Quatre mots sobre Ruth Rendell

Arran d’un comentari de la meva amiga Maria en un altre article, me’n vaig adonar que encara no havia escrit res sobre la segona dama britànica del crim, Ruth Rendell, nascuda a Londres el 1930. En la línia de dedicar a tots els conreadors del gènere un espai en el bloc, avui he decidit parlar-ne. Ruth Rendell, que fou anomenada el 1966 Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic) també va publicar en nombroses ocasions amb el pseudònim Bàrbara Vine.
No sé si es pot considerar que Rendell ha viscut sempre a l’ombra d’Agatha Christie, però, si això és cert, el fet no ha impedit que la seva obra (narrativa breu i novel·la) hagi estat molt reconeguda i adaptada repetidament al cinema i a la televisió. A hores d’ara, ja una autora gairebé clàssica, Rendell es pot considerar de solvència (anglesa) contrastada. Dic “anglesa” fent una mica de broma, perquè les seves històries i els seus personatges traeixen una pàtina britànica evident. Tot i això, ignoro si sabeu, negrots, que la pel·lícula d’Almodóvar Carne Trémula (aquella del Bardem en cadira de rodes) està basada en un del seus relats. Per tant, com que el crim és a la fi "bastant" universal, les versions de Rendell poden resultar totalment permeables i rendibles.
La Maria ha fet servir la bonica expressió “te i literatura a parts iguals, prosa seca i intel·ligent”, absolutament adequada (sempre l'encerta, la Maria). Ruth Rendell és elegant, flegmàtica i de cervell ben afinat. Per això va crear un personatge com l’inspector Wexford, protagonista d’una extensa saga de novel·les, tan britànic i ben afinat com ella.
Haig de reconèixer que fa molts anys que no llegeixo res de Rendell, però ara m’han agafat unes ganes boges. Potser, en una de les meves incursions estiuenques a la llibreria “La Gavina” de Palamós, atraparé al vol algun (o alguns) petit tresor rendellià. Si això passa, no dubteu que en sereu informats degudament, negrots.
Només dir-vos que Rendell, si no la coneixeu, paga molt la pena. Digna de ser llegida en una tarda plujosa, amb les gotes d’aigua regalimant darrere el vidre i una manteta a les cames. Ah, i si teniu gat, millor que millor. Aleshores l’efecte esdevé superb!
Fins aviat, negrots.

Set casos de sang i fetge i una història d'amor, de Teresa Solana

Teresa Solana, creadora dels detectius privats (els bessons Eduard/Borja) més sui generis de Barcelona, m’ha fet xalar de valent amb Set casos de sang i fetge i una història d’amor, el seu darrer llibre publicat abans que a la tardor aparegui Negres tempestes, la novel·la policíaca que va guanyar la darrera edició del Premi “Crims de Tinta”. Com el mateix títol indica, l’obra recull vuit relats breus (cada un es pot llegir d’una tirada sense aixecar-se del sofà, com recomanava Poe a la seva teoria del conte) de tons truculents i cruíssims, però curulls a vessar d’ironia i humor.
L’autora es complau en la desmitificació més ferotge del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i... voilà!: hi apareix un munt de gent tan fora de lloc com un vampir del segle XXI ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre a tocar del Tibidabo.
Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per criticar amb intel·ligència i agudesa la societat actual. Així, a la rebotiga de les històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes i incongruències que afecten el nostre món: violència de gènere, nepotisme, privilegis i costums de la burgesia.
Vaig conèixer Solana no fa gaire en la presentació del llibre de Matthew Tree (ja ho vaig comentar en aquest bloc) i ara m’agradaria que pogués llegir aquesta ressenya i em digués si va ser decididament intencionat el seu emmirallament en títols famosos de la literatura i, en alguns casos, també del setè art. Perquè les picades d’ullet són constants: 2001: Una Odissea de l’espai, Arsènic i puntes de coixí, El silenci dels anyells (una certa fixació amb l'antropofàgia té la Solana, em sembla) o La Bella i la Bèstia. També s’hi detecten sens dubte els ressons d'El fantasma de Canterville i d'El nom de la rosa. Fet i fet, Oscar Wilde, Conan Doyle, Bram Stoker o Arthur C. Clarke volten sens dubte per les pàgines del llibre, atorgant el valor que es mereix a una de les màximes de l’insigne irlandès: “No és l’art que imita la vida, sinó la vida que imita l’art”.

