Harlem Nocturne

dimarts, 12 de març de 2013

El guardián invisible, de Dolores Redondo





El guardián invisible, de Dolores Redondo (1969), representa el debut de l’autora donostiarra en el gènere negre. Abans havia publicat relats breus, contes infantils i una novel·la d’ambientació històrica, Los privilegios del ángel. Dolores Redondo, a qui vaig conèixer a la BCNegra 2013,  arriba envoltada d’un èxit aclaparador, sobretot si tenim present que la primera edició d’El guardián invisible és del mes de gener d’enguany. L’obra aviat apareixerà traduïda a deu llengües i ja ha venut els drets cinematogràfics al mateix productor de la trilogia Mil·lenium.
A mi no m’estranya, perquè la novel·la posseeix tots els ingredients necessaris per atrapar una franja de públic molt àmplia. No parlo només de l’afeccionat al “negre”, sinó també dels lectors que volen experimentar emocions i sentiments.
He d’admetre que la lectura d’El guardián invisible ha refermat el meu activisme nostrat més pregon. M’ha servit de demostració d’allò que sempre defensem els coneixedors del gènere i, més enllà del gènere, de la literatura catalana en general. Si El guardián invisible ha triomfat tant, algunes novel·les negres (i no negres) catalanes dels darrers temps es mereixen de lluny el mateix grau de triomf. No en citaré cap perquè me’n deixaria alguna i no vull ferir cap susceptibilitat. Però us demano que em féu confiança en aquesta meva afirmació. La diferència rau en escriure en castellà -i que et publiqui Destino- o escriure en llengua catalana i no comptar amb editors o institucions que apostin per una més gran distribució i per la traducció (o que tinguin mitjans per fer-ho).



Dit això, la novel·la m’ha enganxat de mala manera. Està ben dosificada i ben narrada. Ostenta un grau suficient d’originalitat, malgrat adscriure’s a la narrativa de procediment policial i aprofitar molts dels llocs comuns del gènere i de les sèries de televisió. Com a resultat, el lector se sent atret simultàniament pel plaer del reconeixement de les convencions i per l’estupefacció generada per alguns factors inesperats.
Dolores Redondo ha sabut fer-ho més que bé. Ha posat en una coctelera una sèrie d’ingredients coneguts (alguns fins i tot extremadament tòpics) i els ha sacsejat a fons, tot afegint-hi un toc clarament personal. Trobem un assassí en sèrie amb una posada en escena digna de “Mentes criminales”, perfils psicològics com els de l’FBI, fins i tot una heroïna, al més pur estil de la Clarice Starling d’El silenci dels anyells, que també arrossega un terrorífic trauma d’infància. El resultat ha estat una novel·la amb tots els elements del “bon” best-seller (que també n’hi ha), amarada d’un cert aire de contenció i amb una descripció acurada de la psicologia dels personatges.
L’element sobrenatural té molta importància en l’èxit del llibre. No està present a totes hores, no converteix la ficció en quelcom inversemblant, però juga un paper decisiu en moments clau i justifica certes qüestions que no puc desvetllar. Com que la història és una trilogia (la segona novel·la fins i tot ja està escrita, pendent de publicar), encara ens falta desentrellar una sèrie de temes que han quedat pendents.  


Resulta fascinant la recuperació que fa Redondo de les tradicions de la Vall de Baztán, a Navarra, i com les fusiona amb la modernitat del gènere criminal més actual. Aquells indrets inhòspits i obscurs carregats de llegendes, terres de bruixes, d’esperits, d’éssers misteriosos que habiten dins l’espessor de la boscúria, de pors atàviques encara no superades. La naturalesa com a llar protectora i, alhora, com a senyora dominadora i terrible. La pluja, la boira, el fred, el paisatge, la fauna, la flora, la frondositat del bosc... tot esmerçat amb encert per confegir una història que, en alguns moments, pot posar-nos els pèls de punta.
Redondo no només intenta recuperar els elements llegendaris, sinó que també pretén retratar la manera de ser i de viure d’aquella societat tan matriarcal i tan tancada, amb una gent dura i silenciosa on destaquen les dones, autosuficients i fortes, responsables de la família, de la llar, del poble. La seva descripció de l’ambient i de la interioritat dels personatges m’ha semblat prou complexa i treballada, però he d’admetre que no m’ha acabat de convèncer la identitat de l’assassí ni la gestió del desenllaç del crim. Tanmateix, això esdevé irrellevant si ho comparem amb el gaudi que proporciona la lectura de la resta de la novel·la. Endemés, crec que s’imposa esperar les dues parts que encara manquen de la trilogia. Tal vegada, després, tot quedarà més justificat.  
En fi, negrots. Que jo ja espero la segona part amb candeletes. No deixeu passar aquesta novel·la. Estic segura que en sentirem a parlar durant molt de temps.

