P.D. James, juntament amb Ruth Rendell, és sens dubte la darrera dama del crim britànica. Sembla mentida, però encara no n’havia parlat en aquest espai. Avui, a propòsit de la ressenya de la seva novel·la Muerte en la clínica privada, li ha arribat el moment.
James (Phyllis Dorothy) va néixer a Òxford el 3 d’agost de 1920. El seus llibres, coneguts arreu del món, posseeixen una impecable factura de caire clàssic, però estan perfectament adaptats al pas del temps. Així, conjuminen les noves tècniques d’investigació, els telèfons mòbils, els ordinadors i l’ADN amb una ambientació típicament anglesa d’arrels tradicionals.
El personatge creat per P.D. James, l’investigador Adam Dalgliesh, és sens dubte molt singular. Poeta culte i refinat, home solitari i policia competent, desprèn altes dosis d’encant i personalitat. Les seves històries han estat repetidament recreades, sempre amb molt d’èxit, al cinema i a la televisió. I no m’estranya, perquè el personatge s’ho val.
A Muerte en la clínica privada (2008), allò que sobta en primera instància és pensar que la novel·la fou escrita per una senyora de quasi 90 anys. Elegància narrativa, intriga ben lligada i una certa ambigüitat –que sobrevola les pàgines revestint-les d’interès– configuren una trama amb força implicacions. Un assassinat en una mansió antiquíssima –reconvertida en clínica de luxe– desencadena tot un seguit d’esdeveniments farcits de misteri i de secrets. James, que es complau en l’anàlisi psicològica dels personatges, poua hàbilment en les motivacions pregones que condueixen al crim.
La novel·la m’ha semblat, com em passa sovint, una mica llarga. La seva lectura resulta plaent, sens dubte. Però, al meu entendre, amb unes pàgines menys hauria fluït millor. Com que és la primera que llegeixo de la sèrie Dalgliesh, no puc copsar en la mesura justa l’avenç en la vida del protagonista. Tanmateix, he tingut la sorpresa que, al final del llibre, es produeix un important esdeveniment que no penso desvetllar per si algun negrot n’és un seguidor més continuat.
En qualsevol cas, m’ha agradat llegir P.D. James. Ho considerava, d’altra banda, una assignatura pendent. Ja l’he aprovada. Endemés, suposo que no serà l’última vegada que m’acosti a la seva literatura.
James (Phyllis Dorothy) va néixer a Òxford el 3 d’agost de 1920. El seus llibres, coneguts arreu del món, posseeixen una impecable factura de caire clàssic, però estan perfectament adaptats al pas del temps. Així, conjuminen les noves tècniques d’investigació, els telèfons mòbils, els ordinadors i l’ADN amb una ambientació típicament anglesa d’arrels tradicionals.
El personatge creat per P.D. James, l’investigador Adam Dalgliesh, és sens dubte molt singular. Poeta culte i refinat, home solitari i policia competent, desprèn altes dosis d’encant i personalitat. Les seves històries han estat repetidament recreades, sempre amb molt d’èxit, al cinema i a la televisió. I no m’estranya, perquè el personatge s’ho val.
A Muerte en la clínica privada (2008), allò que sobta en primera instància és pensar que la novel·la fou escrita per una senyora de quasi 90 anys. Elegància narrativa, intriga ben lligada i una certa ambigüitat –que sobrevola les pàgines revestint-les d’interès– configuren una trama amb força implicacions. Un assassinat en una mansió antiquíssima –reconvertida en clínica de luxe– desencadena tot un seguit d’esdeveniments farcits de misteri i de secrets. James, que es complau en l’anàlisi psicològica dels personatges, poua hàbilment en les motivacions pregones que condueixen al crim.
La novel·la m’ha semblat, com em passa sovint, una mica llarga. La seva lectura resulta plaent, sens dubte. Però, al meu entendre, amb unes pàgines menys hauria fluït millor. Com que és la primera que llegeixo de la sèrie Dalgliesh, no puc copsar en la mesura justa l’avenç en la vida del protagonista. Tanmateix, he tingut la sorpresa que, al final del llibre, es produeix un important esdeveniment que no penso desvetllar per si algun negrot n’és un seguidor més continuat.
