i els assetjaments apareixen moltíssim.
L’odi encara adopta formes més diverses. La gamma pot ser infinita, tant com la imaginació de l’escriptor. Els motius per odiar poden ser de pes, però també poden partir de nimietats: qualsevol detall del passat, qualsevol malentès, qualsevol acte insignificant resulta vàlid per crear una ficció que condueixi al crim. Amb tot, crec que convindreu amb mi que l’odi, com s’ha considerat tradicionalment, no deixa de ser l’altra cara de l’amor. Ambdues motivacions guarden en realitat una estreta relació i quan un personatge odia de veritat gairebé sempre hi ha al darrere una frustració relacionada amb un sentiment profund de signe contrari.


La revenja engloba també moltes possibilitats. Els detonants per a la venjança (que no deixa de ser una conseqüència d’una pulsió de ràbia, enveja, gelosia, odi, etc.), també solen ser variadíssims i sovint es perden en el passat. Les trames on cal anar molts anys enrere per trobar el veritable mòbil del crim proliferen en la novel•la negra actual. De vegades els assassins són hereus de la revenja o es tracta de gent que s’espera pacientment per posar-la en pràctica.

Rellegeixo el text i m’adono que ja és massa llarg per continuar. De manera que dels diners en parlarem un altre dia. També espero que sigueu comprensius i us adoneu que avui només hem dut a terme una aproximació. No hem pogut anar més lluny i tampoc no hem inclòs exemples. De moment, hem confegit una reflexió superficial, però de mica en mica s’omple la pica.

Com sempre, negrots, agrairé profundament la vostra col•laboració. Mentrestant, fins aviat.




17 comentaris:

Elies ha dit...

Què et sembla el mòbil del relat de Poe "El cor delator"?, no s'engloba en cap d'aquests tipus, oi?
Ha,ha!
Fins aviat!

Anna Maria Villalonga ha dit...

No i sí. Esdevé una bogeria, una obsessió. Però, tanmateix, diria que estem parlant d'una altra vessant del gènere. Aquí no hem contemplat el terror aquest pur on també hi fan cap els elements sobrenaturals. Més aviat parlàvem de mòbils més reals.

Gemma C.O. ha dit...

Mòbils de crim ni ha molts tans com de sentiments humans un podría ser la rencunia. No sé si és aixó el que volies.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehe. Dius el contrari que jo. Concrecions del crim n'hi ha a milers. Mòbils reals, jo diria que pocs.

Yves Gerbeau ha dit...

En aquest món, tot es mou per diners i per amor (a vegades ambdues coses van de la mà; i fins i tot podríem pensar que el mòbil dels diners també és per amor; amor a un mateix, que vol ser ric). Crec que la revenja i l'odi en són conseqüència.
Així, tot plegat, matem per amor... bé, els personatges maten, no pas els qui els mouen, no? hahahaha
Esperem la continuació!

electra ha dit...

de fet pot arribar a posar-se si més no complicada, la vida, per al gènere humà, atès com n'arribem a ser de complicats, i més si s'hi imbriquen com a carn del canó les passions.
des d'aquest punt de vista, el material concret susceptible de fer d'ham per a una trama argumental "negra" és multiplica i quadriplica.

Anònim ha dit...

És pot matar per gola? I per fam?
I per motius religiosos? I per estètica? I per jocs de rol? I per pressió de l'entorn? I per racisme? I per tapar errors greus?
I perquè no es descobreixin secrets molt personals o íntims?
I per...?

Ho plantejo a nivell individual, no col·lectiu.

Reflexione'm-hi, reflexione'm-hi...

Jordi Canals ha dit...

