Màxima discreció, de l’autor de Traiguera Vicent Sanz Arnau, és la
primera novel·la (diguem-ne “negra”) que publica Edicions Saldonar. Una
proposta interessant i diferent que fa de molt bon llegir.
La seva coberta posterior
indica exactament:
La història trepidant d’un detectiu
que es mou, al nord valencià i el sud català, entre la mentida oficial i la
clandestinitat, que treballa a tant la peça empès per la voluntat d’alliberar-se
del món desfet i anodí de la postguerra. Un heroi anònim que es belluga amb la
màxima discreció entre bastidors en una societat subalterna i castigada.
Curiosament, se’m fa difícil subscriure aquest paràgraf. I no per la pura
explicació literal, sinó per allò que de valoratiu conté. M’explico.
És cert que la novel·la es mou entre la mentida oficial i la
clandestinitat. De fet, recull els tripijocs de l’estraperlo en la macada i
fosca Espanya de la postguerra, quan la pressió del Règim encara era present a
tothora, insuportable. Hi apareixen els maquis, els comunistes, la xarxa silenciosa
que els protegeix i els ajuda... Una legió de personatges que sobreviuen com
ombres en un país (o el que sigui) sense cap tipus d’expectativa ni d’esperança.
També és cert que la societat que reflecteix el llibre és una societat subalterna
i castigada, per descomptat. La recuperació d’una guerra com la Guerra Civil pot
esdevenir interminable. Segurament ens podríem posar d’acord que encara no s’ha
acabat de produir.
Tanmateix, no considero que el protagonista de la història sigui un heroi.
Un heroi anònim! No! És un pinxo, un home, com a poc, “amoral”. Un brivall que
es dedica a activitats gens clares disfressat d’honorabilitat. Un murri al més pur
estil de la literatura popular valenciana. No llueix gaire escrúpols, en Ramon
Borrull. És un rufià molt sagaç, un “espavilat”
que només es mou per diners. Els ideals i ell no tenen gaire a veure. I no
dubte a matar quan fa falta, gairebé podríem dir que “a tort i a dret”.
No us penseu que això és una crítica negativa. Ni molt menys. El vessant “negre”
de la novel·la es veu reforçat per aquesta caracterització poc “positiva” del
personatge protagonista. Estic segura que fins i tot hi haurà lectors que hi
empatitzaran, perquè aquella terrible Espanya era una mica “campi qui pugui”. I
perquè tots els pillastres del món tenen quelcom que atrapa.
Tampoc no acabo de combregar amb la utilització de l’adjectiu “trepidant”. És un terme del qual, actualment, se n’abusa massa en els resums de les novel·les, amb la qual cosa ha perdut una mica la seva significació. Màxima discreció, tal vegada com el seu títol indica, és un text que es desgrana des de la més absoluta versemblança, des de la quotidianitat, des del desenvolupament dels esdeveniments amb un ritme totalment adaptat a l’època que reflecteixen. Els cotxes no corrien tant aleshores, les comunicacions eren distintes, més lentes. Implicaven esperes de dies, conferències que s’havien de demanar a l’operadora, missatges entregats en mà, viatges de quilòmetres per lliurar un paquet o una missiva. Per tant, “l’acció” havia de posseir una altra cadència, no podia ésser tan immediata com ara mateix. Tanmateix, això no significa que la lectura no sigui extraordinàriament plaent, precisament enganxa perquè resulta absolutament creïble.
Tampoc no acabo de combregar amb la utilització de l’adjectiu “trepidant”. És un terme del qual, actualment, se n’abusa massa en els resums de les novel·les, amb la qual cosa ha perdut una mica la seva significació. Màxima discreció, tal vegada com el seu títol indica, és un text que es desgrana des de la més absoluta versemblança, des de la quotidianitat, des del desenvolupament dels esdeveniments amb un ritme totalment adaptat a l’època que reflecteixen. Els cotxes no corrien tant aleshores, les comunicacions eren distintes, més lentes. Implicaven esperes de dies, conferències que s’havien de demanar a l’operadora, missatges entregats en mà, viatges de quilòmetres per lliurar un paquet o una missiva. Per tant, “l’acció” havia de posseir una altra cadència, no podia ésser tan immediata com ara mateix. Tanmateix, això no significa que la lectura no sigui extraordinàriament plaent, precisament enganxa perquè resulta absolutament creïble.
M’ha semblat que la prosa de Vicent Sanz, el seu estil narratiu, és un
estil sobri, polit i clàssic. Amb una bona dosificació del registre lingüístic
i dialectal i amb un clar coneixement de l’entorn geogràfic que descriu. Aquesta
qüestió, per a mi, ha representat un plus. Per motius personals, conec molt bé
Sant Mateu, Vinaròs, Castelló, Peníscola. L’oportunitat de tornar a resseguir
aquells camins ha despertat els meus records i m’ha fet molta il·lusió.
Us recomano el llibre. Una veu pròpia. Us agradarà., negrots.
10 comentaris:
La vaig llegir fa un parell de mesos i em v agradar, comparteixo tot el que dius de la novel•la, el protagonista és una bona solució ingeniossa, per no anar a parar a guàrdies civils o policies estatals.
Comparteixo amb tu que és una lectura plaent.
Gràcies Anna per l’acurada descripció del personatge i de l’entorn geogràfic que descriu l’autor. M’acostaré a la llibreria com de costum per acabar de caure en la temptació de llegir la novel•la. Una abraçada!
Molt d'acord amb el comentari que fas dels termes de la coberta, i també de la lectura general que has fet de la novel·la i de l'estil de VIcent. Una abraçada, Anna!
La tindré en compte per properes compres.
Gràcies. Una abraçada
Marta Valls
Un altre per tenir en compte.
Gràcies Anna,
Àngels
Gràcies per la ressenya. Un més per la llista !
Apuntada queda! La llista ja és llarga, però m'has fet venir ganes de llegir-la.
Gràcies per la ressenya tan acurada... La llista és molt llarga, però segur que tindrà el seu moment!
És una llàstima que amb la idea de vendre, suposo, els textos a la coberta posterior de moltes noveŀles no reflecteixin acuradament el que es troba a la noveŀla, encara que, com en el cas de Màxima discreció, l’explicació literal pugui passar. És justament l’aspecte valoratiu que sol trontollar. I de vegades, tal com comentes que passa amb la noveŀla de Sanz Arnau, les característiques autèntiques de la noveŀla són més interessants que allò que ens en deien.
Absolutament d’acord amb tu pel que fa al terme “trepidant” —fins al capdamunt!
No, no, no és el cas. L'edició està molt ben feta i la coberta posterior també. El meu desacord és de concepte, no considero heroi un personatge tan amoral com el protagonista, per més que es mogui en circumstàncies adverses. Algü pot tenir la temptació, el mateix autor, peró jo no ho crec.
Publica un comentari a l'entrada