Harlem Nocturne

dimarts, 20 d’agost de 2013

Betibú, de Claudia Piñeiro



 
Vaig conèixer Claudia Piñeiro a la BCNegra 2012, en una xerrada titulada “Crims en la bona societat. Els rics també maten”, i em va causar una molt bona impressió. Em va semblar que tenia les idees molt clares i que sabia perfectament on volia arribar amb les seves novel·les. El que jo no sabia, en aquell moment, és que es tractava d’una escriptora com la copa d’un pi. No n’havia llegit res, cosa que ara em sembla imperdonable. Després d’haver acabat Betibú, tinc claríssim que buscaré ràpidament la resta de la seva obra.
Amb Betibú, Piñeiro demostra allò que jo sempre defenso (i que podeu recordar en aquest meu article). M’estic referint al fet que la literatura, que no podem oblidar que és l’art de la paraula, ha de construir un marc elaborat i retòric, un marc de ficció. Mostrar una mirada crítica amb la realitat no implica restringir el text a una mimesi estricta. Ja sabeu: parlo d’un principi artístic, el principi que hem d’enarborar quan lluitem per reivindicar el valor del gènere. Una obra crítica en un context elaboradament literari, que no ens faci pensar que estem llegint una crònica però que posi la realitat de cap per avall i que no deixi cap xacra sense denúncia, és el que eleva un llibre, és allò que el converteix en literatura amb majúscules.
La mateixa Piñeiro s’ocupa del tema dins de la novel·la. Betibú, entre d’altres coses, conté una reflexió extremadament interessant al voltant del fet creatiu. Així s’expressa  la protagonista del llibre, un possible alter ego de Piñeiro, que també és escriptora de novel·les policíaques:  
Yo soy escritora. Invento historias. Y a ese mundo de ficción volveré cuando termine este último informe. Porque en ese lugar no tengo miedo, porque en ese lugar puedo inventar otra realidad, una aún más cierta. [...] Puedo fingir una investigación, descubrir lazos que nadie vio con otras muertes, determinar culpables materiales e ideólogos, decir por qué se mató a quien se haya matado. Inventar una y otra vez. Hasta decir, por ejemplo, que las responsabilidades últimas hay que buscarlas en un alto empresario, en un rascacielos, en una torre imponente [...] Donde yo quiera, porque no tengo que rendir cuentas. Una novela es una ficción. Y mi única responsabilidad es contarla bien (p. 332-333).     
Em sembla que queda clar, sense revelar res del llibre, que la protagonista de la novel·la (com Piñeiro) pretén transmetre un missatge inapel·lable. Emparat en la ficció, un autor  pot reproduir la realitat sense por, pot dir les coses tal com són. Ningú no li demanarà explicacions, perquè sempre podrà esgrimir la bandera de la literatura. Per això podrà dir-ho tot. Perquè podrà inventar otra realidad, una aun más cierta.  
 
 

Betibú ens explica una història deliciosa i plena de suspens, tot i que, pel que fa a la trama negra, no resulta massa original. Tanmateix, això no té cap importància. La intriga policíaca (sense massa policies, val a dir) és només un pretext, una excusa. Una excusa per exposar sense embuts la terrible diferència de classes a l’Argentina, extrapolable perfectament a la resta de països del planeta. Una excusa per criticar els mecanismes del poder, analitzar els valors (o la manca de valors) de la societat actual, per aprofundir en el concepte de justícia. Una excusa per disseccionar el món que ens envolta, per obrir interrogants, per posar el dit a les ferides, a les mancances i als problemes de la naturalesa humana (la vellesa, el pas del temps, la solitud, l’aïllament, l’amistat, l’amor, la violència, la mentida). Betibú (o Piñeiro) és dura, però empàtica. Empàtica amb qui s’ho mereix. No amb tothom.
La novel·la parla de moltes coses i planteja molts debats. Posa damunt la taula la deriva actual del món del periodisme, de la informació, d’Internet, de les xarxes socials. El silenci, la censura, el poder il·limitat dels qui mouen els fils. Piñeiro salva el vell i s’acosta al nou, però sempre partint de l’honestedat d’alguns ˗alguns˗ humans. Amb intel·ligència, conclou que no existeixen les veritats absolutes, que tot és ple de matisos, de grisos que gradualment s’enfosqueixen o s’aclareixen. Depèn.
Claudia Piñeiro du a terme un exercici narratiu esplèndid. Amb aquell encís que només posseeixen els hispanoamericans, amb aquells ressons de Borges, o de Cortázar (a qui ja des del començament pica descaradament l’ullet). Amb aquell llenguatge preciós, capaç de transportar-nos. I dic “preciós” perquè és bell, però també perquè és valuós, perquè ens ensenya coses. Com s’ha enriquit el meu lèxic! Com m’ha enganxat la manera propera d’explicar, de fer-nos arribar els pensaments i les reflexions. I com m’han al·lucinat els malabarismes amb les paraules!  
Betibú és un intel·ligentíssim acostament a la naturalesa humana, a la bondat i a la maldat. És un llibre de crítica ferotge, de reivindicació de classe. És un exercici metaliterari. És una reflexió sobre l’art i el procés creatiu. És un vívid retrat de l’Argentina d’avui. Però, per damunt de tot, és literatura. Literatura de la bona, amb majúscules.
Un plaer, senyora.  

 
 

9 comentaris:

ladydark ha dit...

Si alguien no conocía a la Piñeiro y su "Betibú" tendría que leer tu magnífica reseña para darse cuenta de que se esta perdiendo literatura en estado puro. Gracias, una vez más, por la labor difusora que ejerces, un abrazo.

Anònim ha dit...

M'has fet venir ganes de llegir -la. La compraré. Gràcies.


MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Ressenya d'alta volada. Sembla que la novel·la també.
Petons,

IO

Jordi Canals ha dit...

Llegir-te és un plaer. Queda clar: "Betibú" de Claudia Piñeiro s'ha de llegir.

Teresa ha dit...

Un altre llibre que segur que llegiré!
Gràcies per fer-nos conèixer aquestes obres que d'altra manera potser ens passarien desapercebudes. És un plaer llegir les teves ressenyes, com diu en Jordi.
Petons!

Anònim ha dit...

N'he sentit a parlar molt bé d'aquesta novel·la, la compraré!
Gràcies per la ressenya Anna!
Abraçada!
Tura

Anònim ha dit...

N'havia sentit a parlar de la Clara Pinyeiro, i ara amb aquesta magnifica resenya, segur que me'l compraré.
Entrenyable la Betibú, mai envelleix..

Carme Luis

Gemma ha dit...

Bé, no la coneixia jo tampoc . Em llegiré aquest llibre i espero entusiasmar-me tant com tu.

úrsula ha dit...

He llegit la teva ressenya després de llegir el llibre i totalment d'acord, és un plaer en tots els sentits. Els personatges, les situacions, el llenguatge tot plegat és una història propera i que és flueix amb molt de gust. Intentaré llegir alguna cosa més d'aquesta autora.