Harlem Nocturne

dissabte, 1 de juliol de 2017

L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo





Quan ens endinsem en la lectura de L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo, de seguida comprenem que serà una gratíssima experiència. A les poques pàgines sentim que ens hem inserit de ple en la ficció i sabem que hem arribat a una obra sòlida i acollidora, de solvència contrastada. Res de matusseries precipitades, res de paraules mig dites o sintaxis desballestades. No. La novel·la ens atrapa com ho feien els textos de les nostres primeres lectures, com aquelles històries interessants i compactes que recordarem sempre i que ens han convertit en les persones que som. Personalment, m’ha fet pensar en trames d’espies, de persecucions, de nazis i jueus, en aquell plaer irrepetible de submergir-te per primera vegada en la lectura de Graham Greene, o de Leon Uris, o de John le Carré. I no vull dir amb això que L’objectiu del crim tingui gaire en comú amb els textos d’aquests autors (prou diferents, també, entre si). No és res d’això. Senzillament estic apel·lant a l’estètica de la recepció. De la meva pròpia i unilateral recepció. I representa una gran lloança per a la novel·la, perquè entre les seves pàgines m’he sentit encara una lectora novella (o potser renovada) que podia xalar de valent, mantenir expectatives, fregar-se les mans esperant un desenllaç, lliurar-se a l’aventura del llibre sense pensar en res més.  
Xulio Ricardo Trigo du a terme un exercici molt interessant, perquè té la voluntat de tirar endavant un projecte doble. En primer lloc, fusionar la literatura amb una altra disciplina artística, la fotografia. Tots coneixem la seva faceta com a fotògraf, a la qual s’està dedicant intensament en els darrers anys. A L’objectiu del crim com han fet altres autors amb la pintura o amb la música‒ es proposa unificar les seves dues grans passions, demostrar-nos que l’art, la inspiració i l’impuls creatiu són pulsions compartides, transversals, quelcom permeable que s’escriu en majúscules i que es concreta en una fita principal: expressar la bellesa, generar plaer estètic, nodrir l’esperit. La fotografia, que sovint ha quedat eclipsada des del punt de vista artístic per altres disciplines més reconegudes, té un paper fonamental a la novel·la, però dosificada en la mesura justa. No embafa, no s’extralimita, flueix amb naturalitat. S’integra a la perfecció des del punt de vista de la forma i del contingut.




En segon lloc, Xulio Ricardo Trigo volia fer-nos arribar una història terrible, colpidora. La vida de la fotògrafa Erika Ernemann, amb la qual va entrar en contacte per una de les moltes casualitats de la vida (algú potser prefereix parlar de destí, però en realitat tant se val). La novel·la ens remet a uns fets històrics molt dolorosos i gairebé desconeguts per a tots nosaltres, ja que poc sabem del gran nombre d’aberracions que van tenir lloc a Europa tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La novel·la, en aquest sentit, atresora un important vessant de document històric. L’autor la construeix a partir de dues veus narratives. L’horror del passat ens arriba en forma de dietari de la protagonista, lògicament en primera persona. En canvi, la trama del present de l’acció (Barcelona, 1961) recau en la veu d’un narrador omniscient i té a veure amb una sèrie d’assassinats inesperats que fan reviure els records i la foscor. 
L’objectiu del crim s’ajusta a una estructura de novel·la negra, però el gènere tan sols serveix de pretext per explicar un seguit de coses molt més importants. De fet, quan més amunt he parlat de projecte, també m’estava referint a això, ja que la història d’Erika Ernemann no s’acaba aquí. L’objectiu del crim només és una primera entrega, que ens ha deixat amb la mel als llavis i el desig de saber més. Però per a Xulio Ricardo Trigo i la seva protagonista (la de carn i ossos), el projecte va molt més lluny. Es tracta de posar damunt la taula el patiment de tota una vida, de donar veu a un passat silenciat. Es tracta d’explicar la Història. 
No vull acabar aquesta ressenya sense esmentar l’encert de l’autor pel que fa a la construcció dels personatges (alguns realment entranyables, d’altres aterridors) i, sobretot, a l’hora de confegir un text bellíssim, elegant, accessible, ric i enormement atractiu. Gràcies, Xulio. Estic esperant la segona novel·la amb candeletes.     


7 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Caram, que interessant aquesta noveŀla. Com sempre una ressenya magnífica. Enhorabona, Xulio!

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Un altre autor pendent! Començaré amb aquesta novel.la, doncs!

Gemma Colomé Oncins ha dit...

Guau, en fa una mica de por. Sempre m'ha fet respecta llegir coses reals, on la injusticia i el patiment, aplicat entre persones m'esgarrifa.
Clar que pensaràs que "tot és real en una novel·la", però malgrat tot és "inventat" i no assenyala a ningú. No sé si m'explico prou bé.
En fi, m'ho pensaré.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gemma, hi ha un rerefons real, però tot està ficcionalitzat i literaturitzat. No és una història real fil per randa, sinó que, des de la realitat novel·lada i passada pel filtre de la invenció de segons quins fets, l'autor ens explica coses de la realitat que han estat molt silenciades.
Jo estic segura que et pot agradar molt.

Gemma Colomé Oncins ha dit...

Bé , ho tindré en conta .

X. R. Trigo ha dit...

Moltes gràcies per aquesta esplèndida ressenya. Feliç que t'hagi agradat "L'objectiu del crim", la primera de Manual Lens, la sèrie dedicada a la fotògrafa i policia Erika Ernemann...
Tot un honor figurar entre les novel·les escollides al teu bloc, que ja és un dels imprescindibles dins el panorama de la novel·la negra.

Abraçades!

X. R. Trigo

Àngels Freixa ha dit...

Quan t'agrada una novel·la fas unes ressenyes que admiro. Aquesta és magnífica i fa que em proposi llegir el meu primer llibre d'aquest autor.