Harlem Nocturne

dimarts, 28 de setembre de 2010

Avui va de sons

Després d’haver recollit un bon nombre de topoi relacionats amb situacions, personatges, arguments i trames, “A l’ombra del crim” encara tenia una assignatura pendent, un tema força significatiu en l’imaginari del terror. Estic parlant del so. No cal dir que el sentit de l’oïda és capaç de disparar les nostres alarmes amb una gran intensitat. La por irracional pot sorgir amb un petit estímul auditiu. Després, la capacitat humana de la suggestió o de l’elucubració ja s’ocupa de la resta.
La literatura i el cinema estan farcits d’aquests llocs comuns. I, per més recurrents que siguin, acostumen a funcionar a la perfecció. Serveixen per donar-nos la pista d’allò que succeirà després. Ens poden desconcertar o fins i tot enganyar (o desconcertar i enganyar els personatges de la ficció). A voltes, simplement ajuden a aconseguir el marc idoni (sovint esperat pel lector o l’espectador) per al desenvolupament de la història. Però, en qualsevol cas, solen resultar tremendament efectius.
Tot seguit vull detallar alguns d’aquests sons, esperant que vosaltres, negrots, n’afegireu més a la llista. Hi confio, ja que és impossible que els reculli tots.
Mentrestant, allà van uns quants. Con veureu, en ocasions es troben estretament lligats a alguns dels personatges típics o situacions conegudes de les quals ja hem parlat.

Els sons d’una tempesta, sobretot els trons inesperats.
El vent que bufa entre els arbres.
Miols de gat / udols de llop o de coiot en la negra nit.
La veu repetitiva del mussol en el silenci nocturn.
Renills de cavalls inquiets (sense motiu aparent).
El xerric de portes que s’obren i es tanquen.
Gronxadors que fan nyec nyec sense que ningú no els mogui.
Aixetes que gotegen amb insistència monòtona.
Murmuris de veus en la foscor, normalment inintel·ligibles (si són de criatures, por al quadrat).
Sorolls que provenen de les golfes en les cases antigues (poden ser cops o sensació que algú arrossega quelcom).
Cops a parets, sostres o portes.
Soroll de passes en escales, passadissos o en la mateixa habitació fosca on hi ha el personatge.
Riallades sinistres (normalment femenines) i llunyanes.
Inesperats crits de terror (també solen ser de dona, vés per on).
Arrossegar cadenes (només pel tema fantasmes i a aquestes alçades fa més aviat gràcia).
El tic tac d'un rellotge de paret, per no parlar de les campanades que ressonen, sobretot a les 12 de la nit, hora de sortida de bruixes i altres éssers sobrenaturals.
Música de procedència incerta (pot ser vocal o instrumental, normalment un piano). De vegades, també pot ser un gramòfon/tocadiscos amb una cançó inquietant que es repeteix.

En fi, negrots. Sola en la quietud del meu menjador a aquestes hores de la nit, ja m’he torturat prou. Abans de sentir algun so que em posi els pèls de punta, com ara els miols de la meva gata demanant paté, us deixo per avui.
No us oblideu de fer-nos cinc cèntims de les vostres aportacions.
Ah, i que passeu molt bona nit. Si podeu...

24 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ui! M’agafes d’allò més cansada després d’un dia esgotador (res de nou), així que tinc el cap tèrbol. A més, déu n’hi do amb la teva llista. Abusadora, ara serà molt difícil aportar alguna cosa o, tal com em trobo, cap ni una. A veure...
Un telèfon que sona de sobte enmig de la nit en un casalot. Sobretot si ja s’ha creat una atmosfera de tensió (trucada inesperada del telèfon).
Sona el telèfon en aquell casalot en una atmosfera de tensió i quan el personatge respon no surt cap veu de l’auricular (aquí, doncs, manca de cap so).
Ho sento estic espessa i no se m’acudeix res més.

electra ha dit...

jo he pensat de seguida en la rialla sonora i burleta que no ve de lluny sinó que la tens a la vora i no saps on.
la de Berthe, la caribenya i legítima dona de Mr. Rochester, que la Jane Eyre s'encarregava de sentir nit rere nit des de la seva cambra, fins i tot la d'abans de noces...: apa que no hi vaig somiar vegades, quan jo era petita paraven la "Jane Eyre" molts cops en un programa de la tv1 (of cours...) que es deia "Novela". a les 9 del vespre.
(també, un soroll fort i sec, de qlcm que cau i no se sap què és.
o una tan ben escollida música que aparegui en escenes crucials i que remogui les entranyes del públic. bon punt se me n'acudeixi una, la dic.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, la rialla sonora de la dona de Mr. Rochester a Jane Eyre també m'espantava a mi. Formaria part de les riallades de les quals parlo. I feia molta por, és veritat.
Shaudin, la trucada també és un so habitual i "el silenci" (no so) a l'altre cantó del telèfon és un clàssic.

