El guardián invisible, de Dolores Redondo

El guardián invisible, de Dolores Redondo (1969), representa el debut de l’autora donostiarra en el gènere negre. Abans havia publicat relats breus, contes infantils i una novel·la d’ambientació històrica, Los privilegios del ángel. Dolores Redondo, a qui vaig conèixer a la BCNegra 2013,  arriba envoltada d’un èxit aclaparador, sobretot si tenim present que la primera edició d’El guardián invisible és del mes de gener d’enguany. L’obra aviat apareixerà traduïda a deu llengües i ja ha venut els drets cinematogràfics al mateix productor de la trilogia Mil·lenium.

A mi no m’estranya, perquè la novel·la posseeix tots els ingredients necessaris per atrapar una franja de públic molt àmplia. No parlo només de l’afeccionat al “negre”, sinó també dels lectors que volen experimentar emocions i sentiments.

He d’admetre que la lectura d’El guardián invisible ha refermat el meu activisme nostrat més pregon. M’ha servit de demostració d’allò que sempre defensem els coneixedors del gènere i, més enllà del gènere, de la literatura catalana en general. Si El guardián invisible ha triomfat tant, algunes novel·les negres (i no negres) catalanes dels darrers temps es mereixen de lluny el mateix grau de triomf. No en citaré cap perquè me’n deixaria alguna i no vull ferir cap susceptibilitat. Però us demano que em féu confiança en aquesta meva afirmació. La diferència rau en escriure en castellà -i que et publiqui Destino- o escriure en llengua catalana i no comptar amb editors o institucions que apostin per una més gran distribució i per la traducció (o que tinguin mitjans per fer-ho).

Dit això, la novel·la m’ha enganxat de mala manera. Està ben dosificada i ben narrada. Ostenta un grau suficient d’originalitat, malgrat adscriure’s a la narrativa de procediment policial i aprofitar molts dels llocs comuns del gènere i de les sèries de televisió. Com a resultat, el lector se sent atret simultàniament pel plaer del reconeixement de les convencions i per l’estupefacció generada per alguns factors inesperats.

Dolores Redondo ha sabut fer-ho més que bé. Ha posat en una coctelera una sèrie d’ingredients coneguts (alguns fins i tot extremadament tòpics) i els ha sacsejat a fons, tot afegint-hi un toc clarament personal. Trobem un assassí en sèrie amb una posada en escena digna de “Mentes criminales”, perfils psicològics com els de l’FBI, fins i tot una heroïna, al més pur estil de la Clarice Starling d’El silenci dels anyells, que també arrossega un terrorífic trauma d’infància. El resultat ha estat una novel·la amb tots els elements del “bon” best-seller (que també n’hi ha), amarada d’un cert aire de contenció i amb una descripció acurada de la psicologia dels personatges.

L’element sobrenatural té molta importància en l’èxit del llibre. No està present a totes hores, no converteix la ficció en quelcom inversemblant, però juga un paper decisiu en moments clau i justifica certes qüestions que no puc desvetllar. Com que la història és una trilogia (la segona novel·la fins i tot ja està escrita, pendent de publicar), encara ens falta desentrellar una sèrie de temes que han quedat pendents.  

Resulta fascinant la recuperació que fa Redondo de les tradicions de la Vall de Baztán, a Navarra, i com les fusiona amb la modernitat del gènere criminal més actual. Aquells indrets inhòspits i obscurs carregats de llegendes, terres de bruixes, d’esperits, d’éssers misteriosos que habiten dins l’espessor de la boscúria, de pors atàviques encara no superades. La naturalesa com a llar protectora i, alhora, com a senyora dominadora i terrible. La pluja, la boira, el fred, el paisatge, la fauna, la flora, la frondositat del bosc... tot esmerçat amb encert per confegir una història que, en alguns moments, pot posar-nos els pèls de punta.

Redondo no només intenta recuperar els elements llegendaris, sinó que també pretén retratar la manera de ser i de viure d’aquella societat tan matriarcal i tan tancada, amb una gent dura i silenciosa on destaquen les dones, autosuficients i fortes, responsables de la família, de la llar, del poble. La seva descripció de l’ambient i de la interioritat dels personatges m’ha semblat prou complexa i treballada, però he d’admetre que no m’ha acabat de convèncer la identitat de l’assassí ni la gestió del desenllaç del crim. Tanmateix, això esdevé irrellevant si ho comparem amb el gaudi que proporciona la lectura de la resta de la novel·la. Endemés, crec que s’imposa esperar les dues parts que encara manquen de la trilogia. Tal vegada, després, tot quedarà més justificat.  

En fi, negrots. Que jo ja espero la segona part amb candeletes. No deixeu passar aquesta novel·la. Estic segura que en sentirem a parlar durant molt de temps.