10 anys de la Llibreria Negra y Criminal. Un plaer per als amants del gènere.

 

 

 

 

 

Avui la Llibreria Negra y Criminal, situada a l'entranyable barri de la Barceloneta, celebra el seu desè aniversari. Deu anys no són res si tenim present tot el que la parella formada per la Montse Clavé i en Paco Camarasa han aconseguit. Han posicionat la Lliberia com la més potent de l'Estat (i diria que més enllà) dedicada al gènere, han fet un nombre incomptable de clients i amics fidels, organitzen presentacions, trobades, la incomparable musclada (per allò que els musclos són negres) amb "vinillo" dels dissabtes. I, per descomptat, són els responsables d'un esdeveniment com la BCNegra, que aplega a Barcelona, any rere any (a principis de febrer), el bo i millor de la negror del món.

 

Tots els escriptors haguts i per haver tenen la seva foto amb la samarreta de Negra y Criminal davant de la llibreria, tots els noms estan inscrits, tothom hi té el seu lloc. La Montse i en Paco representen encara (i en queden poquíssims!) aquells llibreters clàssics, de tota la vida, que s'estimen els llibres i la literatura, i que fan una tasca que no té res a veure amb la prosaica feina de vendre llibres. Ells recomanen, suggereixen, indiquen, escolten. Participen amb el client en l'acte delicat de la tria del llibre.

 

L'indret és petit. De vegades no tothom hi cap a l'interior, de manera que cal anar fent torns i sortint al carrer. Aquest és l'encant d'un lloc màgic, on tothom és ben rebut i on és molt fàcil fer amics i xerrar amb uns i altres. 

 

Si no coneixeu la llibreria, us la recomano. Encara que no sigueu afeccionats al gènere. Us garanteixo que paga la pena. Us encantarà.

 

Que duri molts anys, Paco i Montse. Des d'"A l'ombra del crim", moltes felicitats. 

 

 

  

Entrevista amb Lluís Llort

Fa pocs dies, vaig  quedar amb en Lluís Llort a la Llibreria Laie. Teníem una trobada pendent (amb birra inclosa). Com que estava segura que xerraríem pels colzes, vaig pensar que estaria bé aprofitar i fer-li una entrevista. Ja ho veieu, jo sempre pensant en vosaltres, negrots. En Lluís, he de dir, s’hi va prestar amb una disposició exemplar. Per tant, aquí la teniu. Espero que en gaudiu.

Lluís Llort va néixer a Alacant el 15 de gener de 1966. El lloc de naixement fou circumstancial (el seus pares hi van viure un temps). Als tres mesos ja era a Barcelona, ciutat a la qual estima i que és la seva. En Lluís és un home afable i atractiu, de somriure un pèl enigmàtic que, segons sospito, té molt a veure amb la seva confessada timidesa. Una timidesa d’aquelles que, un cop superada, es converteix en simpatia, loquacitat i sentit de l’humor. És bromista, intel·ligent i sensible. Jo diria que, per damunt de tot, el podem considerar una persona assenyada, generosa i honesta.

Des de febrer de 1986, treballa al diari Avui. Ha passat per un munt de seccions i ha escrit un nombre ingent d’articles. En els darrers 12 anys s’ocupa del suplement setmanal Cultura, sobre literatura i art. 

Signa les novel·les com a Llort, a seques. I quan escriu per a la canalla, empra el pseudònim Lewis York. El mes de setembre passat va aparèixer la seva última obra, Si quan et donen per mort un dia tornes, que vaig ressenyar aquí i també al portal cultural Núvol. La novel·la ha obtingut molt bones crítiques.

 

Com vas començar a escriure?

Bé, jo de fet em volia dedicar a la música. Tocava la guitarra, la bateria, cantava. Però quan tenia 16 anys em van diagnosticar un problema d’oïda. A causa d’una antiga otitis mal curada, se’m va ossificar el nervi auditiu esquerre. Total, que sóc sord.

Ostres!

Sí, així de clar. De fet, porto una arracada perquè l’orella serveixi d’alguna cosa. Ha! Ha! 

Per preservar l’oïda bona, vaig haver de deixar el rock i passar-me a l’unplugged. Això em va permetre composar cançons i començar a escriure. De les cançons em vaig passar als contes i dels contes, després de cinc anys de peripècies, em vaig estrenar amb la novel·la Tardor, de 1999.

