Harlem Nocturne

dissabte, 29 de juny de 2013

Hi ha llibres bons i dolents: això és tot





Arran de la meva assistència a innumerables xerrades al voltant del gènere criminal, he sentit la imperiosa necessitat d’escriure aquest article. Crec que fa falta puntualitzar i matisar alguns conceptes que, al meu entendre, estan tractats avui en dia des d’una  certa inèrcia i ˗per què no dir-ho?˗ des d’un no desitjable prejudici. Com que aquestes coses mai no són fàcils, prometo intentar explicar-me amb molta claredat per no generar conflictes ni males interpretacions. 
He detectat ˗en presentacions de llibres, conferències, clubs de lectura, converses especialitzades, etc.˗ que els experts insisteixen a remarcar la diferència entre novel·la “negra” i novel·la “policíaca”. Tot i que alguns suggereixen encabir el conjunt dins  l’etiqueta “criminal” o “negro-criminal”, el cert és que la gran divisió entre el “negre” i el “policíac” continua totalment vigent. És un concepte que neix del purisme més absolut i que arrossega la rèmora del tradicional enfrontament entre aquella primera narrativa d’enigma (Poe, Conan Doyle, Christie) i el hard-boiled sorgit als Estats Units en les primeres dècades del segle xx.
Que quedi clar que jo entenc i subscric la diferència entre un tipus de narrativa “negra” que pretén reflectir el real, posar damunt la taula els problemes del món i indagar en els mecanismes del crim, del delicte i de la maldat, tot assumint el paper de testimoni de la deriva social; i un altre tipus de narrativa que es complau en generar suspens i tensió, plantejar una investigació policial i resoldre el conflicte que dóna sentit a la novel·la. Fins aquí, podem estar d’acord. Però és a partir d’aquí que començo a reflexionar i m’adono que, a aquestes alçades del segle xxi, alguns d’aquests supòsits ja no tenen  sentit. No des del punt de vista de la trama (una investigació policial és una investigació policial i, per tant, podem parlar perfectament de “novel·la policíaca”), sinó des del punt de vista de la seva importància, del seu valor.
Començaré el meu raonament mostrant una preocupació que m’assalta en moltes de les trobades sobre el gènere: els participants no acaben de posseir una idea ben delimitada de la separació entre realitat i ficció. No podem perdre mai de vista (i aquí ja ho vaig exposar fa uns dies) que allò que tenim entre mans és una conversa literària. No estem parlant de periodisme, ni d’història, ni de cròniques (tret d’alguns casos concrets, que ara no estem comentant). No parlem del món referencialment, sinó que estem analitzant una manifestació de la creativitat humana: la literatura, art de la paraula.
Aquesta idea, que sembla absolutament evident, no ho és tant. La confusió ve de lluny. Ja Aristòtil, en la seva Poètica, marcava molt clarament la diferència entre la historiografia (emmirallada directament en fets de la realitat, amb personatges que havien existit i esdeveniments autèntics: és a dir, el que entenem per “història”) i l’èpica (gènere de ficció que pretenia observar la realitat i trobar-hi explicacions però sense evitar els elements retòrics i poètics, encabint-hi històries inventades i buscant la versemblança sense perdre de vista que allò que contenia era “mentida”). 

