Bioko, de Marc Pastor

 

Des de fa uns anys –i malgrat que sigui lentament i no sense entrebancs–, hom pot afirmar que alguna cosa està canviant en el si de la literatura catalana. Comptem amb un grup d’autors – reduït però potent– que han decidit bellugar-se activament a favor de la renovació i la normalització del nostre panorama literari. Que han decidit treballar tots els gèneres, totes les tipologies, totes les formes d’escriptura de què disposa qualsevol cultura “normal”. Entre ells, s’hi troba sens dubte Marc Pastor (Barcelona, 1977), artífex de l’evolució gràcies a un corpus original i valent que a hores d’ara podem considerar decididament consolidat. 

Enguany ens ha arribat Bioko, el seu quart títol després de Montecristo (2007), La mala dona (2008) i L’any de la plaga (2010). Una obra on Pastor s’atreveix de manera definitiva amb allò que ja apuntava en les anteriors: la fusió de gèneres. Bioko no és una novel·la d’aventures, ni de ciència-ficció, ni de rerefons històric. No conté un relat colonial ni una trama negra. Bioko és tot alhora: una hibridació molt ben aconseguida que demostra que les etiquetes poden ser molt útils, però que de vegades també fan més nosa que servei. 

L’autor té clar que una literatura normalitzada ha de poder satisfer les expectatives de tots els sectors del públic, inclosa la bona oferta d’entreteniment. Fidel a aquesta premissa, s’hi dedica en cos i ànima, conreant amb un evident plaer (estic segura que xala com un boig mentre escriu) el tipus de novel·la que a ell li agradaria llegir. El resultat esdevé especial, únic i altament engrescador.

La reformulació dels tòtems, dèries, influències, gustos i passions del seu imaginari és una de les marques de la casa. Així, a Bioko (com ja passava en els títols anteriors, especialment a L’any de la plaga) hi reconeixem una multiplicitat de ressons extensa i heterogènia. Des de la nissaga d’Indiana Jones o Regreso al futuro a sèries de televisió com Lost o C.S.I.; des de la narrativa de Joseph Conrad (El cor de les tenebres se m’ha fet molt patent) a Jules Verne (les al·lusions són directes i explícites) i Robert Louis Stevenson. Des de Conan Doyle i el western, al còmic i a l’humor (només cal veure els noms i sobrenoms que s’arriba a inventar). En desenes de gestos i d’expressions dels personatges hi trobem reflectit el bagatge cinematogràfic de Marc Pastor, totes les pel·lícules de tribus, de negres i d’expedicions que es va empassar de petit en les mítiques sessions televisives dels dissabtes a la tarda. Anotar la profusió de rastres i de picades d’ullet amb què ens delecta resultaria una tasca gairebé inacabable, però personalment em complau expressar que comparteixo gran part del seu imaginari, de  manera que em sento dins les seves novel·les com un peix a l’aigua.      

Bioko és una obra ambiciosa. Una baula important dins l’univers literari que l’autor ha decidit crear: un corpus molt personal construït a base d’una conscient i ben travada intertextualitat. A Bioko recuperem el personatge de Moisès Corvo, protagonista de La mala dona, en les seves vivències de joventut. Però també coneixem l’origen de Zeus Kruger, el personatge de Montecristo, o descobrim la identitat d’una figura mítica del segle xix (que no destaparé). 

L’acció té lloc a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius) l’any 1887. Una ambientació africana, una intriga insòlita, un desenvolupament arriscat, un desenllaç sorprenent. A Bioko res no és el que sembla, ni tan sols les coordenades del temps i de l’espai. La novel·la creix en agilitat a mesura que avança, tot abocant-nos a unes pàgines finals absolutament trepidants. Aquesta també és una marca de la casa: Marc Pastor no té pressa. Acostuma a fer un plantejament lent i detallat per tal de situar el lector i crear l’atmosfera idònia. Només aleshores enceta la vertadera història. Això pot desesperar alguns lectors, ansiosos d’acció. Però no cal patir. Tingueu paciència, que l’aventura arriba i esclata sense contemplacions. 

No afegiré res més, perquè sabeu que no faig mai resums que descobreixin detalls de la trama. Si Marc Pastor va excel·lir amb La mala dona (una de les millors novel·les negres de la narrativa catalana) o ens va esparverar amb uns eucaliptus alienígenes a L’any de la plaga, ara ens ofereix una peripècia brutal i intensa que ens farà baixar al cor de l’Àfrica més negra. Us la recomano, sobretot si sou amants de les novel·les d’aventures... o de les novel·les negres... o de les novel·les de ciència-ficció o...

Que en gaudiu, negrots.


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol