Una d'espolis

Avui he dinat a casa dels meus pares. El meu pare ens ha ofert un àpat boníssim, una sarsuela de peix cuinada amb molt d’amor.
El cas és que, mentre érem al voltant de la taula, ha sortit a col·lació un tema interessant. Segons la meva mare, des de feia uns dies se sentia una remor creixent i malhumorada que provenia de l’armari del rebedor. Ens hi hem encaminat, jo encuriosida, i hem obert les portes del moble. I vés per on! Davant dels meus ulls, han aparegut un munt de llibres perfectament ordenats i moooolt apretats. No els quedava ni un espai lliure per poder respirar. No m’estranya que es queixessin. Amb l’estiu que hem tingut, havien d’estar esgotats de calor. M’han fet molta pena, de manera que he començat a treure’ls lentament. Tot i que el meu pare rondinava, alhora no podia amagar la complaença de veure’m tan feliç.
De mica en mica, han començat a sorgir petites joies, algunes de les quals jo recordava a la perfecció. Entre elles, per exemple, A sang freda, de Capote, l'exemplar que vaig llegir d'adolescent i que tant em va impactar. Tanmateix, de cop i volta, ha aparegut una sorpresa que no em sonava de res.
Ni més ni menys que un volum del Círculo de Lectores, publicat el 1972, que conté dues històries d’Ellery Queen, detectiu del qual us vaig parlar fa pocs dies. I jo sense saber-ho! Si precisament volia anar de llibreries a cercar algun exemplar de les seves aventures!
Evidentment, no m’ha quedat altre remei que posar en pràctica el vergonyós recurs de l’espoli. El pare ha insistit: però me’l tornaràs, eh? Que el llibre és meu! I jo he assegurat, sincera: i tant, papa! Sisplau! Mentrestant, he col·locat la troballa ben protegida a la bossa. Ara reposa tranquil·lament al meu costat, damunt l’escriptori, i el pobre pare, espoliat, ja no hi pot fer res.
Les històries s’intitulen El misterio de la cruz egipcia i Soplo caliente, soplo frío. Fins i tot és possible que en un passat remot les hagi llegit, però les tinc a hores d'ara totalment esborrades del cap. Per tant, és clar que aviat formaran part de les lectures negrotes.

I pel que fa al meu pare, no patiu. Al cap i a la fi, avui he fet una bona obra. Com que ara els llibres tindran una mica més d’espai, no s’estaran remugant tot el sant dia i els meus pares podran gaudir d'un descans ben merescut.

I és que no ens enganyem, negrots, no hi ha res tan gratificant com fer un favor a la família!
Oi que sí?