Harlem Nocturne

dijous, 24 de març del 2016

Tota la veritat, de Núria Cadenes





Tu agafes i un dia acceptes el repte una mica insensat de coordinar una antologia, una antologia de relats negres escrits per dones, autores que puguin matar literàriament. I contactes amb algunes, triades entre el bo i millor, i els ho dius: voleu formar part d’aquest projecte assassí? I elles responen que sí, com una sola veu i absolutament entusiasmades (es veu que la cosa de matar entusiasma) i, sense dilació, es posen a treballar. I entre les autores hi ha una principatina que viu a València (així, amb accent obert) a la qual admires però que només coneixes virtualment. Il·lusionada, també li envies el correu: ep, vols participar en això i ser una dona que mata? I la principatina, que ara viu a València i que ja no se sap si és més valenciana que principatina, s’afegeix a la causa, que sí, que sí, que m’hi poso i assassino qui calgui, no pateixis gens. I apa, ho fa. I el resultat de tot plegat es converteix en un recull magnífic, d’èxit inesperat i insòlit, on la contribució de la principatina/valenciana que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes brilla com una perla enmig del conjunt.

I ves per on que la nostra amiga, ara ja sí, desvirtualitzada i ben abraçada, escriptora de raça, llibretera de luxe i activista cultural de primer nivell, no es conforma amb la seva petita història ‒petita de curta, no de bona, que en aquest país convé aclarir-ho tot‒, no es conforma, deia, i continua escrivint. La veig abocada damunt del paper els dies de festa, a les nits, en hores perdudes. La veig a l’autobús, gargotejant idees a la llibreteta, apuntant sensacions, expressions i mots. I la veig fent créixer calladament aquell petit relat que era molt bo però molt curt i que tant havia agradat a tots els lectors i que tant prometia perquè entre línies s’hi podien llegir totes les xacres del món.
I la nostra principatina que viu a València i que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes acaba la història sense explicar-ho gaire i l’envia a un concurs literari. I és un concurs literari molt important. De fet, el més important del gremi negrot en llengua catalana. I, és clar, com que és una escriptora sublim, valenta i lliure, guanya l’insigne guardó. I això honora també els membres del jurat que, inopinadament, s’atreveixen a premiar una obra absolutament al marge del cànon del gènere, un text especial, original, innovador, fresc i desinhibit. I tu et sents feliç com un anís pel reconeixement de l’admirada principatina de València, perquè te l’estimes i perquè, per damunt de tot, saps perfectament que ningú com ella es mereix aquest èxit. Perquè és una escriptorassa brillant, que ha parit una novel·la excelsa a partir de quatre pàgines bones però breus, que s’ha atrevit a irrompre en un àmbit que no coneix i ho fa fet amb l’aire renovador que aquest àmbit necessita, que ens ha dit: ep, que la llengua catalana és emmotllable, permeable, rica, antiga i nova, candent.
I tu vols demanar-li que no deixi d’escriure en negre. Que hi ha unes quantes dones que ja fa un temps que advoquem per canviar i oxigenar les coses, que el gènere necessita respirar i modernitzar-se, que som al segle XXI, que ja no val tot, que ja no val segons què. I vols dir a tothom, proclamar als quatre vents, que tenim autores com la nostra principatina de València capaç d’explicar el món, la naturalesa humana, la violència i el dolor com poca gent sap fer-ho. Sense cap embut, pouant en la profunditat del cervell i l’ànima dels personatges, mostrant-nos la brutícia tal com és, enorme i pertot. I perquè ho fa en un català esplèndid, amb les paraules justes.
I tu continues sentint-te extremadament feliç, perquè admires la gent que treballa bé, perquè admires la intel·ligència, la perspicàcia i la humilitat. Perquè t’agrada veure riure la principatina que viu a València i abraçar-la i tot. I perquè saps que la lectura de Tota la veritat t’ha canviat per sempre. I això, això, és el màxim que hom pot demanar a la literatura.
Enhorabona, Núria Cadenes.
I a vosaltres, negrots, feliç dijous sant.              

21 comentaris:

Unknown ha dit...

Quina ressenya Anna! Tinc el llibre a punt de començar. Quan vaig acabar Foc verd va ser en el primer que vaig pensar.
Moltes gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

ja t'hi pots posar, Àngels. T'agradarà molt.

jomateixa ha dit...

Em fa tanta ràbia tenir llibres boníssims a casa i no tenir temps per llegir. Estic a puntet de decidir que no dormiré durant uns quants dies :D

Anna Maria Villalonga ha dit...

