Harlem Nocturne

divendres, 4 de juliol de 2014

Te quiero porque me das de comer, de David Llorente







Fa un parell de mesos, els amics de l’Editorial Alrevés es van empescar una curiosa i engrescadora operació de màrqueting. Ja sabem que avui en dia cal ser imaginatiu i original per promoure la literatura! De manera que van convocar uns quants blocaires negrots (entre els quals una servidora) per posar-la en marxa. Es tractava de fer difusió d’una novel·la molt especial que estaven a punt de publicar. La idea era que els blocaires la llegíssim per avançat i comencéssim per twitter una piulada massiva amb un hashtag concret (#muelle14). Una piulada misteriosa, que generés expectatives sense revelar res. També s’havia confegit un pla estratègic de ressenyes, que hauríem d’anar penjant en els nostres blocs esglaonadament. Els amics d‘Alrevés, en senyal d’agraïment, fins i tot van establir un petit premi simbòlic per a la millor ressenya.
He de confessar que el meu fracàs en l’operació ha estat estrepitós. I ho sento molt, perquè ja sabeu com m’estimo la gent d’Alrevés. Però la campanya va coincidir amb un mes per a mi molt carregat de feina (final de curs, correcció d’exàmens, viatges a l’estranger, promoció d’Elles també maten). Total, que no vaig poder estar, ni de bon tros, a l’alçada de les circumstàncies. Impossible seguir el ritme marcat ni les pautes a seguir. Avui, ja començat el mes de juliol i amb la novel·la que triomfa espectacularment per tot arreu, és quan jo em despenjo amb la meva ressenya. En fi. Alrevés ho sap i ho comprèn. I, per consolar-nos, només puc afegir: més val tard que mai.




Però anem per feina. El llibre es titula Te quiero porque me das de comer. El seu autor: David Llorente. I els comentaris generalitzats i unànimes: es tracta d’una obra personalíssima, increïble, absolutament innovadora i totalment diferent al que hem llegit fins ara. Un text que defuig totes les normes i que està revolucionant el gènere negre. Una novel·la única, gairebé paranormal.
És clar, amb aquestes referències, jo m’esperava quelcom que em deixaria astorada, planxada, clavada a la cadira. Quelcom que em canviaria la percepció de la negror per sempre més. Llàstima, perquè és del domini públic que la lloança excessiva d’una cosa no acostuma a sortir bé. La nostra imaginació sempre supera la realitat i, quan finalment t’hi enfrontes, corres el risc de patir una decepció.  
I no vull dir amb això que la novel·la no em sembli magnífica, que ho és. I tampoc no vull dir que no sigui extremadament creativa i complexa, que també ho és. De fet, tinc clar que demostra una de les meves creences absolutes: que la narrativa de gènere admet totes les rentades de cara que vulguem, totes les novetats, modificacions, canvis i hibridacions que siguem capaços de fer. Només vull dir que David Llorente aprofundeix en un exercici que ja existeix, que ni de bon tros no és nou. Simplement s’inscriu dins d’una tradició narrativa procedent del segle xx i hi afegeix el seu (esplèndid) gra de sorra. Ningú no nega que el negre hispànic creix enormement amb aquesta novel·la, ja que tal vegada no era habitual emprar aquest estil dins del gènere. El que passa és que, quan hom ha llegit Joyce, Woolf, Lessing, Saramago, Manuel Puig o Cabré (per posar només algunes exemples), ja no pot sentir que s’enfronta a una cosa desconeguda quan topa amb Llorente.   
Tot això, que sembla més aviat una crítica, en realitat no ho és. Si Llorente llegeix aquestes línies, no sé com s’ho prendrà. Tanmateix, espero que estigui content. I ara m’explico: em fa la sensació que en general s’ha destacat tant la forma externa de la novel·la, el seu estil calidoscòpic, la seva estructura de puzle i la seva manera d’enfocar l’esdevenir temporal, que no s’ha atorgat al contingut  el reconeixement que es mereix. I afirmo això sense abjurar de dos axiomes que van a missa: a) en qualsevol obra, fons i forma constitueixen un tot indissociable i b) allò que diferencia un autor d’un altre és el seu estil.  
Però mireu: David Llorente ˗tot muntant una història complexa, integrada per petites píndoles que, lligades sense solució de continuïtat, doten el text d’un aire de simultaneïtat en les accions˗ allò que de veritat fa és dibuixar amb excel·lència plàstica la realitat ˗terrible, degradant, inimaginablement esfereïdora˗ d’un barri marginal en una gran ciutat. El gran protagonista de Te quiero porque me das de comer no és Max Luminaria (metge eminent i assassí en sèrie antropòfag). No ho és Casimiro Balcells (comissari de policia homosexual, vençut per una obsessió), no ho és Marcelo Saravia (espòs infidel que cau en la degradació més absoluta). No ho és cap dels personatges que desfilen, com dins les gàbies d’un enorme zoològic, per les pàgines del llibre.

El gran protagonista de Te quiero porque me das de comer és el barri de Carabanchel, que serveix de mirall reflectant de tots els barris pobres i miserables del planeta. La descripció de Carabanchel i de la fauna que l’habita resulta punyent, dolorosa, sense concessions. Podem acceptar que Llorente juga. S’esplaia a gust i tira d’hipèrboles i de caricatures per fer-nos més païble la veritat, per trencar l’automatisme perceptiu, per generar sorpresa. Usa un humor retorçat per mostrar-nos algunes situacions que semblen impossibles. Menteix perquè fa ficció, una ficció negríssima, però ficció. Però no podem oblidar que, darrere de tot això, hi ha la voluntat de crítica i de denúncia més completa i expeditiva que he llegit darrerament.   
Sense pèls a la llengua, descregut i brutal, David Llorente impacta profundament. I ho fa, sobretot, per allò que diu. No ˗o no només, perquè aquesta idea seria massa pobra, massa fàcil, massa naïf˗ per com ho diu. David Llorente ens arrenca la màscara i ens col·loca davant el nostre propi rostre: miserable, brut, repugnant. Qui no se senti una mica avergonyit després de llegir la novel·la, que s'ho faci mirar.  

 

6 comentaris:

Albert Gassull ha dit...

Prenc nota!

Montse ha dit...

Jo-la-vull!!

Anònim ha dit...

Tens molta raó amb el protagonisme del barri de Carabanchel, sòrdid, brut, depriment, fosc, cap escletxa d'aire per els seus personatges.
A mi em va agradar la novel-la, m'havia cridat l'atenció el #muelle14, sí que va ser una bona estratègia.

Àngels Freixa

Teresa ha dit...

Gràcies per la ressenya!Com diu l'Albert, prenem nota!

Tura Nogareda ha dit...

Ja l'he apuntat, és interessant el que dius a la ressenya, tan acurada.
Gràcies Anna, per tot!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tens molta raó que la lloança excessiva d'alguna cosa no acostuma a anar bé. Ho he constatat moltes vegades. Encara bo que tu tens el cap clar i pots discernir el que és bo de la lloança. I sí que sembla brutal la noveŀla, pel que expliques. Em sembla que no és per a mi, no ara. Gràcies!