Harlem Nocturne

dimecres, 27 d’abril de 2016

De veritat sempre voleu finals feliços?





Fa setmanes que volia parlar-vos d’aquesta qüestió, però l’excés de feina m’ho ha fet ajornar. Avui he trobat una estona entre tasques i m’hi he posat. Al cap i a la fi, no es tracta d’escriure un article gaire llarg, sinó de dedicar una petita reflexió a un tema que em crida l’atenció i que no deixa de sorprendre’m. 
M’explicaré.
Al llarg del munt de presentacions i actes literaris en què sovint participo, he tingut l’oportunitat de fer conversa amb lectors de tota mena. Acostumen a ser converses profitoses, de les quals se n’aprèn molt, i on s’hi poden descobrir aspectes, mirades i enfocaments diversos i variats. Un d’aquests aspectes, que té a veure amb els finals dels relats o de les novel·les (negres i no negres), el vull comentar avui. Sobretot perquè m’ha sobtat.
Resulta que he descobert que a un cert nombre de lectors no els agrada que les històries no tinguin un final feliç. Els molesta que acabin malament, es mori algun personatge, el conflicte no tingui solució, els problemes no s’arreglin, etcètera. En resum, que desitgen un happy end sí o sí. Quan això no passa, se senten decebuts i l’obra en qüestió no els agrada tant. No puc il·lustrar-ho amb exemples sense fer spoilers, però el cas és que és un comentari força recurrent, molt més del que jo mai no m'hauria esperat.     
En el meu paper d’estudiosa de la literatura, d’escriptora, però sobretot de lectora, aquest fet em sembla digne de comentari, perquè ens aboca a un dels grans temes de debat teòric: la finalitat de la literatura. Sembla que per a alguns lectors, el plaer de la lectura ha d’estar indefectiblement lligat a emocions felices. Poden suportar el patiment al llarg del llibre, però sabent que, com a colofó, les coses tornaran a la normalitat i es produirà la desitjada recuperació de l’ordre establert. En els casos en què això no és així, el sentiment de tristor i de decepció els aclapara i fa que atorguin al text una altra valoració. Que li posin un “però” de caràcter negatiu, independentment de la seva qualitat objectiva (si és que l’objectivitat pot existir, no discutirem ara per això).
Personalment, ho trobo curiós. Són multitud les obres sense final feliç que m’han marcat al llarg de la vida i que ara formen part del meu bagatge literari de capçalera. I, si parlem de les lectures que he fet recentment, puc assegurar-vos que gran part de les més reeixides tenen desenllaços tristos, durs o poc gratificants. Podria citar, sense ser ni mínimament exhaustiva, Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, El pequeño Arquímedes, d’Aldous Huxley, Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy, El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, Tota la veritat, de Núria Cadenes o Maldita verdad, d’Empar Fernández.
Deia Kafka que la literatura ha de ser com un cop de puny a l’estómac. Si no, alguna cosa falla. I jo hi estic d’acord. L’obra literària ens ha de remoure, commoure, incomodar, molestar, fer-nos pensar, fer-nos riure, fer-nos voler abandonar-la, fer-nos veure la realitat del món, fer-nos estimar, fer-nos plorar.
Amb això no vull dir que no puguin existir els finals feliços, que a tots ens agraden i ens tranquil·litzen. Però sí comentar que la finalitat del text literari no ha de raure en la complaença. El plaer estètic, el plaer que podem extreure de l’obra d’art, ha d’estar per damunt de la contingència d’un desenllaç concret. La seva valoració no pot dependre d’això. De cap de les maneres.
Tanmateix, m’hi jugo el que sigui que, a aquestes alçades del meu article, més d’un de vosaltres està pensant: “Molt bé, Anna, però jo no vull patir mentre llegeixo, jo vull entretenir-me, divertir-me, passar-m’ho bé”. Oi que sí, que ho esteu pensant? Doncs perfecte, i tant. Em sembla molt lícit. Només faltaria. A mi també m’agrada divertir-me. La lectura no ha d’esdevenir un sacrifici.
Però tampoc no puc defensar la necessitat que les històries s’acabin sempre bé. Seria nedar contracorrent. I encara menys puc acceptar que un final trist menyscabi la valoració qualitativa d’un text.  
La vida, per definició, no té finals feliços, estimats negrots. Vaja, que el final de tots nosaltres mai no és feliç. Si la literatura no fa altra cosa que descriure el món i descriure’ns a nosaltres... com podem qüestionar un desenllaç que ja coneixem?
Va, vinga, opineu. Fem debat aquí, sisplau. Que no es mori l’ànec, que encara no li ha arribat l’hora.


