Harlem Nocturne

diumenge, 9 de maig de 2010

El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante

El enigma de la calle Calabria és una novel·la negra al més pur estil del segle XIX, clarament inspirada en les aventures de Sherlock Holmes, els relats de Stevenson o els contes d'Edgar Allan Poe. Escrita en l'actualitat per Jerónimo Tristante (encara que sembli un pseudònim, l'autor es diu així), constitueix la tercera entrega dels casos criminals del policia madrileny Víctor Ros. En aquesta ocasió, el perspicaç agent es trasllada a Barcelona per un afer de truculència extrema. La trama, amb un intent evident de reproduir l'estil del gènere del Vuit-cents, no estalvia recursos per indagar en les més cruentes, fosques i despiatades pregoneses de l'ànima humana.
L'obra resulta entretinguda. Comença de manera discreta, però va millorant a mesura que avança, aconseguint de mica en mica un clima més intens i trepidant. Això mateix podem comentar de l'ambientació. A causa de la voluntat de simular una recreació fidel i rigorosa de la sincronia epocal, en alguns moments Tristante s'extralimita, amb la qual cosa obté l'efecte contrari. S'embranca en referències excessives a qüestions històriques, polítiques o artístiques que ara coneixem molt bé, però que no haurien fet sentit en un text autènticament coetani. Tanmateix, aquest defecte es va diluint mentre anem passant les pàgines i en la segona part del llibre ja no resulta tan evident. Amb tot, per cenyir-se a la versemblança interna que vol imprimir a la novel·la i per reeixir en l'intent de recrear l'estil literari del període, Tristante hauria d'evitar les explicacions innecessàries. També hi trobem alguna relliscada flagrant. L'acció té lloc el 1881. En un moment concret, per il·lustrar una afirmació del narrador omniscient, Tristante cita Josep Pla, que va néixer el 1897. Si la intenció del novel·lista és afrontar l'escriptura com un relat d'època, millor no ficar-se en embolics que puguin comportar indesitjables anacronismes.
L'autor sí que se'n surt a l'hora de revestir d'un regust absolutament naïf la seva història. Malgrat el vampirisme, el sexe extrem, les noies raptades i cruelment assassinades, l'espiritisme, la pedofília, el coqueteig amb la droga (directament importat de Conan Doyle) i la corrupció d'alguns personatges de la societat barcelonina, els protagonistes d'El enigma de la calle Calabria -el bons- mantenen aquella visió del món encara ingènua i confiada, impossible de copsar en els desencantats antiherois del gènere negre actual.
Perquè el quid de la qüestió el trobem aquí. El enigma de la calle Calabria és un llibre de bons i dolents. I Víctor Ros, l'intrèpid protagonista, un heroi en tota l'extensió de la paraula. Un heroi modern, amant dels avenços científics i tècnics del segle, molt superior per intel·ligència, mètode i coneixements als seus coetanis. Un home de família, sense màcula i absolutament incorruptible, sacrificat, honest i exempt de vicis (en això difereix de Sherlock Holmes). En tot cas, la seva única debilitat esdevé inevitable: és molt difícil defugir la vanitat que comporta la consciència de la pròpia vàlua. Fins i tot, però, el defecte resta alleujat pel bon cor i l'impecable capteniment del protagonista.
Sense cap intenció d'amagar-ho al lector (ans al contrari), Tristante ens presenta un suggerent final que deixa la porta oberta de bat a bat a la continuació de l'aventura. Res no sorprèn en la novel·la, però tot esdevé, al mateix temps, imaginatiu i amè.

Què més puc afegir? Doncs que via lliure, negrots.
Aclariment: En un altre article vaig dir que Víctor Ros era barceloní. Va ser una percepció errònia per part meva. És madrileny. Per tant, rectifico, negrots.

12 comentaris:

Teresa ha dit...

