Harlem Nocturne

divendres, 5 de juliol del 2013

Criminalística catalana del segle XIX



 
Estic escrivint un article per a la Revista de Catalunya sobre un interessant afer que es troba a mig camí entre la història i la literatura. És un article científic que explora un fet descobert casualment en el transcurs de la meva recerca per a la tesi doctoral. Aquestes coses ja solen passar i, quan t’hi trobes, és inevitable sentir-se  impel·lit a aprofundir en la qüestió, encara que resulti tangencial per al tema principal de l’estudi.
 
Molt succintament: l’article intenta explicar el procés mitjançant el qual uns esdeveniments reals de finals del segle xviii (la detenció, judici i execució d’una dona de Prats de Lluçanès considerada bruixa) van passar després a la literatura de ficció.  Primer a la ficció seriosa, a l’imaginari de la “por” (com Pere Botero i l’Home del sac) i, més endavant, a la literatura humorística i al teatre burlesc. Tot plegat demostra allò que s’acostuma a dir: que la realitat i la ficció poden a voltes esdevenir les dues cares de la mateixa moneda. D’altra banda, també és extremadament interessant comprovar la pervivència en el temps d’aquesta història, que es va allargar durant dècades i dècades. 

Tanmateix, l’article ja el llegireu quan surti publicat. Ara només volia compartir amb vosaltres, com a negrots que sou, una altra troballa que, enmig de la recerca, m’ha cridat l’atenció. Com veieu, si vas amb les antenes parades, això és un camí sense fi. Sempre hi ha un descobriment que segueix a l’anterior.  

El cas és que, dins de les manifestacions literàries serioses que perpetuen la història d’aquesta bruixa, comptem amb un relat del segle xix sorgit de la ploma de l’autor Francesc P. Briz (Barcelona 1839-1889). La narració, intitulada La Napa de Prats, està inclosa dins l’Antologia de contes catalans I (MOLC, Vol. 93, Barcelona, Ed. 62, 1982, pàg. 30-41).

Si voleu saber més coses de l’autor (no gaire estudiat i, per tant, força desconegut), us enllaço aquí la sinopsi d’un article que sobre ell va escriure recentment Ramon Panyella.

L’aspecte del relat que ha motivat aquest post ha estat l’aplicació que un dels personatges fa d’una rudimentària ˗però indubtablement efectiva˗ tècnica de criminalística forense. Al més pur estil Grissom o Horatio, el personatge observa i estudia els rastres de sang en la roba de la víctima, n’extreu unes conclusions i, tot i que només és un simple forner, idea una tècnica prou imaginativa per descobrir l’assassí de la seva filla. No us n’explicaré els detalls, per si algú se sent picat per la curiositat i busca el llibre, però la cosa va de prendre el motlle de la mà del culpable (una mà amb un tret especial) per identificar-lo.    



L’enfocament m’ha sorprès molt favorablement. Per motius diversos, que intentaré enumerar: 

Tenim moltes mostres literàries poc conegudes que amaguen autèntics tresors i que obren perspectives d’estudi diverses, a afrontar des de variats supòsits i punts de vista.  

El nostres segles xviii i xix es mouen en l’entorn racionalista i empirista de la Il·lustració europea. Sense aquest esperit, resulta difícil imaginar l’anècdota  del conte. Per tant, ja és hora de foragitar qualsevol complex quant a la nostra vinculació amb el pensament imperant a l’Europa de l’època.

Hem d’aprofundir més en molts dels nostres autors, poc analitzats o directament oblidats.  

La literatura d’inspiració més o menys popular (aquest conte és un exercici metaliterari que reprodueix uns fets tramesos oralment) també ofereix motius d’estudi des de posicions filològiques serioses.

El crim, la truculència, la cruesa, la foscor i els assassinats sempre han agradat l’ésser humà. En trobem mostres a tort i a dret. Per tant, per molts anys la nostra afecció envers la negror. 

