Harlem Nocturne

diumenge, 7 de març de 2010

Un relat de diumenge: La vella Europa, d'Anna Maria Villalonga

LA VELLA EUROPA
La meva llarga vida ha estat curulla de luxe i abundància.
Era un senyor important, impecablement vestit, pentinat, perfumat. Propietari de finques, castells, cavalls, carruatges. Tothom em volia conèixer, tothom volia gaudir de la meva presència arrabassadora.
Vaig conviure amb reis i prínceps, vaig compartir la seva taula i confraternitzar amb tots els aristòcrates dels llibres d’història. Jo era sempre el convidat d’honor, l’home enigmàtic i culte revestit de misteri. Els palaus de tot el continent m’obrien les portes sense recança, rendits al meu encant, a la meva personalitat encisadora i única.
Vaig jeure amb les més belles dones. Tingué entre els meus braços, fins a l’èxtasi final, milers de tendres i confiades jovenetes. Amb ulls innocents, les noies em perseguien, tremoloses de desig. No m’havia d’esforçar gens per absorbir el seu preuat elixir de vida.
Per desgràcia, i sense previ avís, tot va començar a canviar. Els bons costums es van fondre en el no-res: el respecte, l'esplendor, la pompa àulica de Versalles i dels salons de la cort moscovita.
La rematada va arribar l’any 1928. Un anglès desgraciat, un tal Fleming, va descobrir no sé quina substància que es diu penicil·lina. A partir d’aquest moment, el desastre va estar servit. No sabeu com va augmentar l'esperança de vida.

Ara visc en un tuguri infecte, als afores de Berlín. No subjugo ni enciso ningú. Ningú no em fa cas i no tinc on dormir. Aquells receptacles de fusta noble han desaparegut per sempre. Però el pitjor és la gana. Sense pecar de pessimista, em temo que aquest problema, passi el que passi, no tindrà solució.
Recordo amb llàgrimes als ulls una terrible tarda d’hivern, fa un parell d’anys. Era a París. El sol s’havia amagat rere la lluna i jo havia sortit a fer un passeig. Estava afamat, però no trobava ningú adient. Les jovenetes anaven en cotxe, en moto o en metro. Impossible d'apropar-s’hi.
De sobte, vaig albirar una senyora que passejava el seu gos. Se la veia granadeta, però anava ben arreglada i jo no tenia gaire opcions. M’hi vaig acostar per darrere. Silenciosament, desplegant la capa a la manera tradicional, m’hi vaig abraonar.
La sensació subsegüent em va agafar desprevingut. Vaig obrir uns ulls com taronges. Però, quants anys tenia aquella dona? Estava dura com una sola de sabata.
Els meus ullals, en lloc de perforar-li la jugular, van quedar enganxats al seu coll. Amb una revolada, se’ls va arrencar i els va tirar a terra. Després es va girar i em va escridassar com una boja.
Vaig restar astorat, sense saber què dir. Balbucejant, vaig intentar recollir els ullals, però en aquell moment va passar un carret de la neteja nocturna que els escombrà ràpidament cap a la claveguera.
I així em trobo ara. Sincerament, ja m'explicareu, en aquestes circumstàncies, com dimonis m'ho puc muntar.
Nota: La foto adjunta és de quan encara tenia ullals, tot i que ja passava gana. Després de la pèrdua, no he volgut possar-me mai més davant d'una càmera.

26 comentaris:

Robert Castells Ferrús ha dit...

True Blood http://www.hispashare.com/?view=search&q=true%20blood

Torredeflot ha dit...

Molt bo! I sorprenen relat Anna, m'ha agradat.

Carme Fusté ha dit...

Independenment del entremat de quansevol de les històries que comparteixes amb molt encert i de bon grat per part nostre, el que em té sempre captivada és que em fas estar en el lloc i viure el relat com si jo en formés part.
Ets genial noia !!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. Gràcies a tots. Això és perquè jo també el visc.

