Vaig conèixer Claudia Piñeiro a la
BCNegra 2012, en una xerrada titulada “Crims en la bona societat. Els rics també maten”, i em va causar una molt bona impressió. Em va semblar que tenia
les idees molt clares i que sabia perfectament on volia arribar amb les seves
novel·les. El que jo no sabia, en aquell moment, és que es tractava d’una
escriptora com la copa d’un pi. No n’havia llegit res, cosa que ara em sembla
imperdonable. Després d’haver acabat Betibú,
tinc claríssim que buscaré ràpidament la resta de la seva obra.
Amb Betibú, Piñeiro demostra allò que jo sempre defenso (i que podeu
recordar en aquest meu article). M’estic referint al fet que la literatura, que
no podem oblidar que és l’art de la paraula, ha de construir un marc elaborat i
retòric, un marc de ficció. Mostrar una mirada crítica amb la realitat no
implica restringir el text a una mimesi estricta. Ja sabeu: parlo d’un principi
artístic, el principi que hem d’enarborar quan lluitem per reivindicar el valor
del gènere. Una obra crítica en un context elaboradament literari, que no ens
faci pensar que estem llegint una crònica però que posi la realitat de cap per
avall i que no deixi cap xacra sense denúncia, és el que eleva un llibre, és
allò que el converteix en literatura amb majúscules.
La mateixa Piñeiro s’ocupa del
tema dins de la novel·la. Betibú, entre
d’altres coses, conté una reflexió extremadament interessant al voltant del fet
creatiu. Així s’expressa la protagonista
del llibre, un possible alter ego de Piñeiro, que també és escriptora de
novel·les policíaques:
Yo soy escritora. Invento historias. Y a ese mundo de ficción volveré
cuando termine este último informe. Porque en ese lugar no tengo miedo, porque
en ese lugar puedo inventar otra realidad, una aún más cierta. [...] Puedo
fingir una investigación, descubrir lazos que nadie vio con otras muertes,
determinar culpables materiales e ideólogos, decir por qué se mató a quien se haya
matado. Inventar una y otra vez. Hasta decir, por ejemplo, que las
responsabilidades últimas hay que buscarlas en un alto empresario, en un rascacielos,
en una torre imponente [...] Donde yo quiera, porque no tengo que rendir
cuentas. Una novela es una ficción. Y mi única responsabilidad es contarla bien
(p. 332-333).
Em sembla que queda clar, sense revelar
res del llibre, que la protagonista de la novel·la (com Piñeiro) pretén transmetre
un missatge inapel·lable. Emparat en la ficció, un autor pot reproduir la realitat sense por, pot dir
les coses tal com són. Ningú no li demanarà explicacions, perquè sempre podrà
esgrimir la bandera de la literatura. Per això podrà dir-ho tot. Perquè podrà inventar otra realidad, una aun más cierta.
Betibú ens explica una història deliciosa i plena de suspens, tot i que, pel que fa a la trama negra, no resulta massa original. Tanmateix, això no
té cap importància. La intriga policíaca (sense massa policies, val a dir) és
només un pretext, una excusa. Una excusa per exposar sense embuts la terrible
diferència de classes a l’Argentina, extrapolable perfectament a la resta de
països del planeta. Una excusa per criticar els mecanismes del poder, analitzar
els valors (o la manca de valors) de la societat actual, per aprofundir en el
concepte de justícia. Una excusa per disseccionar el món que ens envolta, per obrir
interrogants, per posar el dit a les ferides, a les mancances i als problemes
de la naturalesa humana (la vellesa, el pas del temps, la solitud, l’aïllament,
l’amistat, l’amor, la violència, la mentida). Betibú (o Piñeiro) és dura, però empàtica. Empàtica amb qui s’ho
mereix. No amb tothom.
La novel·la parla de moltes coses
i planteja molts debats. Posa damunt la taula la deriva actual del món del
periodisme, de la informació, d’Internet, de les xarxes socials. El silenci, la
censura, el poder il·limitat dels qui mouen els fils. Piñeiro salva el vell i s’acosta
al nou, però sempre partint de l’honestedat d’alguns ˗alguns˗
humans. Amb intel·ligència, conclou que no existeixen les veritats absolutes,
que tot és ple de matisos, de grisos que gradualment s’enfosqueixen o s’aclareixen.
Depèn.
Claudia Piñeiro du a terme un exercici
narratiu esplèndid. Amb aquell encís que només posseeixen els hispanoamericans,
amb aquells ressons de Borges, o de Cortázar (a qui ja des del començament pica
descaradament l’ullet). Amb aquell llenguatge preciós, capaç de
transportar-nos. I dic “preciós” perquè és bell, però també perquè és valuós,
perquè ens ensenya coses. Com s’ha enriquit el meu lèxic! Com m’ha enganxat la manera
propera d’explicar, de fer-nos arribar els pensaments i les reflexions. I com m’han
al·lucinat els malabarismes amb les paraules!
Betibú és un intel·ligentíssim acostament a la naturalesa humana, a
la bondat i a la maldat. És un llibre de crítica ferotge, de reivindicació de
classe. És un exercici metaliterari. És una reflexió sobre l’art i el procés
creatiu. És un vívid retrat de l’Argentina d’avui. Però, per damunt de tot, és
literatura. Literatura de la bona, amb majúscules.
Un plaer, senyora.
9 comentaris:
Si alguien no conocía a la Piñeiro y su "Betibú" tendría que leer tu magnífica reseña para darse cuenta de que se esta perdiendo literatura en estado puro. Gracias, una vez más, por la labor difusora que ejerces, un abrazo.
M'has fet venir ganes de llegir -la. La compraré. Gràcies.
MARTA VALLS
Ressenya d'alta volada. Sembla que la novel·la també.
Petons,
IO
Llegir-te és un plaer. Queda clar: "Betibú" de Claudia Piñeiro s'ha de llegir.
Un altre llibre que segur que llegiré!
Gràcies per fer-nos conèixer aquestes obres que d'altra manera potser ens passarien desapercebudes. És un plaer llegir les teves ressenyes, com diu en Jordi.
Petons!
N'he sentit a parlar molt bé d'aquesta novel·la, la compraré!
Gràcies per la ressenya Anna!
Abraçada!
Tura
N'havia sentit a parlar de la Clara Pinyeiro, i ara amb aquesta magnifica resenya, segur que me'l compraré.
Entrenyable la Betibú, mai envelleix..
Carme Luis
Bé, no la coneixia jo tampoc . Em llegiré aquest llibre i espero entusiasmar-me tant com tu.
He llegit la teva ressenya després de llegir el llibre i totalment d'acord, és un plaer en tots els sentits. Els personatges, les situacions, el llenguatge tot plegat és una història propera i que és flueix amb molt de gust. Intentaré llegir alguna cosa més d'aquesta autora.
Publica un comentari a l'entrada