El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante

El enigma de la calle Calabria és una novel·la negra al més pur estil del segle XIX, clarament inspirada en les aventures de Sherlock Holmes, els relats de Stevenson o els contes d'Edgar Allan Poe. Escrita en l'actualitat per Jerónimo Tristante (encara que sembli un pseudònim, l'autor es diu així), constitueix la tercera entrega dels casos criminals del policia madrileny Víctor Ros. En aquesta ocasió, el perspicaç agent es trasllada a Barcelona per un afer de truculència extrema. La trama, amb un intent evident de reproduir l'estil del gènere del Vuit-cents, no estalvia recursos per indagar en les més cruentes, fosques i despiatades pregoneses de l'ànima humana.

L'obra resulta entretinguda. Comença de manera discreta, però va millorant a mesura que avança, aconseguint de mica en mica un clima més intens i trepidant. Això mateix podem comentar de l'ambientació. A causa de la voluntat de simular una recreació fidel i rigorosa de la sincronia epocal, en alguns moments Tristante s'extralimita, amb la qual cosa obté l'efecte contrari. S'embranca en referències excessives a qüestions històriques, polítiques o artístiques que ara coneixem molt bé, però que no haurien fet sentit en un text autènticament coetani. Tanmateix, aquest defecte es va diluint mentre anem passant les pàgines i en la segona part del llibre ja no resulta tan evident. Amb tot, per cenyir-se a la versemblança interna que vol imprimir a la novel·la i per reeixir en l'intent de recrear l'estil literari del període, Tristante hauria d'evitar les explicacions innecessàries. També hi trobem alguna relliscada flagrant. L'acció té lloc el 1881. En un moment concret, per il·lustrar una afirmació del narrador omniscient, Tristante cita Josep Pla, que va néixer el 1897. Si la intenció del novel·lista és afrontar l'escriptura com un relat d'època, millor no ficar-se en embolics que puguin comportar indesitjables anacronismes.

L'autor sí que se'n surt a l'hora de revestir d'un regust absolutament naïf la seva història. Malgrat el vampirisme, el sexe extrem, les noies raptades i cruelment assassinades, l'espiritisme, la pedofília, el coqueteig amb la droga (directament importat de Conan Doyle) i la corrupció d'alguns personatges de la societat barcelonina, els protagonistes d'El enigma de la calle Calabria -el bons- mantenen aquella visió del món encara ingènua i confiada, impossible de copsar en els desencantats antiherois del gènere negre actual.

Perquè el quid de la qüestió el trobem aquí. El enigma de la calle Calabria és un llibre de bons i dolents. I Víctor Ros, l'intrèpid protagonista, un heroi en tota l'extensió de la paraula. Un heroi modern, amant dels avenços científics i tècnics del segle, molt superior per intel·ligència, mètode i coneixements als seus coetanis. Un home de família, sense màcula i absolutament incorruptible, sacrificat, honest i exempt de vicis (en això difereix de Sherlock Holmes). En tot cas, la seva única debilitat esdevé inevitable: és molt difícil defugir la vanitat que comporta la consciència de la pròpia vàlua. Fins i tot, però, el defecte resta alleujat pel bon cor i l'impecable capteniment del protagonista.

Sense cap intenció d'amagar-ho al lector (ans al contrari), Tristante ens presenta un suggerent final que deixa la porta oberta de bat a bat a la continuació de l'aventura. Res no sorprèn en la novel·la, però tot esdevé, al mateix temps, imaginatiu i amè.

Què més puc afegir? Doncs que via lliure, negrots.

Aclariment: En un altre article vaig dir que Víctor Ros era barceloní. Va ser una percepció errònia per part meva. És madrileny. Per tant, rectifico, negrots.