Karma ha dit...

ay Anna Maria......que no em trovaba els ditets per escriure el cometari per dir-te:"Com m'ha agradat"

petonets dolços.....sense dents....que ja no les trobo....abraçades sense mans que les he deixat a la cuina.....

bona tarda de diumenge....sense preses....

gràcies per compartir.

electra ha dit...

pobre vampiret, de fet ja no és res el que era, xd. (i malgrat l'època en què el situes l'escrit té un cert regust aristocràtic, prerevolucionari, com diria jo, "balzaquià"...)

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La veritat és que no em fa cap pena el personatge. Més que res perquè és un vampir en tots els sentits de la paraula. És a dir que ha xuclat del poble com ho han fet tots els altres paràsits envoltats de luxes d’aquella vella Europa. No sé si tu volies donar aquest sentit a la història, però aquesta és la interpretació a la que jo he arribat i em sembla que li dóna més profunditat al relat.
M’ha agradat també el sentit de l’humor amb la dona “seca” i la perdua dels ullals.
Molt ben escrit, com tot el que escrius.
Una abraçada,
Shaudin

Llaudal ha dit...

Són àgils i agradables de llegir aquests relats. Felicitats. Shaudin li dóna una interpretació "social", molt vàlida. Trobo que és aplicable a la generalitat d'històries de vampirs:el senyor que xucla la sang i sobre tot atrau/obliga les noies a una relació sexual. Jo vull centrar-me en el teu relat. La dona és "seca", és a dir sense libido, no és apta per la còpula. El vampir no hi pot tenir comerç sexual Perd una dent que vol dir que està frustrat i aquesta frustració el priva de seguir exercint en endavant la relació de forma totalment satisfactòria. Està super bé! I tu, Anna, què hi volies dir? Res? Has parlat per intuïció?

Llaudal ha dit...

RECTIFICACIÓ. Perd els dos ullals: està incapacitat per abusar més de les joves. He llegit massa de pressa.
Jo tampoc li tinc cap llàstima. I trobo que l'has fet prou simpàtic i el personatge no s'enutja massa.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

És una bona interpretació la teva, Llaudal. Trobo que les diverses interpretacions dónen més riquesa al relat. Potser l’Anna Maria no n’hi volia donar cap, si més no conscientment. Passa moltes vegades quan s’escriu i és després el lector qui les veu.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

La dona no és seca. No hi dic res de seca, dic que és "dura", dura de carn, com les gallines velles.
Evidentment, sí que volia dir alguna cosa, Shaudin i Narcís. Sempre vull dir quelcom.
La idea és, d'una banda, desmitificar els mites. M'agrada molt fer-ho. Jugar literàriament el joc de la inversió de la realitat i dels topoi establerts.
En segon lloc, hi ha un rerefons de caràcter social, evidentment. En el sentit que la vida actual ja no permet certes coses, que el món ha canviat molt, fins el punt que ni els vampirs poden tirar endavant. Fixeu-vos que diu que ja ni hi ha aquells "receptables de fusta noble". És a dir, uns bons taüts per dormir.
No s'enutja massa perquè està fet pols. Explica els fets de manera resignada, perquè s'adona que no té res a pelar. A més, està mort de gana, i, sense ullals, ho té magre.
He volgut també ficar-me una mica amb la idea del progrés, que tot ho arrabassa. Per això fa referència a la penicil·lina. El descobriment de la penicil·lina i dels antibiòtics en general ja sabeu que va salvar moltes vides, perquè la gent abans es moria fàcilment de septicèmies, infeccions, febres després del part, etc. Això afavoreix que l'esperança de vida sigui molt superior i que hi hagi moltes velles de carn "dura".
De tota manera, la meva idea és sobretot divertir-me i divertir-vos a vosaltres. Subvertir la quotidianitat convertint-la alhora en un altre tipus de quotidianitat. En fi, l'antiheroi.
M'encanta que un senzill relat us susciti tantes lectures. Gràcies, fidels negrots.

Teresa ha dit...