Tens una obra prou extensa.

He escrit contes, alguns publicats en reculls col·lectius o en el Dominical de l’Avui. També he fet força literatura infantil. M’agrada. I guions de televisió. Pel que fa a les novel·les, després de Tardor (que va de sexe i drogues en època post-olímpica) va venir Maleït Montjuïc (2000), novel·la negra i policíaca en format comèdia coral i costumista de la Barcelona de finals dels 90. I...

Perdona, un incís. Veig que parles de “negra i policíaca” com de dos conceptes diferents. Aquesta és una polèmica recurrent entre els estudiosos del gènere. Com ho veus, tu?

Jo distingeixo, sí. Per a mi una novel·la policíaca recull un cas i la investigació de la policia, explica el procediment. Una novel·la negra va més enllà i hi apareixen els baixos fons, els delinqüents. Té un cantó més dur, més sòrdid. Mostra la realitat amb més compromís, amb un vessant més social. En una novel·la negra no necessàriament ha de sortir la policia. De fet, molts cops no hi surt.

D’acord, però una novel·la negra no per força ha d’estar situada en el món marginal i dels baixos fons. També pot reflectir l’ambient de la classe alta.  

És veritat. Però diguéssim que no hi tenim com a part principal els policies fent la seva investigació i tal.

Correcte. A veure, continua amb la teva obra.

Al 2001 vaig publicar Camaleó, un thriller eròtic ambientat en una illa paradisíaca. Després, Trenta-dos morts i un home cansat, el 2004, policíaca i futurista. I ultraviolenta.   

Té un cantó distòpic? Em sembla que en Sebastià Bennasar li atribueix un cert to apocalíptic.

Sí, sí. El té. La protagonista es diu Míriam Blanch. Quan va aparèixer la Lisbeth Salander a les novel·les d’en Larsson, vaig pensar que jo ja havia fet anteriorment un personatge molt semblant, la Míriam. Els lectors que van quedar fascinats per la Salander, segur que també sentirien empatia per la Míriam.

Ai, ara m’agafen moooltes ganes de llegir-la. A mi les distòpies i el futurisme m’agraden molt. I sóc fan de la Lisbeth.  

Doncs et pot agradar, segur. I a molta gent, també a gent de fora d’aquí. Però, és clar, si escrius en una llengua minoritària ho tens molt cru perquè et llegeixin. I si no tens molts lectors, és molt difícil que et tradueixin a altres llengües. Resulta complicat ser conegut en altres cultures. Com s’accedeix al mercat de les traduccions, sobretot si no vens gaire? Amb un bon agent. Però no en tinc... Sóc mandrós. Dit a l’engròs, m’adono que sóc mandrós per a tot, menys per escriure.  

Home, també treballes tot el dia, no?

Sí, sí, és veritat. Bé, continuo. Després vaig escriure La imperfecció de les bombolles, on critico el món de la literatura.

[Somriure malèfic de tots dos]

Em refereixo a tot l’entorn: editors, autors, premis, crítics, periodistes... tenia ganes de fer-ho. Després vaig escriure un llibre juvenil, amb aventures de regust clàssic en versió antiheroi, que es va titular Número 5. El Submarí perdut. I ja arribem a Si quan et donen per mort un dia tornes.

Tot i haver aparegut a la Negra de la Magrana, no és molt negra.

No, però les opinions estan dividides. Jo la volia fer més negra, però després va quedar força destacat el vessant que parla de l’àmbit familiar del protagonista. Tot va sorgir arran d’un programa de televisió que vaig veure, on parlaven de persones desaparegudes. Van esmentar el cas d’una noia que va tornar a casa després d’un grapat d’anys. I aquesta idea em va interessar. Em va interessar pensar en la família, com se suporta una cosa així. I en la noia, que no va voler que li preguntessin res del temps passat fora de casa. I va sorgir la novel·la.

Una bona novel·la. Des del meu punt de vista, la trama respon al model de trama iniciàtica. I amb un fort regust homèric.