Gemma C.O. ha dit...

Caram quina manera de començar el día. Bé, com duien els detectius dels llibres de'n Tintin: jo diria més... tempestes de llamps i trons en nits sense lluna, en una casa aillada que no coneixes gaire,que ha marxat el llum i esclar, té dalts i baixos. Pases al sostre on saps que no hi ha ré, sols la tulada,sorolls repetits a les nits que no sent mai ningú, només tu.Telèfon sense linia que sona repetidament en una tarda gris, amb els camins tallats per la neu... i que em duis d'aquella sensació quan estàs sol, que hi ha algú al darrera teu i que quan et gires abidentment no hi ha ningú però que no pots estar tranquil d'esquena a la porta.... trucades de persones que fa molt que son mortes.......en fi. (estic a la feina i tant concentrada escribint, que quan ha sonat el telèfon he fet un bot)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehehehe (riure macabre). L'ombra del crim s'estén arreu... Gemma C.O.

Jordi Canals ha dit...

Sentir un soroll somort que et desperta i no et deixa tornar a agafar el son. Et lleves, no saps d’on ve i segueixes inquiet perquè no veus res aparent; sense voler penses en coses sobre atributs de la divinitat, esperits o amb l’existència d’essers invisibles. Amb totes aquestes cavil•lacions, mig adormit, et passeges patint per tota la casa. El rac, rac... continua, finalment cansat te’n tornes a dormir i així diverses nits a la mateixa hora . Cada nit el soroll es més perceptible, insistent i torbador , fins al punt d’apoderar-te d’una por cerval que se’t posa dins del cos, mantenint tots el teus sentits en atenció i concentrant-te, cada vegada més, en trobar l’origen d’aquell soroll. Fins que finalment, una nit, exhaust de buscar i posant l’orella en el marc de la porta del bany descobreixes un corc que esta excavant la fusta. Continua el rac, rac…però, de sobte, s’acaba la suor freda de la incertesa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehehe. Gràcies per aquest relat impensat, Jordi.
Però sí, és així. La por, sovint sense fonaments lògics, ens pot paralitzar.
Jo de petita tenia uns terrors nocturns horrorosos. Qualsevol soroll m'espantava.
Excés d'imaginació.
En canvi, ara no em fa por res de tot això. Em costa molt espantar-me per aquest tipus de coses. Potser vaig exhaurir el cupo durant la infantesa. Qui ho sap. La ment és tan estranya!

Yves Gerbeau ha dit...

En el cinema, sobretot, és fàcil aportar tot això que expliques; sens dubte els sons i els sorolls són importantíssims. En la literatura, tot i que són igual d'importants, són més difícils de fer-los arribar a l'espectador... hi ha qui opta per reproduir el soroll, hi ha qui explica com és; ambdues opcions són vàlides, però no tan efectives com un sotrac auditiu directe;no? què creus?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és clar. Lògicament. Tanmateix, com que anem de tòpics i llocs comuns, crec que en tenim tants d'interioritzats a hores d'ara que una bona narració també ens els fa remembrar i pot ser capaç de generar l'atmosfera correcta.
Tot i que aquest bloc és indubtablement de literatura (i no vol ser una altra cosa), la realitat ens fa haver d'esmentar també el cinema i la televisió. Tants llibres s'han dut a la pantalla i el gènere policíac i de terror és tan rendible cinematogràficament, que no queda més remei.
I, si no, mira el que han trigat a fer les pel·lis dels llibres del Larsson. I ara mateix ja ningú no s'imagina la Lisbeth Salander amb un físic diferent al de l'actriu Naomi Rapace.

Gemma C.O. ha dit...

Ostres! a mi en va passar això que explica en Jordi Canals. Sentia a Canyamars, un rec rec cada nit i en tenía fregida, sols ho sentia jo i els de casa deien que eren manies meves. Al final vaig descobrir que tenia un corc a la tauleta de nit.

Maria ha dit...

Les cançons infantils o melodies repetitives cantades per veus infantils poden arribar a ser molt sinistres.
Les gotes d'aigua que cauen lentament enmig de la nit.
El silenci d'un paisatge nevat.

Maria ha dit...

Ep, i el soroll de la serra mecànica!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ei, a que és guapo el mico que es tapa les orelles?

Jorge V. ha dit...

Hola Anna, estoy releyendo después de muuuuucho tiempo Suspense de Patricia Highsmith y me he acordado de ti.
Un saludo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Un saludo, Jorge. Te he visitado varias veces, pero no he dejado mensajes. Pero no sufras, que vuelvo y escribo.

Marta ha dit...

Tal com ja has apuntat, sovint acabem referint-nos a sorolls de les pel·lis. La mateixa música de fons ja pot arribar a fer molta por. De fet, si es treu el volum la sensació de por baixa en picat.

