Harlem Nocturne

diumenge, 17 de maig de 2015

Puta pasta, d'Emili Bayo




La novel·la Puta pasta, de l’autor lleidatà Emili Bayo, s’erigí enguany amb el VI Premi Crims de tinta de novel·la negra en català (llegir aquí la meva crònica), lliurat en el marc dels actes de la BCNegra 2015.
Des del primer moment, l’obra em va generar molt bones vibracions i ganes de llegir-la. I ara puc dir que el meu olfacte no em va enganyar gens.
Puta pasta, de títol prou explícit i amb esperit provocador, és una novel·la de tall clàssic, efectiva, engrescadora i amb un ritme àgil i proper. Es nodreix versemblantment de les convencions del gènere per fer bona la dita aquella, tan coneguda: “segueixi els diners”. Tots els personatges, d’una manera o d’una altra, “segueixen els diners”. La pasta. La puta pasta. I tots, com que són una colla d’antiherois i perdedors en el més pur sentit de la paraula, acaben “pringant”. Com tots els “mindundis” del món, val a dir.  
Puta pasta és una novel·la barcelonina i coral. Construïda a partir de les peripècies de diversos protagonistes ˗un filòleg en hores baixes, un solitari i obcecat inspector d’hisenda, un policia caigut en desgràcia i fins i tot un periodista arraconat˗, la trama té estructura de trencaclosques. Sense complicacions espectaculars ni embolics superflus, la ficció resulta prou imaginativa. Les peces del puzle van encaixant successivament i, entremig, assistim al desplegament de les pulsions internes d’una galeria de personatges molt ben aconseguits.
Emili Bayo mesura molt bé el factor sorpresa i la necessitat de versemblança. Amb un cert caràcter metaficcional, les referències cinematogràfiques i literàries de la novel·la afegeixen un punt d’interès al seu desenvolupament. I la presència d’alguns dels màxims exponents dels estereotips del gènere: el sicari, la secretària fidel, l’amic traïdor i, sobretot, la femme fatale (amb tots els ets i uts) es converteixen en un homenatge encantador.
Puta pasta surt reeixida del conjunt d’exigències que podem fer al gènere. D’una banda, és un text entretingut i distret, amb un punt d’ironia i d’humor àcid, i acompleix a la perfecció la funció de fer-nos passar una bona estona. D’una altra, descriu sense embuts el rerefons fal·laç i brut de la nostra societat. Els polítics i banquers corruptes, la manca d’escrúpols, el joc d’aparences (és més important semblar que ser), els enganys i les mentides (institucionals i personals), l’interès desmesurat. Que “no hi ha un pam de net”, ja ho sabíem tots. Però Puta pasta ho reflecteix molt bé.
No puc acabar la ressenya sense dir que l’estol de perdedors que Bayo ha creat m’ha generat una enorme tendresa. Sempre m’hi identifico, ja ho sabeu. I tampoc no puc obviar que l’aparició novament d’un filòleg en un paper important dins del gènere (ja teníem en Miquel Camiller, de Pau Vidal, i la Beatriz Noguer de Rosa Ribas) m’ha fet feliç. A veure si aconseguim revestir de glamour una professió injustament desprestigiada.
En fi, ja ho veieu. Heu de llegir la novel·la, negrots. Sens dubte, un títol important en l’evolució cap a la normalitat del gènere en català.
 
 

1 comentari:

Botika ha dit...

Comparteixo plenament tot el que dius. L'he acabat fa una estona i m'ho he passat molt bé llegint-la.