Natura quasi morta, de Carme Riera

He de reconèixer que m’esperava més de la incursió de Carme Riera en el gènere negre. Serà perquè la considero una molt bona escriptora i perquè m’ha agradat força tot allò que li he llegit. Serà també perquè, en concret, les dues darreres novel·les de Riera que van passar per les meves mans, L’estiu de l’anglès i Amb ulls americans, em van fer xalar a cor què vols. Podem admetre, si així ho voleu, que hi havia unes elevades expectatives per part meva. Però, en qualsevol cas, no seria sincera si digués que Natura quasi morta m’ha semblat que assoleix el mateix nivell.

No és que el llibre no estigui bé. Ho està. Ben construït, resulta distret i agradable de llegir. L’autora crea una ficció policíaca, de plantejament coral, al voltant d’un seguit de crims terribles que es produeixen en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiants d’Erasmus, professors, alumnes. Assassinats a dojo, amb el seu corresponent ingredient ritual i tot. Mossos i mosses d’esquadra, forenses, policia científica, investigacions i una aproximació versemblant al real.

 

Tanmateix, la novel·la m’ha semblat freda, distant. Quan em pregunto el motiu, atès que la resta d’obres de l’autora són ben càlides, se m’acuden dues raons bàsiques, a més d’una gratuïta suposició (absolutament infundada), que em ve al cap: fins a quin punt Riera s’ha sentit realment còmoda o interessada en un gènere com aquest? Reconec que aquest dubte, per principi, no sembla tenir sentit, a menys que la trama criminal només sigui un pretext per parlar d’altres coses. Però, si és així, tampoc no ho veig massa clar.

En qualsevol cas, m’interessa exposar les dues raons que abans esmentava i que, personalment, considero vàlides.

D’una banda, Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins. No pateix per veure qui és l’assassí o a qui més matarà. En part, crec que això passa per tres motius. El primer, el caràcter coral de l’obra. En no focalitzar la trama en un personatge central, tot plegat es dilueix una mica.

El segon, alguns descobriments cabdals es posen inesperadament i directament en boca del narrador, sense haver creat  les necessàries expectatives prèvies. El lector, per anar bé, hauria d’estar més neguitejat i encuriosit, esperant amb interès l’esdevenir de la història, però aquesta tessitura no es produeix i, de sobte, es troba amb un narrador omniscient que li desvetlla quelcom important que hauria d’haver generat  un escalfament  previ.

El tercer, les incursions paral·leles (per més que  breus) en la idiosincràsia i la vida dels personatges. Com que són tants, el lector té la sensació que a voltes resulten sobreres, ja que distreuen una mica de la trama principal. Seria tot molt diferent si ens referíssim a un únic protagonista que portés a les espatlles el pes de la història.

D’una altra, trobo a faltar l’humor, la ironia i el sarcasme que una escriptora com Carme Riera domina tan bé. La novel·la és excessivament seriosa, massa solemne, cosa que m’ha sorprès molt. No es tracta que hi manqui l’acidesa o la crítica. Al contrari. L’autora arrabassa finament i elegantment amb tot allò que l’envolta, tant pel que fa a l’ambient universitari, que coneix a la perfecció, com al conjunt de la societat catalana i del món actual. Però no basteix la ficció, com en altres ocasions, a partir de la vena humorística. I em sembla una llàstima. Quan, en algun moment escadusser, se li escapa una mica la mà, topem amb els instants més inspirats de l’obra. És com si, expressament, s’hagués contingut i, amics negrots, la contenció no li ha ofert, en la meva modesta opinió, el resultat desitjat.

Amb tot, Natura quasi morta és llegible i amena. No us penseu que avorreix. Tal vegada, per molt que Carme Riera sigui una autora consagrada, hem de pensar que, pel que fa al gènere negre, aquesta novel·la no deixa de ser una òpera prima.