Gràcies, Anna Maria!!
Com canvia llegir una obra de la qual ja n'has llegit una crítica a no haver-ho fet!
Ja saps que et faig cas i que compraré el llibre, tot i que haurà d'esperar una mica!!
L'argument pinta bé i té els elements necessaris per enganxar-se amb la història.
Fins aviat!!
Una negrota esperant el teu proper llibre!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

ET DEIXO UN COMENTARI! Mafalda/Anna Maria
Pel que en dius, sembla una noveŀla interessant tot i que té problemes. I sembla original perquè no és comú, que jo sàpiga, fer sortir personatges semblants a Sherlock Holmes en terres més al sud d’Anglaterra.
Ara bé: això de Josep Pla és ficar, ben ficada, la pota a la galleda. Dius que l’autor és madrileny i em pregunto si la relliscada amb Josep Pla no deu ser només un símptoma de manca de comprensió de la nostra cultura. Sens dubte ha de veure Barcelona amb els ulls d’un madrileny; hi ha d’altres aspectes que demostren poca coneixença de la cultura/història de Catalunya?
Una abraçada,
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, l'autor no és madrileny. Em sembla (ara no tinc el llibre al davant) que és de Múrcia. El que és madrileny (bé, de fet figura que va néixer a Extramadura, però viu a Madrid des de fa molt) és el personatge, Víctor Ros. El policia. Ara m'ho miro a veure si no m'he explicat bé.
No, no crec que sigui desconeixement ni falta de comprensió de la nostra cultura. El llibre està ben documentat. Ara veig que no m'he acabat d'explicar. El que jo vull dir és que l'autor, Tristante, imita l'estil vuitcentista, com si la novel·la hagués estat escrita aleshores i no ara. I ho fa bé. No és un autor actual que escriu sobre una altra època, sinó que vol fingir que és un autor d'aquella època. Per tant, aquests anacronismes són errades des del punt de vista de tenir traça en fer-ho, no de falta de coneixement o d'ignorància. Vol fer-ho tan documentat, que es passa.
Petons, Shaudin.
I a tu, milers de gràcies, Teresa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No tenir prou traça, vull dir. És que és tardíssim i estic mig grogui.

Anònim ha dit...

A la novel·la també hi surt el cas de l'Enriqueta Martí, la vampira de Barcelona, tot i no nombrar-la.
Pel que fa al rigor històric, crec que hi ha algunes relliscades: anar a l'estació de Sants a cercar el tren per anar a Madrid... el 1881!!!
Jo ho deixaria en novel·la que es deixa llegir, però fluixeta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, d'acord, anònim desconegut.
És curiós que en diversos moments parla de Sants com un poble encara no integrat a la ciutat i després comet aquesta relliscada. N'hi ha alguna altra, però només he fet constar la de Pla perquè no es tractava de fer llistes.
Pel que fa a Enriqueta Martí, no l'esmenta, en canvi sí que esmenta la vampira europea del XVI. No tinc el nom davant.
Jo crec que és distreta i millora a mesura que avança. El començament em va semblar molt fluix i només li trobava tots aquests defectes, però a partir d'un moment i, malgrat que, com dic, no presenta cap sorpresa, em va resultar més entretinguda.

Llaudal ha dit...

Ja se sap que un madrileny-extremeny que es vulgui quedar amb nosaltres ha de citar en Pla. Si fa no fa, com l'Aznar i l'Aguirre. És un policia nacional, oi? Se li ha d'agrair l'esforç i la il.lustració.

Elies ha dit...

Gràcies per la crítica. Continuaré seguint els teus articles amb il·lusió. Una abraçada.

Maria ha dit...

Doncs sí, Mafaldeta: Jerónimo Tristante no és cap pseudònim; "només" s'ha menjat el cognom patern: Salmerón.
Portant el cognom matern que porta, més aviat caldria esperar una novel·la ambientada a l'edat mitjana, però es veu que li tira més el XIX -serà per la Tristana galdosiana. Incomprensible, tu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No creguis, que el Salmerón també té "tela": Jerónimo Salmerón Tristante. Amb aquest bagatge, no li cal res més.

LEBLANSKY ha dit...

Hola Anna Maria, acabo d'aterrar al teu bloc quasibé per casualitat, i ja porto una estona sorprés amb tot el que m'he estat perdent per no seguir-te, així que ara mateix m'afegeixo. Vaig a continuar tafanejant a l'ombra del crim.

josep ha dit...

Tindré present aquesta anotació d'aquest autor..Pot ser interessant. A mi m'agrada Conan Doyle, però molt més encara Wilkie Collins