No me'n parlis. És horrorós. El temps de lectura s'hauria de poder allargar com un mitjó.

Jordi Canals ha dit...

Tu Anna que saps veure el bo i millor en les persones i ella “Núria Cadenes” ha desplegat les ales amb tot l’esplendor que niava en el saber de la seva escriptura. Enhorabona a les dues. Una abraçada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Jordi.

Oliva ha dit...

AMB BALLA PEL CAP,QUE LA NURIA CADENES VA ESCRIURE UNES MENORIES O CRONIQUES,AL SORTIR DE LA PRESO...POT SER?.
"TOTA LA VERITAT",EL TINC EN LLISTA,PERO ARA ESTIC AMB "TRES DIES DE JURIOL",MOLT RECOMENABLE,CREC JO,ESCLAR.

Anna Maria Villalonga ha dit...

sí, crec que en forma de cartes. "Tota la veritat" no te la perdis.

Unknown ha dit...

Anna M. Amb tot el respecte del món i amb molt de "carinyo": Això no és una ressenya. I tu, que ets professora de la universitat, ho saps. Com a molt és un publireportatge de "Elles també maten".
Això sense desmerèixer l'obra de la Núria Cadenes, que encara no he llegit, i per tant no puc opinar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Què? Només faltaria que no pogués escriure com vulgui ara! No donaré explicacions, evidentment.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi m'ha agradat molt aquesta ressenya que, per cert, de publireportatge no en té res. És un article fresc i sincer, molt agradable de llegir. Molt bé, Potato! I la meva enhorabona a la Núria Cadenes!

Unknown ha dit...

Evidentment Anna M., pots escriure el que vulguis: és el teu blog. Però em dol que algú com tu que té nivell universitari i a qui respecto caigui en el que has fet aquest cop. No pots acceptar una crítica, que d'altra banda, volia ser constructiva? SI que anem bé... Tu mateixa hauries de veure-ho.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Però quin problema té aquest post? Hauria dit el mateix exactament en una ressenya convencional, però l'hi he donat una altra forma per fer-li una picada d'ullet a la Núria i perquè em venia de gust fer una cosa diferent. Com que tinc criteri, sé perfectament que és un text boníssim, molt més literari que una ressenya típica.
No entenc res. Però en tot cas, la crítica no l'argumentes. Argumenta què he fet mal fet i potser podré acceptar la crítica. Ja saps de què parlo, Eulàlia. Ens entenem perfectament. Això no és el principi, tot ve de més lluny. De les estranyíssimes i malaltisses ganes d'anar fent mal i destruint a tort i a dret. Tots ho sabem. Ara, no ofèn qui vol, sinó qui pot.
Com li vaig dir al teu home, això és un bloc personal i he escrit un text personal. No és una revista acadèmic ni un article d'investigació.
Tot el que hi dic és cert, la novel·la és brutal i la Núria una escriptora de luxe. Si, a més, la novel·la ha sorgit d'un projecte que jo vaig coordinar, doncs me'n sento molt orgullosa. La Núria i les altres participants han viscut amb mi històries d'amor i d'amistat. I com que jo no sóc partidària de fer mal, sinó de la solidaridad, l'alegria i el bon rotllo, ho faig saber al món.
Queda clar ja?

M.Dolors ha dit...

He trobat que és un comentari molt poètic i que t'has sortit de l'ànima. I... com molt bé dius, Anna, no és un article per a cap revista ni diari literari. És el teu blog. És la teva opinió. És el que tu creus i dius el que tu vols.
I si vols fer un publireportatge (que no és el cas) pots fer-lo quan vulguis perquè, només faltaria!, estàs a casa teva. En aquest món literari, si no ens publicitem nosaltres i esperem que ho faci algú més, anem arreglats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

gràcies, Maria Dolors. Sí, el text m'ha sortit de l'ànima i creatiu. Però es veu que si exerceixes de profe d'universitat has d'anar sempre amb el birret posat. Cosa contra la qual, qui em coneix, sap que lluito amb convenciment.

Unknown ha dit...

En el darrer comentari ja t'he dit que pots escriure com vulguis, és el teu blog. Ara bé jo no t'he insultat ni t¡he dit que vagis pel món volent fer mal. M'ofens. Jo he estat molt respectuosa, Anna M. en el meu comentari. Ni tinc ganes de fer mal ni res de res.

