Harlem Nocturne

dilluns, 25 de maig de 2015

De cròniques i novel·les: un apunt d'aclariment







A principis del mes de maig es va celebrar a l’Espluga de Francolí el I Festival de novel·la criminal catalana “El vi fa sang”. Va ser un encontre reeixit i interessantíssim, molt ben organitzat, que va maridar la literatura amb el vi de la zona i que va aconseguir aplegar un munt de gent. La veritat és que tots ens ho vam passar la mar de bé.

A mi em van convidar a participar en una taula rodona sobre l’estat actual de la novel·la negra (criminal, policíaca) escrita en català. És un clàssic en el meu currículum. Sota la moderació de Joan Rendé, els tres contertulians érem en  Rafael Vallbona, en Sebastià Bennasar i una servidora. Els sospitosos habituals.  
Com que la conversa va derivar cap a uns supòsits que crec que no van quedar prou ben explicats (per part meva), he pensat que seria una bona idea escriure aquest breu apunt a manera d’aclariment.  
Jo vaig defensar que la narrativa negra actual (amb excepcions, evidentment) ha adquirit una tendència irrefrenable cap a la crònica. Vivim uns moments tan convulsos des del punt de vista políticosocial que el gènere ˗que es complau en la crítica i la denúncia, i així ha de ser˗ sovint s’allunya del vessant purament literari (construcció de personatges, d’atmosferes i d’històries; utilització d’un llenguatge prou treballat; preocupació retòrica i estilística) per adquirir uns tons excessivament periodístics. Sembla que el més important sigui explicar l’actualitat més peremptòria i immediata, la més urgent. Moltes trames se simplifiquen per tal de reflectir la realitat d’avui. Hi ha pressa per dir-ho tot, per deixar-ho apuntat. I no us penseu, ho puc entendre. Estem indignats i s’ha de dir. Però aleshores cal plantejar-se fins a quin punt estem fent literatura.   
Des del punt de vista periodístic, existeix una raó que algunes veus esgrimeixen per justificar aquest model. Sostenen que només des de la ficció es poden explicar amb llibertat certes coses. Les coses silenciades que no surten a les notícies, que resten entre bambolines, que l’opinió pública no arriba a saber mai. Potser sí, no dic que no. Però no veig per quin motiu parlar de l’actualitat ha de comportar una reducció o una simplificació de l’entramat de l’obra literària. El passat mes d’abril, al XI Congreso de novela y cine negro de Salamanca, l’escriptor Víctor del Árbol va pronunciar una ponència on defensava amb força el meu mateix argument. Ja li vaig dir que recolzava al cent per cent la seva opinió. Però no tothom pensa igual, tal vegada perquè darrerament hi ha molta gent procedent del periodisme que fa novel·la negra.
Amb tot, no és aquest l’aspecte de la meva intervenció el que (sospito) no vaig saber explicar prou bé. Va ser una altra idea, que vull clarificar seguidament:
En la creença absoluta que la literatura no és una crònica periodística i que per veure notícies ja tenim la tele i la premsa, vaig insistir en una qüestió que em sembla indiscutible. Vaig dir que, per tal que la novel·la servís de referent a l'hora de conèixer en el futur la història d'un país o d'un moment concret (com algunes veus defensen, i em sembla molt raonable), no podia ser una reproducció sincrònica d’allò que està succeint en temps real, sinó que l’escriptor necessita una certa distància. Una mirada distanciada i, alhora, una distància temporal. Alicia Giménez Bartlett, eu una trobada a la UB, també va dir fa uns mesos una cosa semblant, que li vaig agrair profundament, perquè a voltes em sento sola quan defenso aquesta posició. Va dir que la distància resulta imprescindible per poder judicar i analitzar els fets amb una veritable perspectiva. Aquest principi, que em sembla que subscriuria qualsevol historiador, no el vaig saber argumentar a l'Espluga de Francolí. I els altres contertulians van expressar les seves discrepàncies.
Crec que les seves discrepàncies tenien sentit, perquè ells volien dir que, precisament, a les novel·les es pot fer constar sense problemes tot allò que els diaris o la tele no poden treure fàcilment  a la llum (com abans ja he dit). Ells volien dir que la ficció (justament perquè va disfressada) pot reflectir fil per randa el real i transmetre’l al futur com a testimoni d’una època. Doncs sí, tenien raó. Respecto les seves opinions i els demano disculpes per haver-me expressat tan malament. Però és que no ens referíem al mateix. 
Jo parlava, com ja he comentat més amunt, d'un altre nivell de testimoniatge. No del testimoniatge pur i dur de la mimesi dels fets, de la reproducció dels esdeveniments objectius, sinó de la lectura que hom ha de saber extreure del text literari. Un text literari que, mitjançant una història de ficció ben narrada i estructurada, pot mostrar-nos una indagació profunda en els esdeveniments socials i polítics: en els seus motius, causes, orígens i conseqüències. Jo parlo d’anàlisi, no d'inventari d’esdeveniments. Personalment, és el que m’interessa. Perquè és el que converteix el discurs literari en un discurs universal. Un discurs que pot usar metàfores, al·legories o el que sigui. I que, en tant que literatura, no només es fa entendre igual, sinó que utilitza la via que la defineix.     
Aleshores tornem inevitablement al començament de l’article. Tornem a la difusa línia entre realitat i ficció, a la tremolosa frontera entre crònica i literatura. La literatura, diu sempre l’escriptor Jordi de Manuel, és la biografia del món. I afegeix: del passat, del present i, per què no, del futur. Doncs sí, Jordi de Manuel. I tant que sí. Però com a escriptors hem de procurar fer arribar aquesta biografia sense obviar que la literatura és essencialment ficció. És la paraula passada pel sedàs de l’estilització retòrica, de la invenció de situacions i personatges, de l’excel·lència del discurs.
Només així aconseguirem prestigiar definitivament el gènere. Perquè la literatura és un art, el que millor comunica el nostre pensament perquè té com a vehicle el més sofisticat i valuós llenguatge. Per desgràcia, no sé si la societat d’avui ho ha oblidat una mica.   
Bona nit, negrots.

8 comentaris:

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Molt interessant, i crec que pensant-ho bé, tens raó. Però que s'hi pot fer?

Anna Maria Villalonga ha dit...

No ho sé. Predicar amb l'exemple i anar fent articles i manifestacions com aquesta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

A tots els interessats en aquest article, us aconsello anar al meu mur de facebook. La gent s'ha manifestat allà (molt mal fet!) i s'ha produït un llarg i enriquidor debat. Gràcies.

Carme Luis Tatjé ha dit...

Un debat per mi, molt enriquidor, veure els diferents puns de vista. Penso que tens tota la raó, ja que aqui ens ho explicas,tan entenedor, ets mestre també, hi ho portes el cor i l'ànima !!

Gràcies Anna!
Per mi cada resenya o article, sempre es una classe magistral

Mercè Bagaria ha dit...

Estic absolutament d'acord amb el que exposes. No ho hauria sabut explicar així de bé, però llegint alguna novel·la m'havia fet preguntes similars. Contenta de saber que era una inquietud justificada. Gràcies per compartir aquestes reflexions.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Carme. Celebro ser-te útil, em fas contenta!

Mercè, gràcies! M'alegra que em diguis això. És una qüestió que considero molt important com a estudiosa i també com a autora.

Teresa ha dit...

Jo estic molt d'acord amb tu, Anna... També m'ho he plantejat quan he llegit alguna novel·la. Gràcies per explicar-ho tant bé! Una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Potato, absolutament d'acord amb tu, ja t'ho pots imaginar. És el que penso amb punts i comes!!!