En les xerrades sobre el gènere acostumo a notar que aquesta diferència no sempre queda clara, però el pitjor (i aquí ve la meva gran inquietud) és que detecto un inequívoc prejudici. És a dir: per als més “puristes”, la novel·la “negra” (aquesta que suposadament mostra l’entorn amb tota la seva sordidesa i brutícia) és la novel·la vàlida. L’altra, la policíaca, no està al mateix nivell. La tracten de “secundària”, de “menor”, d’”entreteniment”. Com si s’haguessin de justificar. Com si els fes vergonya defensar un art lúdic. Com si aquesta narrativa fos menys important. Com si, en allunyar-se del referent real, en no tenir manies de mostrar-se com allò que veritablement és: un muntatge literari, purament literari, perdés volada. Comprendreu que aquesta situació em posi els pèls de punta.   
D’entrada, em preocupa constatar que nosaltres mateixos (en el si de la defensa i de l’estudi del gènere) estem cometent el mateix error que portem anys criticant-li durament al món acadèmic i al conjunt de la societat. Nosaltres, els afeccionats, els analistes, els defensors, fem diferències prejudicioses, sectàries i injustes. No ho entenc. Però encara ho entenc menys si em situo en l’any 2013. Certes puntualitzacions podien tenir sentit fa unes quantes dècades. Podien servir precisament per reivindicar el gènere, per donar-li densitat. Actualment, encabits dins del maremàgnum de tipologies que la narrativa criminal presenta, encerclats per les difuses fronteres que el gènere posseeix, mantenir actituds tan maniquees em sembla un error. Recordem Oscar Wilde i la seva frase, que ha inspirat el títol d’aquest article: Books are well written or badly written. That is all.
En essència, la literatura és mentida. I si algú pretén que sigui una altra cosa, és que també parla d’una altra cosa. La meva afirmació no vol dir, però, que hom no pugui confegir obres basades directament i estrictament en el real. Dominique Manotti ho ha fet excelsament a Un habitual de la comissaria. Formidable. Formidable perquè és un llibre ben escrit, un bon llibre. Però també ho són (per posar només dos exemples molt coneguts i paradigmàtics) les novel·les del cicle Martin Beck, de Maj Sjöwall y Per Wahlöö. O la nissaga Wallander, de Henning Mankell. En ambdós casos trobem pur procediment policial, pura literatura de ficció. Però tots dos reflecteixen a la perfecció la realitat social ˗amb totes les seves immundícies˗ de l’aparentment idíl·lica Suècia.
Jo em pregunto (i us demano que us pregunteu)... hi ha un exercici de ficció més pur que crear un lloc imaginari com Macondo? Hi ha una exhibició d’invenció més òbvia que donar vida i nom a un indret com Comala? Diria que no. I tant García Márquez com Juan Rulfo excel·leixen no només literàriament (no cal dir-ho), sinó també en reflectir com ningú el dolor humà, la pobresa, l’abús de poder, el crim, la repressió, les febleses, els defectes, la tirania, el mal. Rulfo, amb només dues obres (Pedro Páramo i El llano en llamas) és un dels escriptors que ha denunciat més efectivament la terrible situació dels pobres de Mèxic. Amb dictadura, crueltat i crim incorporats. I encara més: Hi ha millor metàfora de la porqueria del món que la Rebel·lió a la granja, d’Orwell, protagonitzada per animals?



Quan detecto aquests ressons de defensa de l’utilitarisme pel que fa a la novel·la negra (perquè demanar que poui en els fets de la realitat i els denunciï mimèticament no deixa de ser defensar la “utilitat” de la literatura), em rebel.lo. Em rebel.lo perquè la Il·lustració ja hauria d’estar superada. Al segle xxi ja no necessitem textos moralitzants, no volem que ens alliçonin ni que ens facin només cròniques estrictes. La literatura (sigui negra o no) ha d’anar més enllà.
La literatura és elaboració, per més que ressegueixi els fets socials. I quan és bona, no necessita ser referencialment explícita. Pot ser-ho. I perfecte. Però també pot no ser-ho. Hauria de poder alimentar-se de la metàfora, de l’al·legoria, de la imaginació. Hauria de poder crear el seu propi univers. Cal admetre fusions de gèneres, aportacions imaginatives, països inventats. Cal acceptar rigoroses novel·les de procediment policial o judicial. No importa. No importa gens. Perquè si l’autor ho fa bé, si the books are well written, ens transmetrà igualment un missatge atemporal, universal, finalment útil.
I acabo. Espero que m’hàgiu entès. No trenco res, no estripo res. Tampoc no pretenc dir, evidentment, que Orwell, García Márquez o Rulfo facin gènere negre. Simplement són  exemples de luxe. En realitat, només plantejo una reflexió. Mantenir tessitures d’excessiu purisme em sembla obsolet. I per als que ja esteu una mica emprenyats amb mi a aquestes alçades de l’article, us diré que de vegades m’agrada provocar una mica. Fer d’advocada del diable.
De manera que ara ho faré... perquè, a veure... hi ha res més connotat i codificat ˗i per tant estereotipat˗ que el hard-boiled? Mmmm. Penseu-hi.

Com diu el gran Umberto Eco: Somos proclives a mezclar ficción y realidad, a leer la realidad como si fuera ficción y la ficción como si fuera realidad. Algunas de estas prácticas de confusión son agradables e inocentes, otras, completamente necesarias, y otras más trágicamente preocupantes (Seis paseos por los bosques narrativos, Lumen, Barcelona, 1997, p. 132).

Aquest article també ha estat publicat a la web de Crims.cat (Editorial Alrevés)

Aquest article també ha estat recuperat per Núvol amb motiu de la BCNegra 2015 




29 comentaris:

Emili Gil ha dit...

Excel·lent reflexió, Anna Maria. En el món del fantàstic, meravellós, horror, terror, gore, o qualsevol altra classificació que se'ls passi pel cap, succeeix el mateix. I en ciència-ficció també, imagino. És feixuc posar límits i al capdavall no paga la pena perquè, com dius (i també Oscar Wilde): "hi ha llibres bons i dolents. I punt, això és tot".

