Harlem Nocturne

dissabte, 12 de maig del 2012

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza



Ahir vaig acabar la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Com sabeu, l’autor ha recuperat per quarta vegada el seu personatge més famós (amb permís d’en Gurb). Es tracta del tronat delinqüent-boig-detectiu-perruquer (sense nom) protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras.    
Sincerament, no em veig amb cor de definir la qualitat de la novel·la. M’ho he passat tan bé i he rigut tant, m’ha tornat a sorprendre tan gratament l’enginy surrealista i la prosa única de Mendoza, que no sé si sóc capaç de confegir una crítica com cal, prou equànime. Puc afirmar, això sí, que l’autor es mou a la perfecció en l’univers d’aquest delirant personatge, de manera que, després d’alguns títols on tal vegada no havíem acabat de trobar el millor Mendoza, ara sí que torna a ser entre nosaltres.


El enredo de la bolsa y la vida és una histriònica paròdia detectivesca (per definir-la d’alguna manera intel·ligible) ambientada a Barcelona en un calorós mes d’agost. Un cas a resoldre –foll, esbojarrat, increïble, absurd li serveix a l’autor per posar cap per avall les entreteles de la nostra societat, del nostre món (català, espanyol, europeu). Mendoza se’n burla sense pietat del mort i de qui el vetlla. La seva sàtira resulta àcida i punyent, però manté sempre l’equilibri entre el retrat de la misèria humana i una gran tendresa. L’autor s’estima tant els personatges que acaba convertint-los, com ha fet sempre, en figures entranyables.
I és que, a desgrat de la crítica social i de la bogeria de la trama, l’obra és sens dubte una novel·la de personatges. Mendoza fa desfilar per la seves pàgines una colla increïble de fracassats, desgraciats, casposos, marginals, murris, estafadors i sonats que voregen la llei i la cordura tot palesant a la perfecció la irracionalitat que ens envolta. Una família de xinesos que regenten un basar, una estàtua humana de les Rambles, un africà albí, un delinqüent de pa sucat amb oli que se sembla a Tony Curtis. Ningú no hi falta en aquesta mena de calaix de sastre urbà  on tot acaba esdevenint possible.         

Com en les tres primeres novel·les de la nissaga, personalment m’ha semblat assistir a una d’aquelles farses teatrals on no pots parar de riure. La poca traça dels personatges a l'hora de delinquir m’ha recordat Woody Allen a Toma el dinero y corre, mentre que en altres moments m’ha semblat compartir amb els germans Marx una de les seves intrigues més embolicades. Per no parlar dels diferents escenaris (la perruqueria, el basar, el restaurant, el centre de ioga), que es converteixen a tots els efectes en un personatge més. Com Barcelona, amb totes les grandeses i les misèries (destaquen les misèries, no ens enganyem) d’una gran ciutat.  
La imaginació de Mendoza no té preu. Només cal parar esment en els noms dels personatges. Són tota una exhibició d’histrionisme agut. Jo he tingut l’agredolça sensació de retrobar el passat. Llegir aquesta nova història ha estat per a mi com tornar a casa, com recuperar totes les sensacions d’un laberint i d’una cripta que, en uns temps ja llunyans, em van fascinar.
No la deixeu perdre. Endavant, negrots.   

10 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

!! Jo vull aquest llibre !!

Anònim ha dit...

Jo també... hihihi!!!! necessito riure una mica....



MARTA VALLS

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Jo ja el tinc! El vaig comprar pel Sant Jordi. Espero tenir temps per llegir-lo aviat.
Per cert el llibre de la Clara Usón es diu LA HIJA DEL ESTE, no pas LA CHICA DEL ESTE.

Anònim ha dit...

El llegiré, perqué necessito passar-mo bé i crec que és un llibre per fer-ho. La primera foto un tip de riure, i la ressenya molt bona. Gràcies i bona nit. Tura.

laurapatch ha dit...

Vaig llegir-la estant a l'hospital i vaig tenir por que em saltessin les grapes de tant riure. No reia tant amb un llibre des de "Sin noticias de Gurb".
Com sempre, molt bona la ressenya :)

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

L’hauré de trobar i tenir-la reservada per a un d’aquests moments en que cal riure. És molt bo riure i jo respecto molt els humoristes, què faríem sense ells. Vaig llegir llibres de Mendoza fa anys i vaig riure molt.

Gemma ha dit...

l'apuntarem a la llista.

Titània ha dit...

Recordo que, anys i panys ha, "El misterior de la cripta embrujada" en va agradar molt. O sigui que m'apunto la teva recomanació :D

Jordi Canals ha dit...

Prenc bona nota.

Unknown ha dit...

Apuntat a la llista!

Segur que no me'l perdré!

Gràcies!