Sí, en sóc conscient ara. Crec que em va sortir així a causa de tot el bagatge que portem. Fins i tot hi apareix un ciclop (a la presó, el tema de l’ull). Però ho he vist després, arran de crítiques i converses. I millor així, perquè queda més natural, flueix millor. Sense voler que es notin les referències tot resulta menys encarcarat.  

Sí, és possible. D’altra banda, t’he de dir que a mi m’encanta el final. L’ambigüitat del desenllaç i d’alguns aspectes de tota la novel·la.

[Sembla posar-se content]

Oh, gràcies. M’agrada molt que em diguis això, perquè per a mi també és un bon final.

Jo crec que no podia ser d’una altra manera. Lligar-ho més hauria estat un error.

Sí, però no tothom ho veu igual. Les opinions estan dividides. Però jo ho veig com tu. Com a autor, volia que fos així.

A mi em sembla que la novel·la l’encerta molt en la recreació familiar. Tots ens hi sentim identificats. I també en els diàlegs. Són àgils i versemblants. Funcionen molt bé.

Gràcies. Per a mi són importants. Han de resultar creïbles. Cal adaptar al registre de cada personatge i de cada obra per evitar incongruències com ara (exemple real, tot i que no de diàleg) que una senyora de poble, de 60 i tants, nascuda durant la Guerra Civil i pràcticament sense escolaritzar, li escrigui una carta a un fill amb una correcció i un estil de literat! No cal afegir faltes, però si es vol transmetre la personalitat més “real” del personatge, l’estil de la carta ha de ser versemblant i coherent. La llicència poètica, per a mi, no dóna per a tant.

Mira, m’han dit força cops coses com “no sembla que escriguis en català”, tant per la naturalitat amb què intento que soni la llengua com per l’estil i els temes. Sé que, quan m’ho diuen, parteixen d’un cert prejudici sobre la literatura catalana, és cert. Però una mica merescut, tot sigui dit. La veritat és que jo tinc molt respecte per la literatura, però també m’agrada acostar-m’hi de manera lúdica i poc pretensiosa. Escric per passar-m’ho bé. I sé que no em faré ric ni famós, la qual cosa em sap greu per la primera part. Ha! ha! 

[Riem tots dos. Ens ho estem passant molt bé. Per les finestres de Laie entra un solet hivernal molt agradable]

Amb tot, considero que treballo molt els textos. Per a mi un escriptor ha de “ser l’amo” de tot el procés creatiu, tant com pugui. No podem confiar en correccions posteriors, com fan alguns, fins i tot alguns teòricament més intel·lectuals. Un autor ha de tenir la idea, ha de treballar l’estil, polir, millorar, repetir, corregir. Fins i tot ha de participar en detalls de maquetació i portada. Jo ho veig així. El que ja em fa més mandra és la promoció. És agradable fer entrevistes, però anar a signar, no tant. No m’agrada vendre llibres. M’agrada escriure’ls. Però controlar la xarxa, tenir una web, resseguir com estic col·locat a les llibreries... tot això em fa mandra. 

Com t'ho fas a l'hora d'escriure? Quin sistema tens per treballar?

No acostumo a tenir un esquema previ, només en casos en què combino molts elements (a l’inici de Maleït Montjuïc, probablement la nineta dels meus ulls, vaig fer fins i tot un plànol per situar a l’entrada del teatre Grec els 30 personatges que hi conflueixen, no volia deixar-me’n cap). Prefereixo escriure guiant-me per la intuïció, que una cosa em porti a una altra. L’ordinador ho permet, perquè sempre pots moure i modificar, cosa que faig molt. Al principi escrivia amb ploma i en llibretes DIN A3! I després ho picava a màquina... que sona a escriptura cuneïforme! En fi.

M’agrada escriure tot seguit i anar abocant fins allà on m’ho permet el temps o, de vegades, la inspiració. Quan hi torno, començo des del principi o, si l’obra està avançada, des d’un bon gruix de pàgines abans. I retoco i retoco i retoco... (aquí no hi ha mandra!). Maleït Montjuïc gairebé me la sabia de memòria, cosa que em va permetre detectar un error a punt d’entrar a màquines. És un mecanisme de rellotgeria amb tantes peces per ajustar que era molt fàcil cometre errors...

Com a filòloga, pots suposar que m’encanta això que dius. El rigor, la minuciositat.