18 comentaris:

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Si, crec que ho preferim, no tant com que tot acabi bé, amb el : van penjar anissos i van ser feliços, com per "escapar" de la realitat. Suposo que en el fons sabem que ni la justícia és sempre justa, ni la poli tant bona i eficient, ni tot es tant net i clar, ni els dolents acaben a la presó, ni.....
Per tant ens redimeix una mica quan tot acaba bé.
En quant els llibres que tenen un final no resol, trobo que produeixen desassossec i confusió, dona la sensació que alguna cosa s'escapa, que és massa "real".

JdM ha dit...

La bona literatura colpeja, sacseja la indiferència i el benestar. Sempre. La satisfacció del final feliç... ai, la narrativa negra ha de mostrar les parts fosques de les persones, els dilemes morals de la societat. Hi ha d'haver "cops de puny a l'estómac", i si cal al ventre o als ous. Pot divertir i entretenir, i ha d'emocionar, però sempre ha de colpejar i commoure.

Carme Luis Tatjé ha dit...

Jo crec, que ens agraden els finals justos, si es tracta de assessinats...en delictes no tan greus, crec, que inclús ens agrada que el lladre s'escapi... hi ha tans cassos oi?
De fet a mi m'agraden els finals amb sorpresa, inesperats, que donen un tom a la història, sigui bo o dolen..

Gràcies

Àngels Freixa ha dit...

Em sorpren que es pugui restar qualitat o satisfacció a una lectura perquè no tingui un happy end. Estic pensant en llibres que he llegit (entre ells, tres dels que tu menciones) i que m'han deixat un sentiment d'angoixa, que m'han fet plorar i que un final feliç els hi treuria tota versemblança.

Quan començo un llibre no penso mai que no vull patir, al contrari: vull patir, vull plorar, em vull emocionar, i també vull riure i gaudir d'algun final feliç, perquè no? Tot això és viure.

El teu article ho expressa molt bé.

Eloi G.G. ha dit...

A mi m'agraden tot tipus de finals si son coherents amb la història. Un final feliç fet a correcuita per tal de lligar coses que no lliguen és un bluf. Un final obert per incompetència de l'autor per tancar trames és un altre bluf. Un final trist en un llibre que no ha tingut moments tristos, un altre bluf.
El que estic intentant explicar, em sembla que no gaire bé, que qualsevol final és bo si segueix la tònica del llibre. Ja que poses l'exemple de Les pereres fan la flor blanca, un final feliç hauria destrossat un llibre genial.
Posats a preferir, sempre m'han agradat els finals oberts, després els no feliços i finalment els "Disney flower power". Els llibres, són evasió, si, però han de reflectir la vida, i sobretot els negres o grisos. Finals rosa, Greys, Megan Maxwell, Corín Tellado i semblants. Tothom té dret a demanar. Qui escriu tria el que escriu i com ho fa i com ho acaba. I qui no estigui content, doncs pot canviar d'autor o de gènere...

Raquel Gámez Serrano ha dit...

No puc afegir-hi cap paraula més: absolutament d'acord amb tot.
La setmana passada parafrasejava al TFG la cita de Kafka. La recupero aquí:

“Si el libro que estamos leyendo no nos espabila de un mazazo en la cabeza, ¿para qué lo leemos? [...] Necesitamos que los libros nos afecten igual que una catástrofe, que nos duelan en lo más hondo, como la muerte de alguien a quien queremos más que a nuestra propia vida, como ser desterrados a un bosque alejados de todos, como un suicidio. Un libro debe ser el hacha para el mar helado de nuestro interior.” (Kafka, 1912: Carta a Max Brod)

Els meus llibres preferits són els que em remouen, els que quan els tanco m'han transformat una idea i he de dir que molts d'aquests són els que no tenen cap final definit i molt menys feliç. Valoro, també, les novel·les que em diverteixen. Les valoro molt perquè tinc el sentit del gaudi una mica complicat i no totes ho aconsegueixen, però de tant en tant em vénen de gust i en gaudeixo.
Gràcies per compartir aquesta entrada, Anna Maria. M'he sentit molt identificada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi no em sorprèn que molts lectors vulguin un final feliç. He sentit prou vegades gent que es queixa perquè un llibre (o peŀlícula) no acaba bé, no té un final 'feliç', per extranyar-me. Però són lectors que llegeixen simplement per escapar, per fugir d'una realitat que no els agrada i volen, necessiten un final feliç —la literatura a pastar fang—. Naturalment, un bon lector busca bona literatura, tingui el final que tingui un relat, llarg o curt perquè això de la llargària és un altre tema a discutir. Personalment, m'agraden els finals inesperats, com comenta la Carme, que en el cas d'una noveŀla no vol dir el final-final sinó cap al final, i en el cas d'un relat curt és el final que et deixa amb la boca oberta (recordem, a tall d'exemple, "Las ruinas circulares" o "El jardín de los senderos que se bifurcan" de Borges, i que res tenen de finals feliços, per cert). També estic d'acord amb l'Eloi: que el final d'un text literari ha de ser coherent, coherent amb tot plegat, amb la resta del text. Això és essencial. Hi ha textos que s'adiuen amb un final feliç i d'altres que no. O pot ser un final amb una felicitat a mitges, com una llumeta d'esperança dins la foscor; pensem en el cas de "L'olor de la pluja" de Jordi de Manuel. Em sembla que si parlem de literatura per a adults (deixant de banda la LIJ), un final no feliç però amb un bri de tendresa, una certa esperança, potser ambigua, és força encertat per reproduir la nostra vida i llimar una mica el dessassosec que la resta del text ens pot haver produït. Però la literatura és bona si n'és, i no hi ha res més a dir.

