De veritat sempre voleu finals feliços?

Fa setmanes que volia parlar-vos d’aquesta qüestió, però l’excés de feina m’ho ha fet ajornar. Avui he trobat una estona entre tasques i m’hi he posat. Al cap i a la fi, no es tracta d’escriure un article gaire llarg, sinó de dedicar una petita reflexió a un tema que em crida l’atenció i que no deixa de sorprendre’m. 

M’explicaré.

Al llarg del munt de presentacions i actes literaris en què sovint participo, he tingut l’oportunitat de fer conversa amb lectors de tota mena. Acostumen a ser converses profitoses, de les quals se n’aprèn molt, i on s’hi poden descobrir aspectes, mirades i enfocaments diversos i variats. Un d’aquests aspectes, que té a veure amb els finals dels relats o de les novel·les (negres i no negres), el vull comentar avui. Sobretot perquè m’ha sobtat.

Resulta que he descobert que a un cert nombre de lectors no els agrada que les històries no tinguin un final feliç. Els molesta que acabin malament, es mori algun personatge, el conflicte no tingui solució, els problemes no s’arreglin, etcètera. En resum, que desitgen un happy end sí o sí. Quan això no passa, se senten decebuts i l’obra en qüestió no els agrada tant. No puc il·lustrar-ho amb exemples sense fer spoilers, però el cas és que és un comentari força recurrent, molt més del que jo mai no m'hauria esperat.     

En el meu paper d’estudiosa de la literatura, d’escriptora, però sobretot de lectora, aquest fet em sembla digne de comentari, perquè ens aboca a un dels grans temes de debat teòric: la finalitat de la literatura. Sembla que per a alguns lectors, el plaer de la lectura ha d’estar indefectiblement lligat a emocions felices. Poden suportar el patiment al llarg del llibre, però sabent que, com a colofó, les coses tornaran a la normalitat i es produirà la desitjada recuperació de l’ordre establert. En els casos en què això no és així, el sentiment de tristor i de decepció els aclapara i fa que atorguin al text una altra valoració. Que li posin un “però” de caràcter negatiu, independentment de la seva qualitat objectiva (si és que l’objectivitat pot existir, no discutirem ara per això).

Personalment, ho trobo curiós. Són multitud les obres sense final feliç que m’han marcat al llarg de la vida i que ara formen part del meu bagatge literari de capçalera. I, si parlem de les lectures que he fet recentment, puc assegurar-vos que gran part de les més reeixides tenen desenllaços tristos, durs o poc gratificants. Podria citar, sense ser ni mínimament exhaustiva, Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, El pequeño Arquímedes, d’Aldous Huxley, Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy, El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, Tota la veritat, de Núria Cadenes o Maldita verdad, d’Empar Fernández.

Deia Kafka que la literatura ha de ser com un cop de puny a l’estómac. Si no, alguna cosa falla. I jo hi estic d’acord. L’obra literària ens ha de remoure, commoure, incomodar, molestar, fer-nos pensar, fer-nos riure, fer-nos voler abandonar-la, fer-nos veure la realitat del món, fer-nos estimar, fer-nos plorar.

Amb això no vull dir que no puguin existir els finals feliços, que a tots ens agraden i ens tranquil·litzen. Però sí comentar que la finalitat del text literari no ha de raure en la complaença. El plaer estètic, el plaer que podem extreure de l’obra d’art, ha d’estar per damunt de la contingència d’un desenllaç concret. La seva valoració no pot dependre d’això. De cap de les maneres.

Tanmateix, m’hi jugo el que sigui que, a aquestes alçades del meu article, més d’un de vosaltres està pensant: “Molt bé, Anna, però jo no vull patir mentre llegeixo, jo vull entretenir-me, divertir-me, passar-m’ho bé”. Oi que sí, que ho esteu pensant? Doncs perfecte, i tant. Em sembla molt lícit. Només faltaria. A mi també m’agrada divertir-me. La lectura no ha d’esdevenir un sacrifici.

Però tampoc no puc defensar la necessitat que les històries s’acabin sempre bé. Seria nedar contracorrent. I encara menys puc acceptar que un final trist menyscabi la valoració qualitativa d’un text.  

La vida, per definició, no té finals feliços, estimats negrots. Vaja, que el final de tots nosaltres mai no és feliç. Si la literatura no fa altra cosa que descriure el món i descriure’ns a nosaltres... com podem qüestionar un desenllaç que ja coneixem?

Va, vinga, opineu. Fem debat aquí, sisplau. Que no es mori l’ànec, que encara no li ha arribat l’hora.