Solana se’n surt molt bé al llarg de la narració, però crec que en la construcció dels finals li manca un punt d’efectisme, d’impacte, de sorpresa. Tanmateix, no sé si l’autora es va plantejar mai aquesta qüestió. Possiblement allò que li interessava bàsicament era el desenvolupament de la història. Haig de dir que els contes i els personatges m’han recordat alguns dels meus. M’ho havia avançat la meva amiga Maria, que llegí el llibre ja fa uns mesos i em va dir que se semblaven a la meva rècula de desgraciats vampirs, bruixes i dimonis moderns.

Evidentment, no vull desvetllar res. Però no puc deixar d’esmentar que he trobat genial la idea que l’ordinador d’una nau espacial necessiti teràpia psicològica. També felicito la Teresa per la magnífica “història d’amor” que clou el volumet. És delicada i plena de sensibilitat. La reflexió al voltant de les aparences i de la valoració social de la bellesa física m’ha semblat lúcida i tendra. Literalment –ens diu Solana en el més pur estil gòtic–, la bellesa és a l’interior.

Us recomano aquesta lectura per a les càlides nits d’estiu. La seva frescor us anirà bé. Ah, i alerta amb els noms dels personatges, negrots. No són gens aleatoris. Al contrari, estan pleníssims de suc.

La llamada del Kill Club, de Gillian Flynn

La llamada del Kill Club és una novel·la negra molt atípica. No hi surten policies, ni investigadors. L’argument es basa en uns terrorífics crims comesos vint-i-quatre anys enrere. Una família assassinada brutalment en una granja del Mig Oest americà, a l’estat de Kansas. L’única supervivent, que aleshores només tenia 7 anys, es veu impel·lida (per raons que no explicaré) a intentar resoldre el trencaclosques del passat. El seu germà gran és a la presó acusat dels crims, però ella té motius seriosos, després d’haver-lo cregut culpable durant molt temps, per sospitar que no ho és.
Heus aquí el plantejament de la trama. La novel·la està construïda en dos plans paral·lels. El present, explicat en primera persona per la protagonista, i el dia dels luctuosos fets, on el narrador en tercera persona es va situant en el punt de vista d’alguns dels implicats. L’agilitat estilística i el dinamisme de l’acció fan el llibre molt distret. No crec que es tracti d’una obra mestra, però l’autora va per bon camí (és la seva segona obra), tot i que la resolució final no m’ha acabat de convèncer totalment.
Veig La llamada del Kill Club amb moltes possibilitats cinematogràfiques. Atès que Gillian Flynn ha treballat al cinema, a la televisió i a la premsa (és periodista) i que de la seva primera novel·la –Heridas abiertas– ja se n’està preparant el guió, estic segura que no m’equivoco. I resultarà bé, perquè per damunt de tot es tracta d’un típic producte americà dels que sempre funcionen a l’hora de generar suspens i terror. Les gelades terres de Kansas (els assassinats van succeir al gener), la desolació d’aquells territoris i de la seva gent, la crisi econòmica, la caiguda en picat dels valors humans, la bogeria col·lectiva que estem tips de visionar al cinema. Tot plegat un conjunt que no desperta cap simpatia per aquell lloc del món, però que funciona perfectament quant a la cruesa i a la truculència del gènere criminal.

