Harlem Nocturne

dilluns, 4 de setembre de 2017

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma




Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  
Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.
Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 
Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 
Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 
A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 
La meva enhorabona, Jordi.      

5 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Quina gran ressenya, Anna Maria!

Judit ha dit...

Totalment d'acord! Jo sóc una fan incondicional del Jordi Ledesma i, el que més m'agrada d'ell és que cada novel.la és un món completament diferent, on es va superant més i més!

Raquel Gámez Serrano ha dit...

L'has descrit tal qual. Pot agradar més o menys, pot ser molt dura i la vida ja ho és prou, però és una gran novel·la.

Àngels Freixa ha dit...

M'agrada molt Jordi Ledesma. He llegit les tres novel-les i les he gaudit.
La teva ressenya és magnífica, Anna, com sempre.

Ariel ha dit...

Moltes ganes de llegir-la. Ja en tenia una muntanya però al llegir-te encara me n'han entrat més.
Ben aviat caurà.