 

He pensat que aquest apunt us faria patxoca. Quan els investigadors ens trobem  amb perletes com aquesta ens sentim entusiasmats, exultants, i ens agafa un desig irrefrenable de compartir la descoberta amb tothom que pugui estar tan interessat com nosaltres. Espero que sigui el cas, negrots.
 
I, apa, res més. Que tinc molta feina. Torno al meu article.
Que passeu un feliç divendres.

  

  

11 comentaris:

Maria Teresa Galan ha dit...

La veritat, Anna Maria, és que m'has obert la gana amb aquest aperitiu. Per a mi també és un món fosc i potser per això més interessant. Recordo quan preguntava coses als meus avis (família llunyana que s'havia suïcidat o assassinat, sovint per terres i juguesques) que em deien: "Val més que no preguntis, hi ha fets que saber-los comporten problemes i perills". Gràcies per aquesta curiositat que és la sal de la vida i un estímul per a la nostra ment.

Elies ha dit...

Germana, tot plegat sembla molt interessant. En vull més! Felicitats!


Anònim ha dit...

Curiós i interessant. Ja esperem l'article!

IO

Lluís Bosch ha dit...

En fi, esperarem l'article... La història és plena de grans arguments que esperen un autor. Precisament ara estic llegint el famós "Moi, Pierre Rivière" del Foucault, i és una novel·la magnífica que el Foucault va deixar per a qui la vulgui agafar. De tota manera, l'element sobrenatural que ofereix aquesta bruixa de Prats e Lluçanès és molt atractiu. Ho aprofito per reivindicar aquest poble, perquè encara avui el paisatge du a pensar de seguida en les bruixes i els llucifers que corrien per aquells boscos sinistres.

Anònim ha dit...

Aquesta dona, l'Anna, cada dia ens enllamina amb coses interessants! LLegirem l'article quan el publiquis, segur que serà molt bo, com tot el que escrius!
Gràcies per tot maca!
Tura

Gemma ha dit...

Aquest article pot ser mol interessant. No fa massa vaig llegir un llibre que parla d'una possible bruixa de Girona que ajudava als jueus. Es va inspirar en una gàrgola que hi ha a la Catedral. Sembla que és única o una de les poques figures femenines que hi ha.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris. Sí, l'article explica un munt de coses. M'ho estic passant molt bé escrivint-lo.

Unknown ha dit...

Doncs sí que és un perleta! M'han vingut moltes ganes de llegir el llibre!
Per cert... m'encanta la il·lustració!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M'encanten aquestes coses! Si hi penses, la recerca acadèmica té un punt comú amb la investigació criminal, tot és recerca, trobar tota mena de coses que poden ser útils o potser no, però la mateixa investigació i les troballes que comporta ens esperonen a seguir buscant fins a resoldre el crim ―o escriure la tesi, per exemple―. I sempre, tal com expliques, podem emprar les troballes secundàries per aprendre alguna cosa que no sabíem i que, en molts casos, poden resultar dignes de tot un estudi ―com el cas del conte del forner―. És molt interessant, també, tenir una altra dada sobre la cultura catalana ―la literatura en aquest cas― que la situa dins del marc europeu amb tota normalitat. Bona troballa! Espero l'article a la Revista de Catalunya!

Jordi Canals ha dit...

Estic d’acord pel que em toca a mi, haig d’aprofundir més en aquest gènere per acabar d’atiar el foc que escalfi la seva lectura, el dia que ho aconsegueixi, hauré de donar-te’n les gràcies Anna. De moment et segueixo amb tot el mewu interès.

Manel Aljama ha dit...

Com aigua de maig, Anna Maria. Agafo la referència i reprendré més endavant. Tinc en llista un tema de bruixeria i de fet això és negre i criminal: les substàncies que prenien per alterar la consciència eren les drogues d'aquell temps i els criminals, els poders. Sabies que la Inquisició no va condemanr tantes doens? Sí, va condemnar homes. Les dones no ho merexien, eren tema de "Tribunal ordinari". Tornaré.