La novel·la té sobrats elements per generar inquietud, perquè els nens i els adolescents hi juguen un paper destacat. El llenguatge és directe, sense pèls a la llengua. La duresa no resta amagada. Tot plegat esdevé descarnat, cruel i obscur. Personalment, no en sóc gaire amant d’aquest estil. M’agrada molt més la convencional i ordenada investigació de l’heroi policíac a l’estil Wallander, Brunetti o Beck; o la propera recerca detectivesca de la Kinsey Millhone. Tanmateix, no puc dir que La llamada del Kill Club no m’hagi distret. M’ha refermat, això sí, en la visió obscurantista i gens evolucionada de certs territoris (oh ironia!) del país “més poderós” del món.
 

De reescriptures: un final alternatiu per a "Jubilació anticipada", d'Anna Maria Villalonga

Fa pocs dies vaig publicar aquí mateix un relat breu, Jubilació anticipada. Avui, mentre anava en cotxe, m'ha vingut a la ment un final alternatiu.

No és cap novetat. Em passa sovint que modifico coses. En realitat, sempre he pensat que la feina d'escriure és precisament això: la revisió constant, el retoc, el canvi. Per això admiro tant els escriptors que són capaços de dur a terme sense complexos (ni mandra) aquest saníssim exercici.

La millora pot consistir simplement en afegir una coma, cercar un adjectiu diferent o suprimir un paràgraf, però és segur que, quan tornes a llegir quelcom que has escrit, t'adones que no resulta rodó, que pot millorar, que l'exigència amb la pròpia tasca representa un deure sagrat de qualsevol creador (al nivell que sigui).

En relació amb Jubilació anticipada, m'he detingut a contemplar les coses des d'un altre angle. Quan el vaig escriure (li'n donava voltes des de feia dies) estava obsedida amb la idea del suicïdi. És a dir, el final havia de ser per força que el botxí es llevava la vida. Una ironia del destí. Morir per la mateixa mà i de la mateixa manera amb la qual ell exercia la seva professió. I, a més, pel motiu que ja sabeu: haver-la precisament perdut, aquesta professió.

Avui, per contra, ho he vist diferent. Per què no convertir el personatge en allò que, en realitat, ha estat tota la vida? Per què no deixar que aflori la seva autèntica personalitat, la que el fa sentir poderós i important? No m'agrada que sembli una víctima. Per què no fer-lo cometre un crim? I ho he tirat endavant. Al cap i a la fi, algun dels negrots ja havia fet una doble interpretació, ja hi havia detectat la possible ambigüitat.

Només m'ha calgut reescriure el darrer paràgraf. Ara jutgeu vosaltres. I ja me'n direu la vostra opinió, negrots.

Final alternatiu per a "Jubilació anticipada"

Només tinc ganes de fer un darrer servei. Em deleixo per mirar directament el rostre del fill de puta de les ulleres platejades. Que se li revoltin els budells a la panxa quan comprengui, abans de sortir el sol, a qui va destinada la darrera injecció letal de la meva carrera.

El concepte de llegenda urbana o, en el fons, "nihil novum sub sole"

Sembla mentida, però encara no havíem parlat en aquest bloc d’un concepte tan en voga actualment com el de “llegenda urbana”. Al fil del meu article de fa uns dies sobre la transmissió oral, no podia faltar aquest complement, que al cap i a la fi ocupa el mateix lloc (em refereixo a la tradició popular que passa dels uns als altres de boca en boca) en el món d’avui.
Abans de continuar, val a dir que el clàssic “boca a boca” té a hores d’ara dos o tres ajudants molt potents: Internet (correu electrònic, xarxes socials, blocs, webs), el còmic (que ja fa anys que rutlla i que ha estat un clar generador i receptor de llegendes) i el cinema, tan present a les nostres vides i que, per descomptat, inclou tot el món audiovisual (videoclips, televisió, etc.). Ha arribat un moment en què es fa difícil esbrinar si certes llegendes prou conegudes han aparegut directament a partir del cinema o han sorgit encara d’allò que podem considerar de manera més estricta “literatura”.
També és necessari tenir present un altre factor bàsic. M’estic referint a la globalització. Si abans cada tradició nacional tenia llegendes pròpies (tot i que l’estudi de les mateixes demostra que posseïen sorprenentment molts punts en comú, fins i tot en llocs prou allunyats entre ells), ara mateix el planeta sencer comparteix històries. Els japonesos han irromput amb força en la societat occidental i han afegit el seu gra de sorra, sovint altament tecnificat (fantasmes assassins que surten dels aparells de televisió, per exemple). En qualsevol cas, resulta prou evident l’enorme coincidència entre les llegendes urbanes que amaren la tradició coetània europea, americana o asiàtica.