12 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Casum l'olla! Cada cop que llegeixo les teves ressenyes em venen ganes de llegir el text, i en aquest cas potser encara més, per la temàtica (i la Vall de Baztán, tan densa i tan poètica...).
L'altre motiu que em fa renegar és l'evidència que expliques sobre l'escassa difusió dels textos en català, un dèficit (una agonia) que hauríem d'haver superat, però llavors caldria que el departament de cultura hi fes alguna cosa. Cosa que no pot fer, perquè el pressupost del departament només cobreix nòmines.

Anna Maria Villalonga ha dit...

També hem d'educar el públic, com sempre repetim. Per això faig activisme a tothora, perquè el públic s'adoni que és part important en l'èxit de la nostra literatura.

Jordi Canals ha dit...

Si tu ho dius segur que la novel•la de Dolores Redondo tindrà un gran èxit. He sentit desplaença quan parles de les avantatges d’escriure en castellà perquè la llengua catalana no compte amb els mitjans necessaris per una bona distribució i això, que ho sentit dir tantes vegades a amics, em treu de polleguera doncs vol dir que no llegim prou en català.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És així, Jordi. No llegim prou en català. Mentre anava llegint la novel·la, pensava en algunes que he llegit en els darrers temps, en català, i que estaven igual de bé.
I m'ha sabut molt greu comprovar que no sortiran d'un públic reduït.

Teresa ha dit...

A mi em passa com en Lluís! Em vénen ganes de llegir tots els llibres de les ressenyes!
Tinc llibres de llegendes i mitologies del nord i em fascinen! No cal dir que posaré el llibre a la llista!

Marta Banús ha dit...

Totalment d'acord u haifg d'afegir que jo també m'ho he passat molt bé llegint-la i que em trec el barret davant la feina de la Dolors per fer lligar tots el components sense que grinyoli res.

Anònim ha dit...

Aquesta dona, l'Anna, ens matarà amb tants llibres ressenyats...no sé quans anys hauré de viure, jo, per llegir-ho tot! A mi també m'arribat que aquesta novel·la és bona, a la llista que ve Sant Jordi!
Me'n vaig a llegir Senyoria d'en Cabre que el professor de català ens el ha recomanat.
Bona nit Anna a tots!

Anònim ha dit...

La resenya que fas de la temàtica, es fascinant, les mitologies i llegendes m'agraden molt.Un altre a llista.

Carme Luis

Anònim ha dit...

Bon dia Anna Mª, recordes que et vaig dir si l'havies llegit? deixant a banda la qüestiò importantìssima de publicar en català,la novel.la el Guardiá...Es començarla i fins no acabarla, jo he anat amb ella dinsla bossa, el carretò de la compra, i en el primer banc que he trovat a llegir encare que sigui una pàgina, i pesa un xic.. però fins no acabarla ha etat així, segón que he tingu full llegit. Ahorè de claudicar i acceptar un Ibook, fins ara he sigut reticent a la tecnología perque m'agrada el paper, però hi han llibres que no els puc anar portant a "pasturar" cada cop que surto, doncs acabarè amb l'esquena pitjor del que la tinc.. VICTUS ja no ha sortit de casa... (també m'agradat). i tantes d'altres que ja he decidit llegirles asseguda en el meu "sillonet", per més solet que comensi a fer al carrer.
A llegirla tots Negrots, us agradarà i si ho diu la "nostre Anna" ja sabeu mes experta que ella amb aquest génere, pocs.
"Adeusiau" bon matinet fredolic de dimecres.
Mercè

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La noveŀla sembla súper interessant. Realment la teva ressenya et fa venir ganes de llegir-la.
Ara bé: ostres, en llegir el que expliques al principi sobre la traducció a 10 llengües i la peŀlícula, no em puc estar de dir que he sentit una enveja que m’ha fet agafar mal d’estómac i tot. Ostres, tu, que jo quan m’assabento que he venut un altre exemplar d’alguna noveŀla, un, em sembla que tot va bé... Cert que escrivím en català perquè volem, però fa ràbia pensar que gairebé ningú no ens farà cas. Sort en tenim de tu, Potatito.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola a tots i gràcies per passar per aquí.
Sí, Mercè, recordo que l'havies llegit i t'havia enganxat. No m'estranya.
Pel que fa al meu comentari sobre la diferència amb la novel·la catalana, ja sabeu que no és novetat. És la meva (la nostra) lluita des de sempre. Amb tot, també cal dir que no tots els llibres en castellà tenen a la primera de canvi la sort que ha tingut aquest. La novel·la està molt bé, però igual de bones n'hi ha moltes. De vegades també s'ha de tenir estrella. Ja ho sabeu.

Gemma ha dit...

A quest va directament a la llista, encara que crec que no farà gire cua.