Gemma ha dit...

Completament d'acord.

Aurèlia ha dit...

Absolutament d'acord amb tu, AB. És un tema que hem comentat moltes vegades. És absurd considerar "de segona" un gènere. Igual passa amb el còmic, que es titlla de "subcultura" fins i tot amb cert orgull "friki". Que em diguin que una obra mestra com el "Paracuellos" del Carlos Giménez és subcultura!! Fa pocs dies encara em preguntaven "és compatible l'òpera i els còmics?" [per qui no ho sàpiga, sóc cantant lírica i he dibuixat còmics]. I penso: i per què no???? Tot són reflexions entorn al mateix, l'home, com tu molt bé dius. Estem en un món massa fragmentat i encara massa positivista, on cal classificar-ho tot...

Anna Maria Villalonga ha dit...

No m'ho puc creure. Tenia 265 seguidors. Publico l'article i ara en tinc un menys. Algú s'ha emprenyat i s'ha esborrat. Que fort.
Això vol dir que tinc raó. "Ladran, luego cabalgamos".

Aurèlia ha dit...

Un de cada 265 no està d'acord amb tu. No està gens malament!!! :)

Teresa Solana ha dit...

Una reflexió encertadíssima, Anna. Hi estic completament d'acord. Seria un bon tema per a una taula rodona de la BCN!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Teresa. I crec que sí, perquè és un tema etern i recurrent.

Sícoris ha dit...

Penso que tens raó. La necessitat d'etiquetar-ho tot i de reduir la literatura a un concepte utilitarista acostumen a crear confusió en alguns lectors i propicien que sovint no es delimiti prou bé què és art i què és vida (també passa amb el cinema).
A més dels exemples que has citat: Comala i Macondo, jo hi afegiria el món de desvaris de Don Quixot, novel·la que diu més sobre la condició humana i sobre la pròpia literatura que moltes cròniques pretesament fidels, fil per randa, a la realitat de qualsevol temps, passat o present.

La cita d'Oscar Wilde esdevé una veritat com un temple, reforçada per aquesta entrada, excel·lent i molt aclaridora!

Jordi Canals ha dit...

Molt d'acord en tot el que dius Anna.
Espero que el nombre de seguidors sigui una questió d'informàtica i que es restableixi la situació real de nou.

Anònim ha dit...

M'agrada llegir les teves ressenyes i opinions. Hi estic completament d'acord.

I els seguiddors aniran pujant... si un ha marxat en cindràn 5.

Una abraçada

MARTA VALLS

Teresa ha dit...

Completament d'acord amb la teva excel·lent reflexió, Anna!
Una mica més i el pato mor per culpa meva...heheh...
Qui s'ha emprenyat... no és capaç de discutir-ho o mostrar el seu desacord?... em sembla que encara no t'has menjat ningú...i això que ets negrota, negrota!! Hahaha!!!
Petonets!!

Anònim ha dit...

Hola Anna, soy Víctor del Arbol.
He leído con mucho interés tu artículo, da que pensar, y en líneas generales estoy muy de acuerdo contigo. Sobretodo en la reflexión de Wilde que da origen y final a tu reflexión: un buen libro lo es o no lo es. Y aquí se deberían acabar ciertos debates, a menudo estériles, sobre las etiquetas. la verdad es que sigo sin tener claro qué es la novela Negra, y sigo teniendo dudas de si realmente uno encaja o no en sus parámetros (puesto que son muy difusos)Veo algo positivo, sin embargo, en este debate que (me pasa como a tí) me sorprende allá donde voy sobre "el sexo de los ángeles" Nadie discute qué es novela histórica o novela romántica, por ejemplo. En cambio todo el mundo opina sobre la novela negra, porque es un género ambiguo, cambiante y muy vigente. Creo que es bueno que se opine, y que se discuta, y que se lleguen a este u otro tipo de conclusiones. Pero no olvidemos que esas discusiones interesarán a los expertos y a los estudiosos, quizá a los escritores, los libreros o los editores. Pero al común de los lectores, lo que les interesa es qué tienen entre las manos. Qué se les cuenta y cómo.
Y si bien no debería existir ese "purismo" al que te refieres, bien es cierto que la literatura lo es siempre y cuando tenga intención transformadora. No digo que lo uno sea mejor que lo otro. Digo que es distinto.
Y eso hay que saberlo cuando nos acercamos a una estantería en busca de uno entre miles de libros.
U besote muy cariñoso negrota.