Tal com ho veig jo, en 3/4 parts del text fas autobombo del projecte que vas coordinar. TAn sols 1/3 de la ressenya se'n pot dir així. És poc seriós. Com ho veig jo, no és una ressenya per dir que l'obra de la Núria és boníssima sinó per dir "Jo la vaig descobrir". I això, com a comentari marginal no estaria malament, però ocupa 3/4 parts del text. Això em fa dir que no és una bona ressenya. Això i que no comentes pràcticament res del text, ni l'estil, res literari.

Em dol especialment que diguis que vaig pel món volent fent mal i que "la cosa ve de lluny". Què he dit jo o fet jo "per fer mal"? Dir que n' m'agrada una ressenya teva? No tinc perquè defensar el meu home, ja és grandet per defensar-se sol, però que l'incorporis al teu comentari em dol, perquè vol dir que no ets capaç d'acceptar una crítica que, repeteixo, volia ser consstructiva. Potser és que no acceptes la crítica, i punt. A mi aquesta ressenya no m'ha agradat. Crec que ho puc dir sense que em diguis mala persona ni coses per l'estil.
Crec que els amics de veritat et poden dir "Això ho has fet malament, segons el meu criteri". Potser tu el que valores és que sempre et diguin que ho fas tot molt bé. I ja està bé que t'ho diguin, és clar, a mi també m'agrada. PErò no passa res perquè algú et digui algun cop aquí l'has vessada. I més quan ho fa des del respecte, com he fet jo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Però a veure, filla de Déu, tu saps de què va això? Tu coneixes la meva relació amb la Núria Cadenes? Tu entens les nostres picades d'ullet? Tu saps el que ella pensa i ha dit d'Elles també maten? Tu has estat amb ella aquí i a València? Tu has anat amb ella en autobús i has vist la seva llibreteta i has compartit complicitats a punta pala? Tu has llegit les seves entrevistes on parla de com va arribar al gènere?
Segon: Només el primer paràgraf parla d'Elles també maten. La resta no. I en el primer ja dic que el relat de la Núria és molt bo, el millor del recull al meu entendre com ja es va comentar en el seu moment.
Tercer: tu pots dir que no t'agrada una ressenya o el que sigui, però els motius que tu addueixes són absolutament personals, gens objectius. Primera, perquè no hi ha una norma fixa. Segona, perquè és un text diferent, no ben bé una ressenya, sinó un tribut a la Núria per tot el que ens uneix (i així ho ha entès ella i tothom que ens coneix) i tercera, perquè pressuposes que per ser professora d'universitat he de seguir no sé quines lleis canòniques o no sé què. Doncs no, sempre m'hi he negat. El rigor no té res a veure amb dir les coses d'una manera lúdica i divertir-se i fer bromes i tal i tal.
I no valoro que em diguin que tot ho faig molt bé. Valoro totes les crítiques que tenen una base. No les que responen a conflictes interns de qui les emet, a pressuposicions o a judicis previs que poc s'ajusten a la realitat. Poc o gens perquè no sabeu res del sentiment d'on surt aquest text. I prou, ja he parlat massa. No tinc perquè justificar la meva creativitat.

Unknown ha dit...

L'Anna Maria Villalonga és la gran instigadora, la gran agitadora, la gran escampadora de negritud. Gràcies a 'Elles també maten' (llibre instigador, agitador, escampador i màgic com ho és ella) m'he atrevit a entrar al món negrot, ja no només com a lectora.

Per l'estima, i pel gran respecte que li tinc, cada vegada que pensava en el dia que podria llegir la ressenya de 'Tota la veritat' aquí, al seu bloc, em rodava el cap. Sabia que si la novel·la no era el que havia de ser, ella trobaria una manera elegant de dir-ho.

Per a mi, aquesta era més que una ressenya. Era un a cara o creu. Un ara va de bo. I vaig començar a llegir amb el cor a tot drap.

Em va deixar sense respiració.

Avui sóc feliç d'haver escrit una novel·la que hagi merescut una ressenya així. Per la forma, pel fons i per la superfície. Com aquells grans textos del Joan Fuster.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tots t'hem dit que es un escrit boníssim, Potato. Tothom menys una persona que diu coses sense solta ni volta. Et torno a felicitar (jo em vaig treure el barret després de llegir l'article), i a la Núria. Tranquiŀla, estimada.

Unknown ha dit...

Ara que ja he llegit el llibre, puc afegir: gran novel·la i i magnífica ressenya!
Felicitats Anna i Núria!

Unknown ha dit...

Enhorabona per la Núria! No sé quan, perquè la meva llista és cada vegada més llarga... però no em perdré aquesta novel·la!

Gràcies!