En efecte, penso també que la revenja, la venjança o la gelosia, son motius prou esclatants perquè un bon escriptor de novel·la negra concebi una trama interessant per enganxar al lector.
Voldria dir-te, que mercès a una de les teves recomanacions sobre Wilkie Collins, no he trobat “La dama del sueño” a la biblioteca i estic llegint “Confessions d’un aventurer” que segons diuen deixa tan bon gust de boca com “La dama de blanc” o “La Pedra Lunar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro, Jordi.
Benvolgut anònim: gràcies per les teves aportacions. El tema, com he dit, no està exhaurit. Pensa que la qüestió de la cobdícia, els diners, etc. tenen moltes implicacions i encara està pendent. Amb tot, hi ha alguns dels mòbils que apuntes que tenen relació al final amb els que jo dic. Per exemple, els errors greus per tapar sempre respondran a quelcom, que potser amorós, per diners, per revenja, etc. El mateix que matar per tal que no descobreixen secrets antics.
El racisme i l'odi es poden donar la mà. I els jocs de rol acaben pouan en pregones intimitats i en possibles bogeries.
En prendré nota de tot i... to be continued...

nomás por fun ha dit...

Olot.
Dos casos amb mòbils... bé, t'has pogut fer una opinió?
Excel·lent entrada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Estic d’acord amb que els mòbils es poden reduir a uns pocs. També podríem parlar del desig de poder que no té perquè estar relacionat amb diners. Trobo que és un mòbil molt comú. Fixa’t amb quanta gent s’ha assassinat al món per tenir poder, com ara en una dictadura. I en alguns casos entra dins la intriga, ficticia o real. També hi ha el cas de l’assassinat per demostrar que és pot fer i que no es pot descobrir –estic pensant en la peŀlícula de Hitchcock “The rope”. En aquest cas el mòbil és la supèrbia. Així que als mòbils que ens has recordat afegiria el desig de poder i la supèrbia.

Aris ha dit...

I quin mòbil tindria El coleccionista de John Fowles?

Anna Maria Villalonga ha dit...

És clar que haig de continuar l'article. Shaudin, el poder de tota mena (i, de retruc, també la supèrbia, que implica sentir-se poderós, per damunt dels altres) els tenia pendents com a part dels mòbils econòmics, precisament per matisar que el poder sovint va lligat als diners o a l'estatus social, però no sempre.
Tanmateix, tots els vostres comentaris, negrots, em fan replantejar-me una mica la qüestió i afrontar-la d'una altra manera. Prometo fer-ho en breu.
Aris, no he llegit "El coleccionista", però he vist la pel·lícula. Ara mateix no recordo els motius que impulsen el personatge a actuar com actua, però m'imagino que en la base hi ha segurament quelcom que prové de la infantesa o similar.
Una abraçaada a tots, gràcies i fins aviat.

Teresa ha dit...

Crec que el tema és molt ampli...Per una ment malalta qualsevol situació pot ser un mòbil per matar... per tant, intentar ficar-se en el pensament de l'assassí és molt complicat. I ja parteixo del fet que només una ment perturbada pot matar; no cal que sigui un psicòpata, crec que només cal tenir un brot psicòtic per desencadenar un crim. Vull dir que no cal que sigui un mòbil comú, com els diners, l'amor...potser una nimietat per nosaltres i una muntanya per l'assassí. No hi entenc massa, però...hi podrien haver tants mòbils com obsessions personals??

Anna Maria Villalonga ha dit...

No ho sé, Teresa, perquè jo crec que hi ha gent que mata i no està pertorbada. Jo diria que una cosa són les obsessions concretes i les materialitzacions criminals i una altra els grans mòbils.
Jo aquí parlava d'això, dels grans mòbils. Amor/odi, diners/poder, revenja. Ara bé, els motius que desencadenen la necessitat de revenjar-se o que fomenten l'odi poden ser molts. Ja apunten més amunt el racisme o els motius religiosos.
Per a mi serien com submòbils. Tret, naturalment, del boig absolut que mata sense control. Això ja és una altra qüestió.
Amb tot, atès l'èxit i les idees que tots heu expressat, vull replantejar-m'ho molt bé i escriure la continuació recollint tot això.
Petonets.

Anònim ha dit...

Llegint l´apunt del mòbil del crim penso en els fets d´Olot: la realitat supera la ficció. Penso que l´autor dels crims realment es fa una pel.lícula, que porta a la pràctica.
Seria la distinció el que un sent, i allò que és real.

Coneixes la novel.la (negra) El quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente?
Imma C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Imma.
No conec aquesta novel·la, però així que pugui m'informaré. Està bé?
Una abraçada ben forta i en breu continuaré amb els mòbils.