Los misterios de Madrid, d'Antonio Muñoz Molina

Los misterios de Madrid és una petita novel·la que fou publicada per entregues al diari "El País", al més pur estil dels fulletons del segle XIX, l’estiu de 1992. No crec que el seu autor, Antonio Muñoz Molina, necessiti a hores d’ara gaire presentació. Des del meu punt de vista (l’he llegit força i sempre m’ha agradat), actualment és un dels grans noms de la bona literatura en llengua castellana.
Fent recerca per Internet, a l’efecte de buscar més aviat imatges, he topat amb un breu estudi sobre l’obra. Per tant, us l’he enllaçat a la primera ratlla d’aquesta ressenya, damunt del títol. Reconec que encara no he tingut temps de llegir-lo, però amb una ullada ràpida m’ha semblat correcte i penso que us pot interessar si hi voleu aprofundir.
Los misterios de Madrid m’ha fet passar una estona boníssima i, de retruc, tornar al passat. Perquè l’obra posseeix tot el sabor i la cadència d’aquelles històries del naturalisme galdosià que es complauen en el retrat de personatges i ambients dels baixos fons de Madrid. M’ha recordat vivament una de les meves novel·les preferides, Misericordia, amb la qual comparteix fins i tot alguna escena tan memorable com la dels pobres de solemnitat demanant caritat davant d’una església.

Los misterios de Madrid parteix d’una trama de novel·la negra i d’un antiheroi clàssic (que recorda clarament el Torrente de Santiago Segura), que es veu immers en un afer tèrbol sobre el robatori de la imatge del Santo Cristo de la Greña, famosa en el seu poble. La novel·la forma part de l’univers de Mágina, indret andalús imaginari que Muñoz Molina ha mitificat en algunes obres com a correlat de la seva població natal (Úbeda, Jaén).
Com sempre, no vull explicar res, però us garanteixo tot un seguit de situacions esbojarrades, sorprenents, inversemblants i histriòniques, narrades amb genialitat i que palesen la gran riquesa de la prosa de l'autor, així com la seva enorme capacitat d’ironitzar. Excel·leix de valent en la caricatura i l'escarni de la societat que ens envolta.

Muñoz Molina ridiculitza moltíssims ambients i personatges, començant per palesar la típica oposició ciutat-camp amb un protagonista, Lorencito Quesada, que sembla venir d’un altre planeta. Des dels noms dels llocs als de l’estol de figures que desfilen per la novel·la, tot ratlla el disbarat i l’absurd. Tanmateix, lligat amb coherència i amb una gràcia i una traça que no ens pot deixar indiferents.
M’imagino l’estiu del 92: un munt de gent fent cua al quiosc de la cantonada per esperar l’arribada de la furgoneta de repartiment d’"El País", frisant per devorar el nou capítol de Los misterios de Madrid. Fins i tot el títol està carregat de suggerents connotacions, negrots (us enllaço les entrades sobre Eugène Sue i Els misteris de París, paradigma del fulletó vuitcentista).
Muñoz Molina ens dóna una lliçó de com utilitzar el bo i millor de la tradició per, desmitificant-la, confegir una aguda sàtira sobre l’absurd del món on vivim.
La novel·la val quatre duros (edició de butxaca de Seix Barral). No us la perdeu, negrots.