La fiesta, de Luis Gutiérrez Maluenda

La fiesta és la darrera novel·la publicada per Luis Gutiérrez Maluenda. Es tracta d’un exercici narratiu que, del principi al final, resulta molt particular, amb un cert regust d’experiment. 

Amb una lectura àgil i agradable, La fiesta s’esdevé una ficció molt negra, però salpebrada amb el sarcasme i la ironia que caracteritzen l’autor. Un assassinat en una banyera és el detonant d’una història que ens arriba mediatitzada per la veu de quatre narradors diferents, quatre personatges que guarden entre ells estranyes relacions i que van desgranant, de cara al lector, la successió dels fets. Raül, Marta, Susana i Salvio, espècimens humans gairebé amorals, febles, carregats de dubtes i contradiccions, covards, cruels i exageradament obsedits pel sexe (per a mi en excés: si tothom fos com ells, la sensació seria que no existeix a la vida res més que el sexe). En qualsevol cas, els punts de vista de quatre espècimens humans que ens mostren, sense pèls a la llengua i amb una cruesa descarnada, els clots més amagats de la nostra naturalesa.

Independentment del cas criminal, allò que destaca dins l’obra és el joc de relacions. En aquest sentit, La fiesta s’emmarca dins la narrativa de personatge. Tanmateix, això no evita que la novel·la sigui ben negra. Ans al contrari. Jo diria que és més negra per les persones que no pas pels fets. Tots els protagonistes resulten extremadament antipàtics. No se’n salva ni un. No hi ha bondat, no hi ha consideració envers els altres, no hi ha generositat. Tothom és egoista, suspicaç, desconfiat, interessat i cínic.

Gutiérrez Maluenda no s’està de recobrir la seva obra d’un cert vel misogin, com s’escau al gènere negre més tradicional, al hard-boiled de tota la vida. D’una banda, la figura femenina apareix tractada, des de la posició dels ulls masculins, en la seva dimensió d’objecte. D’una altra, les dues dones protagonistes són descrites d’acord amb l’antifeminisme d’arrel més canònica (mentideres, interessades, cruels, promiscues i insaciables). 

L’artifici de La fiesta se sustenta en un to d’ironia histriònica, d’humor a voltes amarg. Tot plegat (misogínia, cinisme, comicitat, personatges poc empàtics) resulta útil per construir una ficció de caire gairebé naturalista que permet destacar la foscor de la nostra societat, però també les pors i les imperfeccions del gènere humà. D’altra banda, l’autor també es complau en confegir un final que es converteix en un personal joc metaliterari. No puc desvetllar res del desenllaç de la novel·la, però sí que puc dir que es tracta d’un muntatge molt engrescador, que recorda algunes veus en off del cinema, on realitat i ficció s’entrecreuen. Les veus autèntiques i les falses dialoguen i pontifiquen, amb referències d’anada i tornada, en una cloenda molt atractiva, que deixa un bon regust de boca. 

No puc acabar sense fer esment d’un especial personatge, en Colomer, un policia amb un ull malalt, absolutament psicodèlic, que gira i llueix com un estel de Nadal. Un personatge que es diverteix desmuntant la veracitat dels refranys tradicionals, esplèndida metàfora del món que transitem, on no  hi ha veritats absolutes i res no és el que sembla.

Que en gaudiu, negrots.