De petita jo tenia molta por també. I no m'agrada veure pel·lis de por... perquè em fan por! hahaha!

Sorolls: portes que es tanquen de cop, el vent que entra per una finestra oberta i la cortina voleia, el soroll d'una respiració propera, o quan la cara de l'assassí apareix de cop en pantalla... aix!

Amb el llibre que vaig passar molta por va ser amb "El silencio de los corderos". Em suaven les mans.

Anna Maria Villalonga ha dit...

A mi la pel·li m'agrada molt, però el llibre (que vaig llegir ja fa força temps) no recordo ara que em fes massa por.
En canvi, el que em va fer molta por va ser "L'exorcista". És clar que jo era joveneta, però em sembla que ni tan sols vaig ser capaç d'acabar-lo.
Ara a mi les pel·lis no em fan por mai. Tampoc si les veig sola i al casalot de l'Empordà. Res.

Maria ha dit...

L'exorcista (pel.lícula) em va fer tanta por quan la vaig veure que vaig trigar anys a repetir, i Déu-n'hi-do l'efecte que em va fer encara la segona vegada. No m'he atrevit mai a agafar el llibre; de qui és?

Anna Maria Villalonga ha dit...

William Peter Blatty. Precisament l'altre dia, quan vam buidar l'armari del rebedor dels meus pares i va sortir l'Ellery Queen, també hi havia aquesta.
És un exemplar del Círculo de Lectores. Però, a més, hi tinc una anècdota, perquè un professor d'Història del meu institut, del qual totes n'estàvem penjades (no per guapo, sinó per competent), ens havia explicat la història. I ho havia fet amb tant d'encert (posant-hi molt suc, ja que ell havia vist la pel·li a Londres abans no s'estrenés aquí), que totes ja estàvem espantades abans d'hora.
El cert és que el meu record és que la novel·la era forta. I, per postres, vaig sentir un resum un dia a la ràdio que també feia pànic. En fi.
En canvi, ara veus la nena aquella giranvoltant el cap i no pots parar de riure. Al meu entendre, és el mateix cas d'El resplandor, del Stephen King. Per molt que sigui de Kubrick, crec que la pel·lícula no ha resistit el pas del temps. Ara fa riure i, doblada al castellà, encara més. En canvi, en el seu moment... uuuuuuhhhh

Maria ha dit...

Calla, calla, que a mi El resplendor encara em posa nerviosa! No m'agrada el silenci del paisatge cobert de neu, ja t'ho havia dit. No sé per què. Diuen que alguns animals es tornen bojos amb la neu, he, he...
(N.B.: gràcies per les recomanacions d'altres blocs que vas fer el dia 27.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

De res. Crec que paguen la pena.
Batalleta entorn de "El resplandor":
abans de veure la pel·li, el meu germà Jordi (que té molta traça en aquests afers) me la va explicar. Amb pèls i senyals. El seu relat va ser tan encertat i vívid (es diu això en català?) que l'endemà jo era sola a casa a la dutxa i em va agafar tal pànic recordant la seva explicació, que vaig sortir cametes ajudeu-me i me'n vaig anar al carrer.
Així va ser, tot i que ara, quan ho penso, em fa una vergonya...
D'altra banda, ja hem comentat alguna vegada que, quan hi ha nanos pel mig, la por és més por.

Teresa ha dit...

Hola!!
Torno a visitar l'estimat bloc negrot!!
Parlant del tema que ens ocupa hi ha una escena que sempre explico als alumnes més petits -i no tan petits- per Tots Sants que els encanta per la sensació de temor que els produeix.
La nit de Tots Sants, a les masies, fa molts i molts anys. De seguida es feia de nit, només hi havia el llum feble de les espelmes i de la llar. Tota la família s'asseia al voltant de la llar de foc i els avis explicaven històries de por als nens mentre torraven les castanyes. Històries d'esperits, d'avantpassats...De fons alguns dels sons que ja has anomenat, el cruixir de la fusta del terra de la casa i com a novetat, el crepitar de la fusta cremant-se. M'imagino l'escena. Els nens arraulits, morts de por i el foc dansant al ritme de la seva música, fent mil formes evocadores... Qualsevol se n'anava al llit!!!
Bé, podríem afegir això a la llista; el crepitar de la fusta cremant-se a la llar de foc enmig del silenci en una situació de por; perquè normalment a mí és un so que em fascina i m'hipnotitza!
Petons!
Ara que em sona a mi també podria ser el so llunyà d'unes campanes o un rellotge marcant les hores!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Teresa
Els negrots ja et trobàvem a faltar.
Has descrit tan bé aquesta escena que fa por i tot!!!
Afegim els teus sons, ben encertats. Les campanes me les havia oblidades. Del rellotge crec que sí que n'havia parlat.
Una abraçada.

Elies ha dit...

El més absolut dels silencis també pot fer molta por, no creus?