Ester F. Matalí ha dit...

Fantàstic! Jo també penso, pel poc que sé, que ningú no treu profit d'aquesta diferenciació...
(El seguidor "perdut" deu haver-se esborrat accidentalment...)

M.Dolors ha dit...

Comentari profund, Anna. Que denota una reflexió i un rau-rau sobre el tema des de fa molt de temps. Però que potser algú o alguna cosa ha fet detonar avui precisament.
Crec que és difícil clasificar. compartimentar, en moltes coses. En sentiments i en literatura, per exemple. Però tenim tendència o necessitat de fer-ho. Perquè potser així sembla que si tenim les coses classificades podem veure-les millor, opinar millor i criticar-les millor.
Com a editora em trobo de vegades amb moltes dificultats per poder classificar un llibre. Per exemple, explica una història basada en un fet real, però canviant noms i afegint-hi alguns ingredients, pocs, per això. És novel·la històrica? No o sí! El problema principal és saber si és ficció. Llavors penses a quina col·lecció l'has d'encabir. I ja hi som!
El Víctor diu que és fàcil classificar les novel·les històriques i romàntiques. Jo no hi estic tan d'acord. No costen quan són molt evidents, però sempre hi ha històries difícils de delimitar.
Jo crec que part del que dius es resumeix en si l'obra està ben escrita o mal escrita, com molt bé dius al principi. El demés... no importa massa. Classificar? Tampoc importa o no hauria d'importar.
I jo continuo buscant les diferències entre novel·la negra, políciaca de suspens... Però m'és igual, perquè quan tinc un llibre del Mankell a les mans i veig que està ben escrit i m'agrada, si algú em diu, això és novel·la negra, però no policíaca i jo li dic el contrari, no m'importa gens ni mica.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Víctor, gràcies pel teu comentari. Precisament va ser en la tertúlia sobre el teu llibre a la Bòbila, quan vaig decidir que un dia o un altre havia d'escriure aquest article. Jo crec que estem d'acord en tot. I subscric que presenten diferències el "negre" i el "policíac". Evidentment. I també estic d'acord que el públic ha de poder trobar allò que vol. I tant. En el que no estic d'acord és en la marca positiva del "negre" enfront de la "no tan positiva" del policíac. I aquí és on entra Oscar Wilde i la idea que la literatura, per ser bona, ha de tenir intenció transformadora, parlar de la condició humana, etc., però ho pot fer perfectament des del policíac, com ho pot fer des de la ciència-ficció o des de l'humor.
Et torno el "besote cariñoso" i espero que ens veiem aviat. Muà.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Maria Dolors: no, no m'ha passat res d'especial. Aquest article fa dies que el tinc mig embastat i avui he trobat el moment per escriure'l. De fet, és un tema que he parlat amb diverses persones. Entre elles, un editor com tu, en Josep Forment. Els dos opinem igual. Jo, com a professora de literatura, no puc opinar d'una altra manera. Però curiosament em trobo que els considerats més puristes del gènere encara fan diferències valoratives entre "negre" i "policíac", com si aquella obra (el "noir")que ve d'una part de la tradició, tingués més legitimació de gènere. I no ho he entès mai. A mi m'agrada tot, si és bo. I per ser bo, com deia abans i com he dit a l'article i com li he dit al Víctor, ha de parlar d'allò que ens preocupa i d'allò que som. Per fer-ho, no necessàriament ha de ser des del realisme més sòrdid i estricte. Ni de bon tros.
No m'agrada ser reduccionista. D'altra banda, el "noir" més estricte jo diria que ja està superat, perquè no hi ha res més codificat. Sempre critiquen Sherlock Holmes o Dupin, però tantes convencions té una tipologia com una altra.

Lluís Bosch ha dit...

Trobo que l'article és clar, didàctic i que precises molt bé. Res a dir, tret que el subscric.
A mi em sembla que el gènere del negre, així com el fantàstic, és a l'origen de la literatura moderna. I potser és agosarat, però potser tota la literatura (la gran) sorgeix d'aquestes trames. Fa poc vaig llegir que el relat d'Èdip és la primera novel·la negra (o policíaca?) de la història, perquè el protagonista fa una llarga investigació per conèixer qui és i d'on ve, i acaba descobrint uns crims i uns culpables (entre el quals, ell mateix).

