Harlem Nocturne

diumenge, 3 de març de 2013

Una noche en Amalfi, de Begoña Huertas




Des del moment que, durant la BCNegra 2013, Àlex Martín Escribà va fer la presentació d’Una noche en Amalfi, vaig sentir que havia de llegir la novel·la. Les bones vibracions em van arribar clares i diàfanes. I ara ja puc dir que no em vaig equivocar.
No és cap secret que m’encanten les novel·les breus. Sóc de l’escola Gracián (ja sabeu: Lo bueno, si breve, dos veces bueno). Sempre he pensat que un text curt exigeix un esforç de síntesi i una intensitat narrativa que, per a mi, representen un plus. Això no vol dir que no m’agradin les obres magnes. Òbviament, no és el cas. N’he llegit a centenars, algunes absolutament antològiques. Tanmateix, l’essencialitat i la manca d’elements superflus que, necessàriament, han d’amarar una novel·la breu, em criden molt l’atenció.
També és cert que la confecció d’una història com Una noche en Amalfi, de només 154 pàgines, requereix perícia i treball. Si no, pot quedar coixa o no aconseguir el ritme. Us garanteixo que no és el cas. Begoña Huertas ha construït una ficció ben travada, que enganxa des de la primera pàgina i que el lector no pot abandonar fàcilment. De fet, jo me l’he empassada en dues jornades (i això perquè tinc realment molta feina i no em podia permetre el luxe d’una marató).
La trama és senzilla: un matrimoni jove va de vacances a Amalfi, a la costa napolitana. L’esposa  ha d’enviar un informe professional per correu electrònic, però a l’hotel, situat als afores del poble, no hi ha cobertura. Decideix agafar un autobús, acostar-se al nucli urbà, enviar el correu i tornar amb el seu marit. Tanmateix, comencen a passar les hores i ella no reapareix. L’acció es produeix en una sola nit. Una nit intensa, de bogeria, de girs inesperats. Una nit que sacseja fins el moll de l’os els fonaments de la vida de la parella.  
Una noche en Amalfi compleix tots els requisits que jo, personalment, més valoro dins del gènere. És a dir, el suspens, la intriga, el desconeixement dels fets que han de venir. Amb dosificada mestria, Huertas deixa anar petites pistes, algunes imperceptibles si el receptor no du unes antenes ben parades. La incertesa es manté intacta fins al darrer paràgraf. En la terrible nit de l’estiu amalfità, els esdeveniments se succeeixen inexorablement lents, però sense treva. Valors com la confiança, la fidelitat, la dependència emocional, l’egoisme, la violència i l’engany es posen en joc per confegir un relat d’atmosfera angoixant que ens neguiteja i ens colpeix. A la vida, res no és el que sembla. Tots portem moltes persones alhora en el nostre interior.
Quan acabem la lectura, coneixem fets, però no raons. Sabem què ha passat en la tràgica nit, però només intuïm la veritat de les motivacions. Aquesta ombra d’ambigüitat, que ens permet assajar explicacions i aventurar hipòtesis, és sens dubte el darrer encert de la novel·la.
Altament recomanable. 
Que passeu un feliç diumenge, negrots.   

 

 

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies
Àngels

Anònim ha dit...

Tu també has sabut generar l'interès amb la teva crítica. Particularment, a més, conec Amalfi, bonic poble costaner i això encara em motiva més per llegir-la. Me l'hauràs de deixar...

IO

Anònim ha dit...

Després de la resenya, amb ganes de llegir-la...gràcies!!!

Jordi Canals ha dit...

Tens l’habilitat de constel•lar les teves ressenyes de fonaments i d’incògnites engrescadores que inciten el desig immediat de comprar el llibre que comentes.

Anònim ha dit...

M'han quedat moltes ganes de llegir el llibre, quina incognita !!

Carme Luis

Anònim ha dit...

Ufff... sembla que fa patir molt, oi? la descrius d'una manera...Gràcies.


MARTA VALLS

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Una boníssima ressenya que m’ha fet apuntar el llibre. Sembla molt intrigant, aquesta noveŀla. Gràcies!

Anònim ha dit...

Ondia Anna, m'has deixat ben intrigada amb la teva ressenya, apuntada! Tindré prou diners per comprar-les totes? De totes, totes, és un plaer llegir-te.
Gràcies Anna!
Tura

Lluís Bosch ha dit...

M'has convençut de seguida de les bondats de la novel·la, perquè tinc una simpatia espontània pels relats d'aquesta extensió. I crec que cal reivindicar la novel·la breu o com se digui, perquè solen ser petites joies. Diria que, a més a més, el Martín té bon olfacte per a trobar aquests textos i la prova la tenim a la seva col·lecció.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom. Estic segura que us pot agradar a tots.
Lluís, si no recordo malament, aquest tema ja l'hem comentat i hi estem d'acord. Jo també sóc molt amant dels textos breus i en tinc debilitat. I sí, l'Àlex Martín té molt bon olfacte. Petons.