En qualsevol cas, m’ha agradat llegir P.D. James. Ho considerava, d’altra banda, una assignatura pendent. Ja l’he aprovada. Endemés, suposo que no serà l’última vegada que m’acosti a la seva literatura.
Bona nit, negrots.
10 comentaris:
Moltes gràcies per la ressenya, Anna. Amb certa vergonya he de dir que no he llegit res de P.D. James. I amb la boca petita admeto que em fa certa mandra. Sobre el comentari de la Ruth Rendell, em passa més o menys el mateix. He llegit "Carne Trémula" i sí, però no. Sí, perquè és indubtable que qui ha escrit aquelles pàgines està dotada d'un gran talent. Però no, perquè no em sento emocionalment endollat a la història. Tinc sobre la tauleta de nit un altre llibre de la Ruth Rendell "Judici de pedra". Justament ahir me'l mirava de reüll preguntant-me si li dono una segona oportunitat...
Jo crec, sincerament, que el gènere negre és un gènere que, eminentment, ens ha de fer passar-ho bé. Si una cosa no rutlla, no cal que ens obliguem a llegir-la. A tots no ens agrada el mateix, malgrat reconèixer, com tu dius, el mèrit de cada autor.
Dóna prioritat a allò que et vingui més de gust. És la meva opinió.
Hola Anna, com que veig que, en aquesta novel·la, hi ha ingredients de la investigació científica moderna (ordinadors, ADN, etc.), m'has fet venir ganes de llegir-la. L'havia vist a la FNAC, però no em decidia. Ara, amb la teva ressenya, veig que potser paga la pena passar per caixa...
Gràcies, com sempre, pels teus bons consells negrots.
una negrota amb compulsions criminals que no van més enllà de la lectura negra.
Aquest no l'he llegit però em sembla que sí gairebé tots els altres seus, m'agrada però, com expliques, s'allarga massa i de vegades al final hi ha un ball de bastons excessiu. El que m'agrada més són els personatges i les situacions quotidianes que reflecteix.
Ruth Rendell és la meva preferida, entre totes, el que passa és que té molta cosa publicada -malauradament no tota ha arribat per aquí- i també té llibres més fluixets que no pas altres, no es pot ser sempre genial.
aaaaai..., jo havia estat la fan número 1 (o gairebé) de la PDJames ara fa uns 20 anys.
La reconec pel que n'apuntes, però penso rellegir-me la novel·la que dius i acudir de nou aquí a debatre-hi.
fins aleshores. (en aquest post, s'entén, hehe...).
Us espero, supernegrotes.
No he llegit res de P. D. James, confeso, però penso llegir-la ara que n’has parlat. Sembla interessant i ella n’ha de ser força si ja té 90 anys i no només continua escrivint noveŀles, sinó que s’ha adaptat al món d’avui en dia en els seus escrits.
Una abraçada.
P. D. James m'avorreix sobiranament: li he donat tres oportunitats, tres, i n'he tret sempre la mateixa conclusió. No ho entenc: és elegant i classicona com la Rendell, però aquesta em convenç i l'altra no. El Wexford, tan grisot ell, guanya per punts l'emotiu i lletraferit Dalgliesh. Ep, qüestió de gustos.
HOla Anna Maria, ahir a vaig sentir parlar per primera vegada de tú i del teu blog, a RAC 1 i con a lectora de novela negra he entrat en el teu blog desseguida i la veritat es que m´ha semblat fascinant, ja tens una nova seguidora incondicional. Precisament estic llegint aquesta novela de la P.D.James. i potser si que la trobo una mica lenta, no tothom pot tenir la fluidesa narrativa d´un Camilleri.Els autors suecs també m´agraden força, sobretot en Mankel i Sjowal i Wahlöó, y la novel.la que realment em va enganxar al gènere es "Muerte en Lisboa " del Robert Wilson, no te desperdici.Felicitats MC.
Moltes gràcies. Me n'alegro que el bloc t'agradi i ets molt ben rebuda. Espero les teves opinions i comentaris.
Una abraçada ben forta,
Anna
Publica un comentari a l'entrada