Harlem Nocturne

dijous, 16 de setembre del 2010

Una d'espolis

Avui he dinat a casa dels meus pares. El meu pare ens ha ofert un àpat boníssim, una sarsuela de peix cuinada amb molt d’amor.
El cas és que, mentre érem al voltant de la taula, ha sortit a col·lació un tema interessant. Segons la meva mare, des de feia uns dies se sentia una remor creixent i malhumorada que provenia de l’armari del rebedor. Ens hi hem encaminat, jo encuriosida, i hem obert les portes del moble. I vés per on! Davant dels meus ulls, han aparegut un munt de llibres perfectament ordenats i moooolt apretats. No els quedava ni un espai lliure per poder respirar. No m’estranya que es queixessin. Amb l’estiu que hem tingut, havien d’estar esgotats de calor. M’han fet molta pena, de manera que he començat a treure’ls lentament. Tot i que el meu pare rondinava, alhora no podia amagar la
complaença de veure’m tan feliç.
De mica en mica, han començat a sorgir petites joies, algunes de les quals jo recordava a la perfecció. Entre elles, per exemple, A sang freda, de Capote, l'exemplar que vaig llegir d'adolescent i que tant em va impactar. Tanmateix, de cop i volta, ha aparegut una sorpresa que no em sonava de res.
Ni més ni menys que un volum del Círculo de Lectores, publicat el 1972, que conté dues històries d’Ellery Queen, detectiu del qual us vaig parlar fa pocs dies. I jo sense saber-ho! Si precisament volia anar de llibreries a cercar algun exemplar de les seves aventures!
Evidentment, no m’ha quedat altre remei que posar en pràctica el vergonyós recurs de l’espoli. El pare ha insistit: però me’l tornaràs, eh? Que el llibre és meu! I jo he assegurat, sincera: i tant, papa! Sisplau! Mentrestant, he col·locat la troballa ben protegida a la bossa. Ara reposa tranquil·lament al meu costat, damunt l’escriptori, i el pobre pare, espoliat, ja no hi pot fer res.
Les històries s’intitulen El misterio de la cruz egipcia i Soplo caliente, soplo frío. Fins i tot és possible que en un passat remot les hagi llegit, però les tinc a hores d'ara totalment esborrades del cap. Per tant, és clar que aviat formaran part de les lectures negrotes.

I pel que fa al meu pare, no patiu. Al cap i a la fi, avui he fet una bona obra. Com que ara els llibres tindran una mica més d’espai, no s’estaran remugant tot el sant dia i els meus pares podran gaudir d'un descans ben merescut.

I és que no ens enganyem, negrots, no hi ha res tan gratificant com fer un favor a la família!
Oi que sí?

14 comentaris:

Elies ha dit...

Quina barra. Espoliadora!
Ha, ha!
Recordo aquests títols d'haver vist el llibre per casa, és veritat. Desitjo que en gaudeixis.

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahahaha. N'hi ha un munt, Elies.
Ja els comentaré.

Jordi Canals ha dit...

L’espai per a tenir els llibres guardats i ben ordenats ja ho hem comentat manta vegades que és un problema que tenim la majoria. L’altre qüestió, el de la propietat, també sol portar alguna que altra discussió. Quan has comentat la troballa que has fet avui i la actitud del teu pare, m’ha recordat que a casa això també ha passat alguna vegada. El llibre era d’un dels meus fills, però com que feia tan temps que jo el custodiava quan m’han suggerit d’emportar-se’l m’he sentit com si m’arrenquessin un petit tresor de la meva llibreria, m’havia acostumat a gaudir d’ell. Tanmateix, tot i la resistència a conservar el llibre acabo cedint sempre la possessió.
Recordo, també, els llibres del “Circulo de Lectores” Ara des de fa molts anys estic subscrit al “Grup del Llibre “.
D’un llibre sempre en trèiem un profit, un avantatge i molt més...... Guarda bé el teu llibre.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, i tant, Jordi. De fet, el meu pare, quan ha llegit el text, ja s'ha "resignat" feliç a traspassar-me oficialment el llibre. Ha intentat debades amenaçar-me amb quedar-se dues pel·lis meves que estan en el seu poder, però res, no ho farà pas.
Hehehe. Coses de pares i filles.

Gemma C.O. ha dit...

Quina barra Anna, que vos que fagi el teu pare? NO s'ha resignat! ha vists la batalla perduda i qui li diu re a una filla que "mira" pel descans dels pares?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahha. Exacte. Una filla que mira per ells. Home!

Anònim ha dit...

Aha! La que criticava el tema del prèstec de llibres! La defensora de la propietat privada del llibre fins les darreres conseqüències!

Com que jo no tinc aquests tipus de problemes, com ja vaig argumentar una altra vegada...

ACABA DE LLEGIR-LOS RÀPIDAMENT I ME'LS PASSES, VAL?

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Calla, xaval. Els llibres d'aquell armari estan agraïts per l'espai que els hi deixat per respirar. I els papes també, perquè no els senten remugar.
O sigui que sóc boníssssssima.
Val, quan els llegeixi te'ls passo. Però abans... vols fer el favor de tornar-me els meus?????

Júlia ha dit...

M'encanta la tapa.

electra ha dit...

Sí que va bé, anar a remenar de tant en tant en aquells racons que ens han quedat relativament allunyats en el dia a dia però que formen part del nostre mite.
S'hi poden trobar meravelles, obrint l'atàvica tapa del record...!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! Així que ara tenen més espai, eh? Però ara vindrà l’hivern i potser tindran fred. No ho has pensat, això? Doncs a llegir-lo ràpidament i a tornar-lo al teu pare, i que els pobres llibres tinguin l’escalforeta de tots plegats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, senyora, el meu pare me l'ha regalat. No tornarà. Es queda amb mi, fent companyia a la meva biblioteca negrota, que ja ocupa un munt d'espai en l'antiga habitació de la meva filla.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ah, no ho havia entès bé. En aquest cas aquest llibre haurà de fer nous amics a casa teva.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Al principi no me'l regalava, però després d'aquest escrit, no li va quedar més remei (coses de pares, no?).