És un bon exercici retornar als pares del gènere. En aquest cas, a Georges Simenon (1903-1989), al qual encara no m'havia referit en aquest bloc. Simenon, com tots sabeu, fou el creador del comissari Jules Maigret, membre de la policia judicial francesa i protagonista d'un total de 78 novel·les i 28 contes.
Algun dia parlarem del personatge, però aquesta nit us ofereixo la ressenya d'un altre llibre. Una petita delicatessen, una obreta molt breu (tan sols 99 pàgines), intitulada Set creus en un quadern, on no hi apareix Maigret.
La novel·la és original i passa volant. Fou escrita l'any 1950 i posseeix tot el regust d'una joia clàssica, amb l'elegància i el savoir faire de temps pretèrits: comparable al llegat insubstituïble de Hammett o Chandler, però a l'estil francès.
Què tenim?
Un espai: París. Un període: la nit de Nadal. Un personatge: el policia André Lecoeur. Un cas: un assassí en sèrie molt perillós que volta per la ciutat gelada. Una circumstància inesperada: l'assassí persegueix un nen de 10 anys que, de manera casual, ha topat amb ell i l'ha descobert. Un segon imponderable: el nen és el nebot d'André Lecoeur.
Amb aquests elements, Simenon confegeix una història trepidant sense que el policia protagonista trepitgi el carrer. Perquè Lecoeur no és un oficial a l'ús. És simplement l'encarregat de tenir cura de la centraleta i de resseguir el moviment dels seus companys en un enorme plànol ple de llums, que s'il·luminen per indicar la ubicació de cada delicte que es produeix a la ciutat de París.
Com que res no és el que sembla i les aparences enganyen, la trama discorre per camins insospitats. De manera natural, amb gran maestria, Simenon ens guia en una persecució memorable amb sorpresa inclosa.
No us puc explicar res més. Tan sols insistir que es tracta d'una novel·leta altament recomanable, en especial per als negrots nostàlgics que vulguin remembrar els orígens del gènere policíac modern.
6 comentaris:
Paris. Tot en ella té un segell propi que me la fa atraient. Del millor i el pitjor. Fa temps que no llegeixo Simenon. Serà qüestió de rescatar-lo del fons de l'armari, "de le dénicher". "Et en français, bien sûr!" Gràcies per engrescar-me.
Bien sûr! Au revoir, mon ami.
He llegit molt el Simenon, tant novel·les del Maigret, com de les altres, que m'agraden molt perquès ón molt psicològiques i els personatges estan escrits amb tiralínies. En total potser n'he llegit una trentena d'obres del Simenon. Aquesta en concret, m'has fet mirar-ho, la vaig llegir el 2004. Fa 6 anys i recordo que em va agradar moltíssim. Com dius, és curteta però molt especial com totes les obres del Simenon, que cadascuna d'elles té quelcom o molt de molt especial
Hola. Perdón por escribir en sepañol, no hablo catalán.
Me encontré con gran sorpresa mi foto en tu blog y me dio mucho gusto que la hayas elegido para una de tus entradas.
Saludos desde París.
Ratonet
http://radinito.wordpress.com/2009/01/06/dieciocho-lecciones-acerca-de-la-nieve-de-pars/
Muchas gracias, Ratonet. Me gustó la foto y la tomé prestada. Celebro q te haya parecido bien. Te doy las gracias. Es una foto preciosa. Luego entro en tu blog. Un fuerte abrazo
A partir de septiembre de 2012, la editorial Acantilado emprenderá la publicación de la obra completa de Simenon. Los primeros títulos serán: Los vecinos de enfrente, La casa del canal, El perro canelo y El gato.
Publica un comentari a l'entrada