Gràcies pel relat, Anna Maria! Sempre m'ha semblar molt seductor i suggeridor el mite de Dràcula. Llegeixo el que puc sobre ell. És veritat que en aquest món d'avui ho tindria -ho té?- difícil. Recordo una frase de la pel·lícula "Dracula" (Drácula, de Bram Stoker) del director Francis Ford Coppola (per mi una obra d'art), que diu Dràcula quan troba la seva estimada: "He creuat oceans de temps per trobar-te"...OOhhh!! T'imagines que algú et pugui dir això?? Aquesta barreja de romanticisme, misteri i terror em té captivada...
Ara els draculins que tenim no són gens romàntics ni diuen frases apassionades; treballen darrera d'un taulell i et miren malament quan vols treure diners de l'oficina on treballen. El cas és que la seva feina és ben pública i tenen el beneplàcit i l'ajud del govern de torn. Ara els banquers són els nostres vampirs, que et claven caixalada així que poden i encara els hi donem les gràcies!!
Bona nit i petons, Anna Maria, m'ha encantat el teu relat!!
Teresa

Elies ha dit...

Jo si que li tinc una mica de llàstima, pobrissó.
Ja res és el que era.
Petons.

Maria ha dit...

M'ha fet gràcia la comparació dels vampirs i els banquers, perquè hi ha un conte de l'últim llibre de la Solana que justament va per aquí. El vampir més tradicional, com el de l'Anna M., en el fons va de bona fe i prova d'adaptar-se a una vida moderna que no entén gaire. Ara bé, que no els hi busquin les pessigolles, a aquests monstres descol·locats, perquè algun encara pot ser letal...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Al final m'està fent pena el meu vampiret.
Trobo que tanta comparació amb els banques trenca el romanticisme i ratlla la crueltat més absoluta.

Maria ha dit...

Que no, que no, que és una comparació en negatiu, que les teves bestioles centenàries en surten molt ben parades. Més aviat, els que s'haurien de queixar són els banquers... No tens cap idea per a un conte, que seria de por de debò? (Continua nevant i això no hi ha qui ho pari.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah. val. Això volia dir.
La meva terrassa està ben emblanquinada.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Les dones grans són dures? No ho sabia pas això, hehehehe... Molt bé, Anna Maria, t'has lluït! El que no sé és com t'ho fas per fer tantes coses al mateix temps. Clar, que tens la gata que t'hi ajuda ;)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. La carn vella és dura de rosegar.
Hi ha vegades que jo tampoc no ho sé, com m'ho faig. Molts cops els contes els tinc totalment pensats, fins i tot amb paraules. I, aleshores, és més fàcil posar-los en paper.
Me n'alegro que t'hagi agradat, Jordi.

Marta Roig ha dit...

m'encanta! que bo, Anna! els teus finals són genials.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Marta. Me n'alegro que t'hagi agradat.
Petons i ens veiem dilluns in person.

josep ha dit...

Aquesta vegada m'has posat un bon somriure a la cara, gairebé un riure, que encara em dura. És molt bo aquest relat Anna Maria..Heus aquí un/a vampir/a una mica atrafegada i en mals moments...No pateixis ..ja canviarà la torna. Quan li creixin els ullals i trobi algu que no s'hagi fet la cirurgia estètica..he.he.he.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em sembla que a aquestes alçades ja no li creixeran. I és un vampir home. Si desmitifiquen el mite, ha de ser home.

Gemma ha dit...

Vaja, gairebé en fa pena . Però mira, que es busqui la vida.

Anònim ha dit...

Ai Anna! He passat una estona ben divertida llegint el teu relat, m'ha anat d'allò més bé ! Moltíssimes gràcies, Tura.

ÁLÍCIA MARSILLACH ha dit...

La teva història em fa pensar diferents coses. El vampir està vivint en un món modern: l'únic que li cal és anar a qualsevol clínica dental on li arreglaran el problema i fins i tot ho podrà pagar en comodes terminis. A una amiga meva li van posar un parell de queixals, que li donàven l'aire d'una mena de vampir.
Quant a la dona, la meva primera impressió ha estat que potser portava massa botox i operacions d'estètica.
M'ha agradat.