Harlem Nocturne

dissabte, 11 de setembre de 2010

Avui un relat meu: Inspiració















Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava, burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d'un calaix de la cuina.



El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els telenotícies i els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia. Algú s'hi va acarnissar, vés a saber qui.


Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.



Anna Maria Villalonga, setembre 2010





15 comentaris:

Marta ha dit...

Sensacional, Anna, el crim perfecte. Una compulsió criminal duta fins al darrer terme. Una pobra dona mussa d'un home sense idees que just se li presenta mentre cercava inspiració...

Sembla fàcil, quan ho llegeixes. "Se'm podia haver ocorregut a mi..." però és clar, quan una persona té el teu bagatge és indiscutible que la ploma, o millor dit, els dits damunt el teclat ballen bojos la dança de l'escriptura.

Ets una dona increïble.

Jordi Canals ha dit...

Aquesta breu redacció, podria convertir-se en una d’aquelles novel·les que, pàgina a pàgina, no la deixes fins que els teus ulls descobreixen el desenllaç. L’he llegit en tal atenció que desitjava que continues l’enigma.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és veritat, Jordi. Podria perfectament ser la maqueta d'una novel·la breu, malgrat que l'argument és més aviat tòpic. Però també té la seva gràcia que sigui un relat curt. A mi m'agraden tant...

Martona, al final em faràs posar vermella.

Sigui com sigui, me n'alegro que hagi estat capaç, com a mínim, de mantenir durant la lectura la vostra atenció.

electra ha dit...

"i aaaaaaaaaara, mira que matar-la...!!!"
és allò de l'art que s'emmiralla en la natura i després la supera... escabrosament, es clar (imposicions de gènere).
felicitats.

Llaudal ha dit...

Com un autòmata. La perversió mental del psicòpata: què hi feia allà al mig amb un vestit minúscul? Era com se li oferís... ella ho volia!

Bona diada a tots!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, amics. Les imposicions de gènere, Lurdes, són també una font creativa important, perquè t'obliguen a no traspassar segons quina frontera i, contràriament, a cenyir-te a d'altres.
Sí, Narcís. Una mica és això. Pobre musa inconscient!

Maria ha dit...

Al teu escriptor li passa ben bé a l'inrevés que a aquell pobre guionista de "Barton Fink" -igualment bloquejat, tot i que al voltant tenia gent de biografia apassionant com una nòvia de Faulkner o un psicòpata que assassinava per pietat.
Aquest no veia el que hi havia. El teu -modern, ell- que sap que no hi ha res, ho crea.

Gemma C.O. ha dit...

Anna, estàs aconseguin que em comensi a interessar la novel.la negra, si més no aquets petits relats, que sigui dit de passada, jo no allargaria, crec que perdría l'essencia. Podries fer un recull de contes curts com aquest. BONA DIADA!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahaha. Cadascú dieu una cosa. Hi ha qui m'insisteix en una novel·la negra de detectivesses

Elies ha dit...

Molt bé! Bravo!
M'ha encantat.
Tens un do, no el desaprofitis.
Escriu, escriu, escriu! (una novel·la, potser...?)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, estimat. Em mires amb amor, ja ho sé.
De tota manera, tots m'encoratgeu i us ho agraeixo, però no és tan fàcil. Ni escriure la novel·la ni col·locar-la després.
Petons.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Mira, jo estic d’acord amb la Gemma. El trobo un relat curt que queda perfecte tal com està. És clar que qui sap com es podria desenvolupar com a noveŀla? Potser sí que podria ser una bona idea, però ja no seria aquest relat, seria una altra cosa. Posats a fer també se’n podria fer una peŀlícula; seria l’inrevés de Barton Fink com apuntava la Maria. Però bé, deixant de banda possibles desenvolupaments de la història, tal com l’has escrit el relat és original, suggerent i magistral.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin. Jo també crec que seria una altra cosa, però també penso que, ben tractat, el tema sí que dóna per a una short story o una novel·la curta.
Petons.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!
A mi també m'agraden molt els relats curts. S'ha de tenir una habilitat especial per escriure'ls i tu la tens sobradament!!
Aquest relat en concret m'ha fet pensar que qualsevol pot estar exposat a ser "eliminat" per un il·luminat i que sigui molt difícil descobrir-lo!
Felicitats! Jo com la Marta també crec que ets una dona increïble i estic orgullosa de tenir-te com amiga. Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Aix, que em feu posar vermella, xD!
Però celebro molt que t'hagi agradat.