Però, en realitat, què és una llegenda urbana? Podríem definir-la, aproximadament, com una història que s’ha transmès per les vies abans exposades, que narra esdeveniments que es presenten com a reals -malgrat tenir components màgics, sobrenaturals o inversemblants- i que acaben esdevenint part de l'imaginari col·lectiu. És a dir, que roden pel món, la gent les coneix i, en ocasions, les imagina vertaderes. La superstició folklòrica ens indueix a creure aquests relats, però la deformació, la hipèrbole o la distorsió acaben demostrant que, tot i que en ocasions han partit de fets autèntics, la intervenció humana els ha elevat a la categoria de llegenda, de folklore, de tradició contemporània. La mateixa història de vegades té diverses versions i, com tot allò que es transmet per una via tan dinàmica, canvia cada cop que algú l’explica o l’escriu.
Per exemple, quantes versions existeixen de la jove bonica i misteriosa que fa autoestop de nit en una carretera aïllada i que, quan s’atura un conductor considerat, ella acaba essent el fantasma d’una noia que va morir d’accident en aquell mateix revolt? Una infinitud. Fins el punt que, en alguns casos, la noia és bona, però en d’altres s’ha convertit en una assassina despietada.

Us enllaço aquí l’entrada de Wikipèdia, perquè, tot i que no en sóc gaire partidària, crec que us pot donar més informació sobre aquest tema. En parla exhaustivament i posa exemples de llegendes urbanes molt famoses, començant per la de la crionització de Walt Disney.

Personalment, jo volia destacar una altra qüestió, lògicament lligada a la literatura, però també (com no!) al cinema i a les sèries de televisió. Perquè m’he adonat que aquestes llegendes s’integren sovint en la novel·la negra, en les pel·lícules i en les sèries. Tots les esperem, les acceptem i ens produeixen plaer. Ens fan sentir còmodes perquè formen part per sempre més del nostre imaginari, personal i col·lectiu. Com explicar, si no, que ens empassem els fantasmes que, com ànima en pena, pul·lulen per les aventures de Charlie Parker? O com acceptar amb naturalitat els atractius vampirs i homes llop que transiten les ciutats més importants del planeta? (no he llegit la nissaga Crepuscle, però tinc entès que va d’això, d'una mena de licàntrops d'última generació i de sinistra estètica). Els exemples podrien ser tants que aquest article no s’acabaria. Us convido a participar en la llista amb els vostres comentaris i aportacions, negrots.
Tanmateix, hi ha una circumstància que m’interessa esmentar com a colofó. Un fet que he comprovat i que corrobora allò que, els qui estudiem literatura, tenim molt clar. I és que els motius d’espant, de por, de pànic, de neguit, de culpa no han canviat amb el temps. Fantasmes, aparicions, revenges, amor, gelosia, cobdícia, bogeria, sexe, poder, morts vivents, sang, dominació. Els mateixos temes que apareixien en les rondalles de fa segles o en els contes infantils (alguns d'una terrible crueltat), forneixen ara mateix la majoria de llegendes urbanes. Els homes som els que érem. Varien les formes, les tècniques, els ambients, el llenguatge i el vestuari, però ni en la vida ni en la ficció no hi ha res de nou sota el sol.

Relat breu: Jubilació anticipada, d'Anna Maria Villalonga

Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. “La teva tasca comporta molta responsabilitat”, solien dir-me amb un cop a l’espatlla. “Ets imprescindible”.
Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.
La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.
N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. L'execució impecable.
Mai no vaig arribar a comprendre per què molta gent no ho entenia. Per què aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.

