Campanades de boda, de Teresa Solana

Campanades de boda és la quarta entrega (després d’Un crim imperfecte, Drecera al paradís i L’Hora Zen) de la sèrie dels bessons Eduard i Borja creada per Teresa Solana, uns detectius de pega, amb una cara una mica dura, que sempre es troben en embolics impossibles. En aquesta ocasió, es veuen involucrats en la investigació d’un tèrbol assassinat amb Poloni 210, com en el cas de l’espia rus Alexander Litvinenko. El terrible crim amb verí radioactiu, que Jordi de Manuel ja va emprar fa uns anys per a la trama de la novel·la Mans lliures, també té una certa relació amb el President de la Generalitat, com en aquella obra. M’ha fet gràcia. Resulta interessant constatar com, a partir de la realitat i de certes coincidències atzaroses, poden sorgir textos tan diferents. És l’encís de la literatura, ni més ni menys.

Un cop més, Solana critica la societat en la qual estem immersos, aquesta vegada de manera més continguda i amb un bany més gran de realitat. La Barcelona turística, on hi fan cap fins i tot els milionaris americans a organitzar festes i bodes. La Barcelona pija de la part alta de la Diagonal. Però també la Barcelona de Sant Adrià, amb patriarques moribunds i uns pinxos ineptes que la caguen a tort i a dret.

Malgrat el to volgudament delirant de la sèrie, Campanades de boda no cau en una sàtira humorística tan caricaturesca i hiperbòlica com en les entregues anteriors. Personalment, per a mi és una llàstima. A mi ja m’agradava riure com una boja amb les novel·les dels bessons. La seva inversemblança, clarament explotada per l’autora com un recurs per explicar que no hi ha un pam de net, entronca amb les enormes possibilitats que l’humor ens ofereix a l’hora de parlar sense embuts i dir les coses pel seu nom. És de tots sabut que, a través del riure, podem articular discursos que no sempre serien tolerats des de la seriositat. Per això li demano a Solana que, la pròxima vegada, es deixi anar més. Com abans. "Desmelenarse o morir".      

Campanades de boda és una novel·la breu, més breu que les tres anteriors. Es llegeix d’una tirada, agradablement, i ens fa avançar en la vida particular dels protagonistes. Es produeix una certa inversió de rols. Borja es modera una mica, es torna més sensat. En canvi, el seu germà Eduard, sempre tan formal i políticament correcte, llança "una cana a l'aire". No revelo res més. Ho haureu de llegir. La millor escena, veure la iaia Joana fent un retrat robot que va acabar semblant-se al famós Ecce Homo del Santuari de Borja. Encara ric ara.