Namaria ha dit...

Penso que en les lectures, un cop dins, cal viure la barreja en ganes de descoberta i sensació d'anar-se descol.locant i encuriosint. El final, com la vida mateixa, lligat a com qui llançà la moneda enlaire, pot sortir cara o creu. Casualitat i causalitat relatives en funció del grau de "doblez" de tot plegat.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris. Evidentment, com diu l'Eloy, cada final depèn de la novel.la, del plantejament que en faci l'autor i d'allò que vulgui dir. El final ha de ser coherent amb la resta.
D'altra banda, com dieu alguns, a mi també m'agraden molt els finals oberts, ambigus, ambivalents. O els que deixen només un petit bri d'esperança. Cada text demana el que li correspon.
El meu article anava més en la línia de recollir una opinió que he anat trobant i que sí que m'ha sorprès. La de la gent que diu que, si el final no és feliç, la novel.la o el relat li agraden menys o no li agraden. Com si fos un tret negatiu.
Per això vaig decidir escriure'l. A veure què hi deieu.
Repeteixo: gràcies.

Anònim ha dit...

He rebut avui l'enllaç Anna Maria, jo m'inclino pels finals feliços, m'agrada acabar el llibre i sentir el bon gust a la boca de que s'ha acabat bé. Almenys que hi hagi un raig d'esperança. Els finals tristos em fan patir.

Una abraçada!!

Marta Valls

Montse ha dit...

Un final feliç aparca el trasbals que provoca la història. El soluciona. El llibre es pot quedar a la lleixa com un catàleg eficient. Prefereixo el tipus de final que et manté cargolat el pessic per la resta de la teva vida. A més, que coi! Són més duvertits. Voto perquè no sigui feliç, i sí malparit, inesperat i versemblant. I si el final ha de ser feliç, que pagui el seu preu!

Montse ha dit...

Recapacitant: Suposo que m’he deixat endur pels meus gustos personals XD. Sigui quin sigui el final d’una historia ha d’estar ben solucionat i ha de ser el colofó que es mereix. Que una historia tingui un final feliç no la deu convertir en dolenta, però està clar en que no la converteix en bona.

No crec que el lector que qualifica una obra com bona perquè tingui un final feliç estigui fent un anàlisi objectiu de la qualitat de l’obra, sinó de si està satisfent o no els seus gustos com a lector. Podria ser semblant a dir que la novel·la negra és d’una qualitat inferior per ser negra, o històrica, o romàntica. El gènere no determina la qualitat en sí mateix, ni els finals tampoc. El bon treball és qui ho fa. Crec que parlem d’un tipus de lector que confon la qualitat amb les preferències. Seria el que diu que la Montserrat Caballé canta malament perquè considera que l’opera és un rollo. Diu que una obra és dolenta quan el producte no s’ajusta a les seves preferències i no gaudeix amb les expedicions a altres possibilitats. És un lector molt diferent del que analitza l’obra buscant-hi el treball d’orfebreria.

No sé si com escriptors heu de satisfer sempre a aquest tipus de lector. Si fer-ho no us converteix en simples fabricants de producte i no en orfebres. Però.. s’ha de menystenir? O què?

Montse Gatell Pérez ha dit...

