Negres tempestes, de Teresa Solana

Felicito sincerament la Teresa Solana. Negres tempestes la consolida com a autora de primer ordre del gènere negre en català. El tercer premi "Crims de Tinta" que va obtenir amb l'obra em sembla absolutament merescut.
La novel·la és un text ben lligat, honest, engrescador i proper, que aprofita els recursos genèrics per posar damunt la taula l’actualitat que vivim. Aguda i irònica, Solana no té pèls a la llengua a l’hora de descriure el món que ens envolta, però aconsegueix fer-ho amarada de tendresa i amb una indubtable honradesa ideològica. Distanciant-se una mica de l’histrionisme de les seves obres anteriors, Negres tempestes presenta un embolcall més seriós. Tanmateix, rere el relat dels fets objectius, hi trobem la desfilada de tot un seguit de personatges que, competint en extravagància i singularitat, desperten immediatament la simpatia del lector. En especial les dones de la família de la protagonista.
La novel·la m’ha enganxat de bon principi, de manera que l’he acabada en dos o tres dies. No és molt llarga (247 pàgines), la qual cosa m’ha agradat especialment. Ja sabeu com odio l’extensió supèrflua i injustificada. Negres tempestes posseeix la mesura justa per crear un bon clima, interessar el lector, denunciar xacres socials i situacions polítiques insostenibles i deixar la porta oberta a pròximes entregues de la sèrie. Ara ja estic frisant per saber si les aventures de la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester tindran continuació.
L’acció de Negres tempestes es desenvolupa a Barcelona i aquest és un factor de plaer afegit. Resulta gratificant identificar els llocs per una vegada, després de passar per tants indrets suecs de nom impronunciable. D’altra banda, la burgesia catalana hi surt tan mal parada com sempre, mentre que l’apropament al cos policial ens arriba de la mà d’una mossa d’esquadra ben poc convencional.

No vull desvetllar res, per descomptat. Però no me’n puc estar d’avançar-vos que trobareu una hacker de luxe. Vaja, que ni la Lisbeth Salander. Per fer-ho senzill, es tracta d’una monja de clausura, tieta de la sotsinspectora i d’edat avançada. Poca broma. Una de les escenes, que reprodueix una trucada telefònica a la monja amb tota la família (que inclou una iaia sorda, una mare hippy, un ex homosexual amb nòvio i una filla okupa) asseguda al voltant de la taula, m’ha semblat absolutament magistral. Com veieu, així d'estrafolari és l'entorn de la Norma.
Que Teresa Solana té molta traça a l’hora d’arrencar l’acció de les novel·les ja ho havia descobert en llegir Un crim imperfecte i Drecera al paradís. Però que podia confegir un final tan poètic (sobretot tractant-se d’una obra policíaca), només he pogut comprovar-ho en llegir Negres tempestes. La delicadesa del colofó que, com la resta de la novel·la, aconsegueix no caure en la hipèrbole pamfletària, fa pujar l’autora un nou graó en el difícil ofici d’escriure.
En fi. Què més puc dir? Doncs que us recomano vivament Negres tempestes. No puc garantir que us agradarà, però tampoc puc deixar de reconèixer que a mi m’ha encantat.