Jo ho veig així. M’agrada buscar estructures originals, intento fugir del tòpic, del ja sabut. La meva màxima (una d’elles) és “si en un llibre llegeixo va posar els ulls com dues taronges (o plats), el tanco”. Un cop tinc clar què vull explicar, una acció concreta, busco la manera més creativa d’explicar-la, sobretot en les descripcions. Això implica una feina de crear i una altra, posterior, per tallar els habituals excessos. L’estil no ha d’entorpir la lectura, l’ha de subjectar i fer agradosa, però sense que es noti. I això, un cop més, és feina. Una bona trama demana uns bons personatges i, tot plegat, requereix una intenció d’estil, cuidar els detalls. Els anglesos diuen que Déu és en els detalls. No sóc creient, però en això sí que hi crec.

Un escriptor neix o es fa?

A veure... tothom pot escriure. La part tècnica es pot aprendre, però aquell plus creatiu o et surt o no et surt. No parlaré de “do”, però sí de facilitat. Hi ha qui podrà ser un bon artesà, però mai un artista. Hi ha artistes matussers. Hi ha artistes bons artesans. Això també passa a la música i a les arts plàstiques. També hi ha artesans que, amb esforç, autoanalitzant-se amb duresa i aprenent dels altres, podran tenir llampecs d’artista.

Estic totalment d’acord amb tu.

Que quedi clar, però, que jo no em considero un artista. Potser un bon artesà que, de tant en tant, s’acosta a un llumet que podria ser una mica artístic. Un llampec, barreja de feina i d’una inspiració que ja em venia de fàbrica.

[Creuem un somriure i ell continua]

Mai no seré un autor universal, ni un gran autor, però quan em fico al llit em puc sentir satisfet... si em comparo amb una bona col·lecció de coetanis, encara que venguin mil vegades més que jo.

Això segur. Hi ha coses que són de vergonya.

Mira, prefereixo que hi hagi gent amb criteri literari que em digui en llegir una novel·la meva de fa 8 o 10 anys: “ets bo, com és que mai no havia sentit res de tu?” (com diu la Teresa Solana) que no vendre molt publicant un trunyot de novel·les aprofitant que surto a la tele. Hi ha escriptors que no són bons escriptors, però són venedors excel·lents. I jo ja t’ho he dit. M’agrada escriure. Però vendre, vendre... això em fa maaandra!

[Com a escriptor, aquesta afirmació l'honora]

Mira, jo des del començament hi he posat il·lusió, a l'hora d'escriure. Evidentment, per publicar has de tenir sort. Per guanyar premis... ja és una altra cosa. A base d'hòsties, com tothom, he anat madurant. Actualment, em sento amb una certa seguretat tècnica (que no té res a veure amb ser o no conegut dins del món de la literatura catalana), amb força satisfacció per allò que he pogut publicar (més que no pas pels resultats) i amb confiança (no penso escriure si no em ve de gust, perquè no li dec res a ningú i aquesta llibertat em reconforta).

I el Lluís Llort del futur? 

Mmmm. Jo escric tots els dies per raons professionals. De vegades, també fora del diari, com ara mateix, que estic amb un projecte per Lumen amb l'il·lustrador Roger Olmos. Segurament escriuré alguna novel·la més, però això forma part del futur i ja se sap que el futur és incert...   

[Una veritat indiscutible per cloure una entrevista llarga, amical i agradabilíssima. Llort és un home intel·ligent i d’idees clares. Un plaer i un privilegi compartir-hi xerrada i “birres”]

Fins aviat, negrots. I a tu, Lluís, moltes gràcies.     


Aquesta entrevista també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol  

Apunts d'un venedor de dones, de Giorgio Faletti

 

Si exceptuem els afeccionats al gènere negre, l’italià Giorgio Faletti (Asti, 1950) és un autor poc conegut a casa nostra. I no deixa de resultar estrany, perquè les seves obres obtingueren d’antuvi un significatiu ressò. Cantant, compositor, actor, Faletti s’inicià en l’escriptura l’any 2002 amb la novel·la Io Uccido, que aviat esdevingué un gran èxit de vendes. Tot seguit publicà Niente di vero, tranne gli occhi (2004), Fuori da un evidente destino (2006) i Io sono Dio (2010). Ara ens ha arribat, publicada per Amsterdam llibres en traducció al català, la història intitulada Apunts d’un venedor de dones, veritable producte noir que pot fer les delícies del lector més exigent. 