No sé si podem discutir massa sobre el tema, perquè en realitat parlem de gustos i ja sabem què diu la dita. Una altra cosa és que vinculem al tipus de final (si és feliç o no) la valoració de l'obra (tot i que això el lector com a tal - no estudiós, no investigador, no crític - ho pot fer si li dóna la gana). Però tot plegat m'ha fet pensar en la importància dels finals com a estratègia narrativa (igual que ho són - potser més i tot - els començaments). No és innocu, el final. Ha de voler impactar en un gir inesperat, ha de voler colpir amb un desenllaç potser no "normatiu", no feliç, no ètic, ha de voler moralitzar... No, no és innocu ni neutre.
Personalment el que reclamo és coherència i, per tant, a cada tipus de novel·la o relat li reclamo un final determinat. No m'importa que siguin feliços o infeliços, els finals, no m'espanten les situacions en què els dolents no són castigats, ni la justificació de certes actituds humanes. No espero el paradís etern ni l'infern pels "outsiders". El que demano és que el final, com els inicis, sigui bonic. Això sí, bonic. Vull dir que tingui qualitat literària, quant a l'estil, quant a la forma i a la idea de final.
Un dels exemples més clars, per a mi, és el final de "El amor en los tiempos del cólera" de García Márquez. És un final feliç? Els protagonistes acaben junts, però ho aconsegueixen a la vellesa i estan condemnats a anar amunt i avall pel riu sense baixar mai a terra (una d'aquelles idees meravelloses de García Márquez). Sí, es podria dir que és un final feliç, però és, sobretot, un final bonic. Mireu:
"- ¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? - le preguntó.
Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.
- Toda la vida - dijo."
I fi. És preciós!

I ara en busco un que acabi "malament"... Que mori en Dídac de "Mecanoscrit del segon origen" de Pedrolo no és una bona notícia pel lector. Però mor i l'Alba es queda sola amb un bebè mascle. Final brutal:
"I jo,l'Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill..."

Per tant, sí... que el final doni resposta a les meves expectatives com a lectora és un dels elements d'avaluació de l'obra que al final faré, és clar. D'aquí que sigui possible que hi hagi qui prefereixi els finals feliços i, si no ho són (no responen a les seves expectatives) doncs valori més negativament l'obra. I crec que és lícit que sigui així, més enllà de consideracions ètiques i morals sobre el repartiment judeocristià del bé i el mal.

abrirunlibro ha dit...

Bones... Més que finals feliços, com he llegit en un altre comentari, i sobretot en novel·la negra a mi m'agraden especialment els finals justos: aquells en què es fa realitat el somni de veure a l'estafador a la presó; el pedòfil i el violador amb una bona tallada de membres; el maltractador patint una tortura infinita... O aquells finals on els patidors, els que no han nascut amb l'estrella al cul, tinguin per fi, una miqueta de sort. Romàntica? No ho sé. Venjadora molt. Abraçada!, C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Torno a donar les gràcies a tots per la vostra participación, tan acurada i detallada.
Evidentment, estic d'acord amb totes les consideracions que heu anat fent.
Montse Gatell, per a mi també "El amor en los tiempos del cólera" és una obra de capçalera total.
Evidentment, vull que tothom entengui que aquest article no té finalitat acadèmica ni exhaustiva. Només neix del desig de posar damunt la taula, de manera absolutament lleugera i divulgativa, una qüestió que m'he anat trobant.
Quan veig que algú arrufa el nas i diu: sí, la novel·la (o el relat) està bé, però... esclar, té aquest final tan trist... o acaba tan malament... o al protagonista li passa tal o qual, pobre...
Quan veig que comencen així, ja m'adono que no han extret del desenllaç tot el suc possible.
Per descomptat, Montse Gatell, que tothom té dret al seu gust personal, ja ho dic en el post, només faltaría. Però la cosa va per això que comento, per la valoració negativa del text en funció del final no feliç.
Res més.
Petons a tots/totes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

C (Abrir un libro): t'entenc, però de vegades no és així. A la vida sovint no ho és. Moltíssimes novel·les resulten més realistes i punyents quan les coses no s'acaben resolent o no s'acaben resolent del tot. Ens deixen mal gust de boca, potser sí, però també ens inquieten més i potser esdevenen més critiques. Tot depèn. En qualsevol cas, repeteixo: cada obra demana el que demana i la seva qualitat no es pot valorar en funció de la recuperació de l'ordre establert, sinó en funció de la vàlua del text i de tot el que l'envolta.

joana ha dit...

Pienso que el final de una novela es cuestión delicada, como lo es también el inicio.
El final debe contener la idea básica de la novela, expresada en pocas palabras y lograr que el lector guarde un momento de recogimiento, de reflexión.
Para mi, uno de los finales más espléndidos que he leído últimamente es el de "Yo fui Johnny Thunders" de Carlos Zanón.
Joana Delgado

clara Tiscar ha dit...

Hola!
És una reflexió que jo també m'he fet molts cops. No acabo d'entendre que un final "infeliç" decebi. Com ja han dit altres lectors jo m'inclino per un final just. Tan se val si és feliç o no. La vida no sempre té finals feliços.
No obstant, sí que hi ha una cosa que trobo indispensable per tal que un llibre m'agradi i és que es resolgui el conflicte, sigui a favor o no del protagonista, un llibre que no resol el conflicte no em sembla un bon llibre. La finalitat sempre és resoldre el conflicte. Dit això, poden quedar interrogants oberts, la vida continua un cop s'acaba el llibre, pels personatges també. Però el conflicte ha de quedar resolt, sí o sí.