No jugueu al cementiri, d’Olga Xirinacs

He llegit No jugueu al cementiri, de l’autora tarragonina Olga Xirinacs (novel·la guanyadora del Premi Sèrie Negra 2002), amb un gaudi molt gran. No perquè sigui una novel·la vertaderament negra, que no ho és, sinó amb el plaer de tot el contrari. Amb el plaer de paladejar una petita delícia, escrita amb un estil de regust antic, que ens remet als relats clàssics de fantasmes i espectres i alhora ens parla de la societat actual.

Dues trames entrellaçades, un violoncel que guarda un misteri, un heterogeni grup de personatges a quin més curiós, una violació terrible, uns nens enjogassats, valents i tafaners, l’encís hedonista del bon menjar i de la música, la bellesa de la pluja i del mar, l’encant inigualable de les velles històries contades en veu baixa. Tot un embruix de sensacions i circumstàncies que acaben lligant sense més pretensions que fer-nos passar una estona ben enganxats a la lectura. I sense oblidar la gràcia de parlar de morts, de cadàvers, de cementiris, amb un cantó clarament gòtic dins d’una narració que unifica senzillesa, sorpresa i imaginació.  

Estic contenta d’haver fet cas a la mestra Aritzeta i d’haver llegit aquesta novel·la. I, sobretot, de poder incloure per primer cop la ressenya d’una obra d’Olga Xirinacs en aquest bloc. Era una mancança històrica que avui, per fi, queda solucionada. 

Que passeu un bon dia, negrots.