Harlem Nocturne

dijous, 31 de maig de 2012

Curvas peligrosas, de Susana Hernández



Curvas peligrosas, de l’autora barcelonina Susana Hernández, és una novel·la diferent i carregada de personalitat, una proposta narrativa que m’ha sorprès molt favorablement. N’havia parlat Eva París, en clau de crítica feminista, durant la seva intervenció al darrer Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca (llegir aquí).
Jo no he amagat mai que la rigidesa de certes teories crítiques no m’acaba de convèncer, però comprenc perfectament que una novel·la com Curvas peligrosas es pugui afrontar des d’aquest punt de vista.
Per gaudir plenament de Curvas peligrosas cal submergir-se a fons en l’univers que recrea. Jo ho he fet. M’hi he amarat en profunditat i m’ho he passat d’allò més bé. Hernández construeix una història policíaca, amb un marcat component costumista, on les dones són les protagonistes absolutes. D’entrada, la parella de policies que investiga el cas està formada per dues dones. Les víctimes són dones (i a més, pertanyen a un col·lectiu especial, la de les dones amb discapacitat). Hi ha dones assassines (“hasta aquí puedo leer”), hi ha mares i filles i les seves convulses relacions, hi ha amors i amants (lèsbics i no lèsbics), hi ha advocades, psiquiatres, botigueres que fan de testimoni, metgesses. Fins i tot hi tenim la venedora de crispetes de l’ambigú d’un cine. Dones pertot.  



No vol dir que els homes no hi apareguin. Sí que hi són. Però juguen un paper menys rellevant i, en general, configurat a partir de la seva relació amb els personatges femenins (companys de feina, exmarits, fills, possibles culpables, pares absents). Per damunt de tots hi destaca l’avi de la protagonista, un ancià afeccionat al cinema que m’ha robat el cor. I també Rafa Navarro, un poli que protagonitza una escena preciosa. Una escena que em va portar ressons de la gran pantalla, entre ells la memorable seqüència final de Desayuno con diamantes (amb Audrey Hepburn i George Peppard buscant desesperats el gat sota la pluja).
L’estil de la novel·la és extremadament àgil, planer i trepidant. Hi podem reconèixer tots els llocs comuns de la narrativa d’acció més actual, fins i tot un desenllaç amb persecucions i trets al més pur estil Clint Eastwood. Com veieu, no paro de fer al·lusions al cinema. No és estrany, perquè a Curvas peligrosas el tractament de les situacions és d’inspiració inequívocament cinematogràfica. De fet, les referències al cine, tant explícites com implícites, hi apareixen de manera constant. No debades Hernández tria per a la seva protagonista el nom de Rebeca, en honor a la inoblidable pel·lícula de Hitchcock (Anoché soñé que volvía a Manderley: pell de gallina, senyors).  

Per anar encara més lluny, he de dir que la dinàmica de les sèries de televisió també es pot reconèixer amb molta facilitat a Curvas peligrosas. Resulta molt senzill imaginar la novel·la convertida en sèrie. I he de dir que quedaria molt bé.

A Curvas peligrosas hi passen moltes coses. Moltes. Tantes, que podríem pensar que cau en exageracions excessivament novel·lesques. Tanmateix, no és així. El ritme narratiu és proper i creïble, quotidià i realista, de manera que no genera problemes de versemblança. D’altra banda, si mirem o llegim les notícies qualsevol dia, ens n’adonarem que aquella frase tan tronada de “la realitat supera... bla bla bla” és absolutament certa. Per tant... poca cosa podem objectar quan parlem de ficció.
Amb tot, que ningú no presuposi  banalitat o superficialitat en el contingut de Curvas peligrosas. S'equivocaria. L’autora desplega temes cabdals (humans i socials) i els afronta amb esfereïdora naturalitat. Tot deixant un camí obert a l’esperança i sense gaire escarafalls, Hernández esmicola alguns tabús que ens envolten: sobre la nostra societat, sobre la condició humana, sobre les relacions personals, sobre el bé i el mal. Els traumes d’infantesa, el fracàs i l’èxit, l’oblit, l’abandó, l’amor, la rancúnia, l’angoixa, el dolor, la mentida, la fidelitat, la lleialtat. Tot això ho trobem a Curvas peligrosas. I encara molt més.
Enmig d'evocadores referències musicals i literàries, tenim Barcelona com a escenari potent. Hi trobem situacions que ens impacten i personatges que saben plantejar-se preguntes molt intel·ligents. Tanmateix, s’ha de saber veure. Si algú vol afrontar la novel·la com un simple passatemps, pot fer-ho. I en gaudirà. Però si algú vol anar més enllà i rascar la primera capa de pintura, si algú accepta la immersió a pulmó lliure en l’especial univers de Susana Hernández, descobrirà un llibre actual, que s’adreça al lector de tu a tu i que sap aprofundir en allò que és, en realitat, l’autèntica matèria de la literatura: la naturalesa humana.
Bon dia, negrots.   


Nota:
El passat dimarts vaig entrevistar l’autora.
Penjo l’entrevista en una altra entrada per no allargar aquesta
excessivament.  

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Carai, amb tota aquesta exposició no ens podrà deixar indiferents!

A llegir-la, doncs.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ei, i el desenllaç final (amb trets i tota la pesca) passa a Canyamars!

Jordi Canals ha dit...

Molt suggestible!

Anònim ha dit...

Quina resenya, no hi falta de res, m'agradria molt llegir-la !!

Carme Luis

Hele la Sabatera ha dit...

He de llegir aquesta novel.la

ALICIA MARSILLACH ha dit...

Serà qüestió de llegirlo!

Anònim ha dit...

Aixxxx Anna Mª em portes la ruïna total...
I a fer feina de netejar estantenteries.. no sè òn possar els llibres, però tot sigui per "l'intinguilus negrot" que es lo meu.
Bona tarda "dona bala" arrives a tot amb un PIM-PAM..
Mercè

Anònim ha dit...

Dons m'has fet venir moltes ganes de llegir-la... A veure si molt aviat la puc comprar i gaudir-la com has fet tu. Gràcies...




MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Una bona i engrescadora ressenya, con totes les teves, el possaré a la llista !! Gràcies Anna, Tura.

Teresa ha dit...

Amb aquesta ressenya no tinc més remei que llegir el llibre!
Petonets!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Acabo de llegir l’entrevista (he deixat un comentari) que m’agradat molt, i ara amb la ressenya he de dir que s’ha de felicitar l’autora. Probablement no la llegiré perquè està escrita en castellà (no llegeixo noveŀles en castellà d’autors que són catalans) i em sap greu, què hi farem.