Harlem Nocturne

dimarts, 26 de març del 2013

Un buen lugar para reposar, de Luis Gutiérrez Maluenda


 
Un buen lugar para reposar és la segona entrega de les aventures i desventures d’Atila, el delirant detectiu barceloní creat per Luis Gutiérrez Maluenda. Fa uns mesos vaig confegir la ressenya del primer títol de la sèrie, Mala hostia. Tot el que hi vaig escriure es pot tornar a aplicar a aquest buen lugar para reposar que ara tenim entre mans. I és que l’autor ha confegit una ficció amb un segell propi molt marcat, que es complau en homenatjar el gènere més canònic alhora que el desmitifica, l’actualitza i el reinventa.
Atila continua amb la seva existència miserable al barri del Raval, l’antic “Barrio Chino” de Barcelona, on té plantat el seu “despatx”, concretament a la taula del fons d’un locutori que regenta Lena, argentina, bona amiga i antiga amant. Lena actua, quan fa falta, de recepcionista, secretària i dipositària d’encàrrecs. Mentrestant, Atila es mou entre el recent enamorament envers la persona de Valentina (mestressa d’un bar de la zona i amb una bona situació econòmica) i la seva afecció desmesurada (per no dir patològicament perillosa) a la beguda, en especial al whisky i, més concretament, al Vat 69, que acostuma a adquirir al paki de la cantonada i que és l’únic que, fet i fet, es pot pagar.
Atila sobreviu, envoltat pels vapors d’una sempiterna ressaca, en un antre de mala mort, una porteria minúscula i infecta per on passen totes les canonades dels lavabos de la finca. Té una exdona insofrible, Mabel, que ˗com totes les exdones insofribles del món mundial˗ el sagna i l’extorsiona. Adora els tangos de Carlos Gardel i s’ha fet molt amic de Carrito, un cambrer colombià, exmembre de les FARC, que, a més de ser violent, expeditiu i llest com una guilla, també es regeix, com el mateix Atila, per un indestructible codi d’honor.
 


Atila és un perdedor, no ens enganyem. Un pobre diable que voreja la llei, carrega a les esquenes un passat desolador i té un futur més aviat incert, per no dir directament negre. Tanmateix, pot comptar amb els seus amics, una colla de trinxeraires que, com ell, s’arrosseguen vivint de la picaresca en el cor de la gran urbs, enmig del barri més miserable de la ciutat. Carrito, Lena, Maruchi La Desdentà, la mestressa del topless més freqüentat del Paral·lel... Tots ells tenen molt clares quines són les prioritats d’aquest món. La lleialtat encapçala la llista. I, tot seguit, la consciència que algunes barreres no es poden franquejar.
No es pot franquejar la barrera de la pederàstia, ni tampoc la del mobbing immobiliari que assola els barris més deprimits i s’acarnissa especialment amb els més febles, la gent gran. Per resoldre aquests afers, Atila usarà la violència més salvatge i, si cal, s’hi jugarà la vida. I és que, darrere de l’alcoholisme, el cínic sarcasme i l’amarg escepticisme, Atila és el trist detectiu dels pobres, insòlitament idealista, estranyament “com cal”.  
Gutiérrez Maluenda s’empara en un artifici molt ben construït ˗de lectura lleugera, distreta i molt plaent˗ per “fotre canya” als fonaments d’una societat podrida, bruta i malalta. No hi ha gaire esperances, no és gens optimista. Però, com el seu personatge, es refugia en la mordaç i sàvia ironia i en l’agudesa d’un finíssim humor. A Un buen lugar para reposar, Atila arremet contra constructors corruptes i pervertits, contra gent que prostitueix els propis fills, contra sicaris de diversa volada i contra psicòpates que assassinen per gelosia. I mentrestant, el seu creador, que col·loca la història en boca del personatge, ens va deixant un rastre de frases breus, contundents, lapidàries. Va destil·lant, sense contemplacions, un missatge actual i antic, universal i atemporal, inherent a la condició humana.
“No hi ha un pam de net, senyors”. Que ningú no es faci il·lusions.
 
 
NOTA:  Que la Biblioteca La Bòbila i el seu director, el meu amic Jordi Canal, tinguin un paper tan destacat en la novel·la, amb un munt de picades d'ullet envers el gènere negre i la seva persona, és un "puntasso" que no em podia oblidar. Senzillament genial.  

12 comentaris:

Gemma ha dit...

M'estic enganxant de mala manera a aquest genere. Els llegiré.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Que bé! Veig que estic fent afició.
T'agradaran força, Gemma. T'ho passaràs molt bé.

Anònim ha dit...

Afició es poc..
I "goita" que es génere que sempre m'ha agradat però ara ja es en "fase terminal" llibre que veig llibre que penso aquest caurá..
Els meus nets m'han regalat una guardiola molt xula, perque com sempre els i parlo dels llibres que m'agradaría llegir i guardarlos a casa com un tresor, doncs soposo que han maquinat la forma que pugui anar estalviant, el Nil que es el petit, ja m'ha dit no et preocupis "bone" (ja saps que estic bateijada així per ells), que ara be Sant Jordi i jo et compraré el que tu vulguis, i anirém el dos.. (que jo també estalvio.. per el teu cumple i per el llibre).. amb uns nets així una amiga com tú es de manual que m'agradadi lo més negre i criminal.
Bona tarda Anna Mª.

*estàs millor?
Mercè

Anna Maria Villalonga ha dit...

Que monos els teus néts.
Anar fent, Mercè. La mort de l'Agustí ha estat molt dura. I la vida en general és complicada. Però a resistir toquen.

Anònim ha dit...

Sembla que reflecteix tot el món de la pobresa, baixos fons, barris conflictius, etc... Un clàssic, vaja.
I si que vas creant afició!

Petons,
IO

Unknown ha dit...

Em vaig perdre el primer ... suposo que es poden llegir independents. M'atrau molt la trama, i amb les ressenyes que fas ja m'agradaria tenir el llibre a les mans!
Ja falta menys per Sant Jordi!!

Petonets!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, i tant. Però estan tots tres a la venda. No hi ha problema per trobar-los.

Anònim ha dit...

Gràcies per aquesta ressenya tan engrescadora, el compraré!; tinc "Mala Hostia" però no l'he llegit; ara estic amb els autors que ens recomana el professor de català, que Déu n'hi do!
Bona nit Anna, a tothom!

Anònim ha dit...

L'últim anònim sóc jo, la Tura!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. M'ho he imaginat!

Anònim ha dit...

Les resenyes m'encanten, me'ls apunto tots...

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Noia, no sé com deu ser el llibre, però si puc dir que la teva ressenya és magnífica. Ha estat un plaer llegir-la. Gràcies!