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, els estudiosos de la literatura, Lluís, també hem de filar prim. El risc de sobreinterpretació sempre existeix. No crec que Èdip sigui la primera novel·la negra de la història, ni la Bíblia tampoc (hi ha qui ho diu, a mi em sembla més un culebrot).
El meu article, que agraeixo que t'agradi i que el trobis didàctic, va en una línia més senzilla i més acostada al real. Va en la línia d'acceptar sense embuts, sense prejudicis, que no és millor allò que diuen "noir" d'allò que diuen "policíac" (no parlo de l'enigma, que quedi clar, perquè la narrativa d'enigma avui en dia pràcticament no existeix).
Però sembla que si una novel·la no parla dels baixos fons, no és sòrdida i duríssima i no evita el procediment policial, no pot ser igual de bona ni fer la mateixa crítica social. I jo no hi estic d'acord.
Com tampoc no estic d'acord en el fet que no hi puguin existir gèneres fusionats. Per a mi això és molt important, indica la capacitat d'innovació de molts autors, i em sembla molt bé si algú ho fa.
El quid de la qüestió només rau en una cosa: que el llibre sigui bo o que no ho sigui. I d'això, en tenim en totes les etiquetes del món.

Jordi Benavente ha dit...

A mi no m'has fet emprenyar, al contrari. Bona reflexió i bona advertència, Anna Maria ;)

Lluís Bosch ha dit...

Tens raó, hi ha el risc de la sobreinterpretació, i això passa a tot arreu. De tota manera m'agrada el tema de la fusió, perquè defineix els nostres "temps líquids" i de fet jo he apostat també per la fusió quan m'he posat a escriure.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Exceŀlent article que subscric de dalt a baix. Em sorprén que hi hagi gent que encara no entengui una diferència tan, tan, tan òbvia: literatura bona i literatura que no n'és. Com ja saps, amb la literatura juvenil tenim els mateixos problemes, com ara lectors que no la toquen perquè és, bé, juvenil i per tant, pensen, no és literatura (si més no a casa nostra); lectors i crítics que es decanten cap a textos realistes o bé fantàstics ―molts lectors, adults, i molts crítics (especialment catalans) rebutgen les noveŀles juvenils que no són súper realistes―; i no solen agradar gens les innovacions. En fi, parlo de la literatura juvenil perquè la conec millor que la negra, però en essència els problemes d'acceptació son força similars. "Books are well written or badly written. That is all". Si algú no ho entén que s'ho faci mirar.

charoglez ha dit...

Be. No se si el meu comentari servirà de gaire, sobre tot tenin en compte, la qualitat i relevancia dels altres, pero jo com lectora, si que puc dir que porto molts anys (al voltant de quaranta) donant explicacions del "perque" llegueixo novela negra. Tinc sort que ara s'ha possat de "moda", almenys no me he d'estar justificant a cada moment, als "sesudos" que diuen que es un subgenere, per no dir que la consideran una porqueria. A mi me entreté, m'agrada, m'apasiona .... Principalment m'agrada la novela policiaca. M'agradan les investigacions, l'ambient i veure com som de diferents segons el pais.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies Shaudin i Charo. M'agrada això que dius, Charo.
"A mi m'agrada, m'apasiona'. Doncs sí, així de clar!

Anònim ha dit...

Caram Anna, quina reflexió tan acurada, no sé pas com t'ho fas!
Impossible que "el pato muera" amb els comentaris que t'han penjat!
A mi també m'entreté molt la novel·la negra i a més, aprenc moltíssim amb els teus articles.
Gràcies i bona nit a tothom!
Tura

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb la teva exel.lent reflecció, i també amb el comentari de la Shaudin, amb respecte al llibre juvenil. Esperem que poc a poc la gent, valorarà i sabrà distingir aquests gèneres, que també son literatura.

Carme Luis

Eduard Castellet ha dit...

Hola Anna.

Jo sóc nou en aquest món de la literatura i concretament en la literatura negra. Tot just ahir vaig publicar el meu primer llibre "Això ho acabaran les hienes", que no sé si és bo o és dolent, però n'estic orgullós. T'ho comento per si t'interessa llegir-lo. L'he publicat a les plataformes internacionals (Amazon, Apple i Kobo) i de moment ja ha sortit a Amazon. Et deixo el link per si li vols fer una ullada a la ressenya. Gràcies. Eduard. http://www.amazon.com/acabaran-hienes-Catalan-Edition-ebook/dp/B00DUF3Z5Y/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1373448806&sr=8-1&keywords=eduard+castellet

Anna Maria Villalonga ha dit...

D'acord, Eduard. M'ho miraré així que pugui, t'ho asseguro. Benvingut al món de la negror!

Eduard Castellet ha dit...

Moltes gràcies.

Manel Aljama ha dit...

Després de tants mesos poc es pot aportar. A més de tenir raó, l'article encara és vigent.