Estava clar que era un servei a la comunitat.

Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”.

Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important. Abans era algú.
I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.

Quan surti el sol s'acabarà tot. Només espero que el funcionari fill de puta de les ulleres platejades se senti malament. Que se li revoltin els budells a la panxa quan li expliquin que avui, aquesta albada, he fet el meu últim servei. Quan li ensenyin la xeringa i comprengui de sobte on ha anat a parar la darrera injecció letal de la meva carrera.

Anna Maria Villalonga (Juliol 2010)

El coche de bomberos que desapareció, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El coche de bomberos que desapareció correspon a la cinquena entrega de les aventures del policia d’Estocolm Martin Beck. De fet, Beck no n’és realment el protagonista, ja que les novel·les de la sèrie es caracteritzen per un tractament dels personatges absolutament coral. En realitat, a cada nou lliurament, el coprotagonisme dels agents esdevé més marcat.
La meva amiga Marta, negrota convençuda i absolutament “forofa” de les novel·les de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, ha encunyat una fórmula per designar aquests dos autors, farta com n’estava de no arribar mai a memoritzar els seus noms. Els anomena “el matrimoni suec” i es queda tan ampla. Com que a mi em resulta igual de difícil recordar tanta consonant i tanta dièresi, he decidit imitar-la i adoptar el seu sistema. A partir d’ara, per tant, “el matrimoni suec” fa referència a Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Ja us podeu imaginar, negrots, que no tinc cap intenció d’explicar l'argument. No ho faig mai, però molt menys en aquest cas. Com en la resta de títols (per cert, tots quatre comentats en aquest bloc), els autors excel·leixen en la seva feina. Cada novel·la és una petita joia: ben travada, versemblant, amb la llargària justa (en aquest cas, 282 pàgines) i amb una ironia i un sentit de l`humor tan finíssims que no hi ha res que no es pugui aprofitar.
Continuant amb certes línies de comentari que havia iniciat en les ressenyes anteriors, diré que Martin Beck apareix tractat, pel que fa a la seva vida privada, des d’un vessant més humà. I no perquè de cop i volta esdevingui un amant marit i un esforçat pare de família, sinó perquè, simplement, se’n parla. També he constatat que porta 5 novel·les refredat, mocant-se i estossegant. Està prim i fuma com un carreter. La seva salut em comença a preocupar.
El matrimoni suec, com ja sabeu comunistes confessos, no desaprofiten cap circumstància per palesar allò que consideren les xacres socials del seu país. Unes xacres que, vistes des del sud, sincerament no ho semblen tant. Però resulta molt interessant copsar llurs punts de vista sobre els canvis que, indubtablement, s’estaven produint en l’Europa de (ni més ni menys) l’any 1968.
En alguna altra ressenya he parlat de la hilaritat que ens produeix, com a lectors del segle XXI, assistir a les investigacions policials de mitjan XX. Sense telèfons mòbils, sense ordinadors, sense Internet, sense ADN. De manera que les cabines telefòniques, les màquines d’escriure, el porta a porta i les anàlisis de sang substitueixen tots aquests avenços. A El coche de bomberos que desapareció, les cabines de la capital sueca hi tenen un paper destacat, de la mateixa manera que, a falta d’una bona base de dades, el "poli" novell es veu obligat a recórrer a peu tot un barri per cercar un individu del que només sap que té accent estranger.
No us perdeu aquestes novel·les, de veritat. Si no sou afeccionats al gènere, us en tornareu.

Només un exemple divertit. En Martin Beck té una filla adolescent que, com és d’esperar, posa la música a tot volum a la seva habitació. El pare, astorat, no pot comprendre com a la filla li agraden aquells brams. “Deuen ser els Beatles”- manifesta convençut. “No, són els Rolling Stones”-li contesta el seu company que circumstancialment és amb ell. “Els Rolling Stones? I com dimonis els diferencies?”.
No cal dir res més. La novel·la fou escrita el 1968. Jutgeu vosaltres. Una perla nòrdica per passar una estona magnífica.