La novel·la està ambientada a la Itàlia convulsa de finals dels anys 70, en els dies terribles del segrest d’Aldo Moro. La trama, que no convé desvetllar, ens aboca a la sordidesa de dos mons aparentment contraposats que, a l’hora de la veritat, no ho són tant com sembla. D’una banda, el crim organitzat, els baixos fons, la corrupció política i institucional, la màfia. D’una altra, les  Brigades Roges, grup armat revolucionari que a les portes dels anys 80 havia intensificat les seves actuacions de manera cruenta. El protagonista, conegut amb el renom de Bo, és un “venedor de dones” d’alta categoria, un home “de negocis” al marge de la llei que, de la nit al dia, es troba immers en un terrorífic malson.    

  

Apunts d’un venedor de dones posseeix l’estructura típica de les obres de conspiracions. El to quasi costumista de les primeres pàgines, d’un nihilisme gairebé intranscendent, va augmentant la tensió fins a assolir un ritme absolutament trepidant. El personatge d’en Bo, narrador en primera persona, maneja els girs inesperats (que en són molts) de manera magistral. Va desgranant els fets amb un tempo d’intriga precís i amb una perfecta dosificació de la informació. Val a dir que la darrera sorpresa que ens reserva, absolutament insòlita, pot deixar qualsevol lector, per més experimentat que sigui, amb la boca oberta.  

La caracterització de l’ambient i de l’atmosfera és fantàstica. I sobretot dels personatges. I no només del protagonista, sinó també d’un estol de secundaris molt ben descrits. Fins i tot els puristes del gènere poden estar contents, perquè també hi trobaran la seva femme fatale. La novel·la és molt plàstica. Resulta fàcil imaginar-se-la traslladada al cinema.  

Amb la ciutat de Milà com a teló de fons, Faletti fa una dissecció d’un període, d’una època, d’un país, però no pretén només oferir-nos una novel·la negra amb rerefons històric. Apunts d’un venedor de dones excel·leix sobretot en l’acurada indagació al voltant de la condició humana. A mesura que viu les seves desventures, Bo reflexiona amb profunditat sobre el sentit de la vida i la mort, el mal, la justícia, la llei. Es planteja la presència indefugible de l’atzar; la relació inextricable entre la casualitat i el caos. Fins a quin punt podem manejar els fils de la nostra existència? Tot i que el final de la novel·la deixa espai a l’esperança, a moments en Bo ho té clar: «pots provar de decidir què fer amb la teva vida, però molt sovint és la vida qui decideix què fer amb tu». 


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.

El safareig dels morts, de Marta Banús

El safareig dels morts és la primera novel·la de la barcelonina Marta Banús (1949), una obra d’intriga detectivesca ambientada a primers del segle XX en una típica colònia tèxtil de les que tant abundaven en la Catalunya interior: Can Bartet, a la comarca del Berguedà.

El protagonista, Esteve Ruscalleda, és un inspector judicial que ha de desentrellar el terrible crim perpetrat contra la majordoma del capellà de la Colònia, assassinada amb un arma prou domèstica i original: un picamatalassos. La investigació, enmig d’un estiu asfixiant i d’un ambient social més asfixiant encara, no resultarà gens fàcil. Hi passaran moltes coses, però, com ja us podeu imaginar, no penso avançar res. Només puc garantir que el lector acompanyarà Ruscalleda en el seu periple investigador Colònia amunt i Colònia avall, de manera que gaudirà de la mateixa informació que el personatge i, per tant, podrà anar fent les seves pròpies interpretacions i deduccions.

Marta Banús s’ha documentat extensament i ens mostra la interioritat de la Colònia amb un detallisme impressionant. Una societat tancada i encotillada, de rígids costums, on la figura de l’amo encara té claríssimes reminiscències feudals i on la maledicència i la tafaneria representen la principal activitat de gran part de la població. Personalment, puc assegurar que l’encerta de ple. Durant molt de temps vaig tenir un company de feina que s’havia criat en una Colònia com la de la novel·la. Tot el que m’explicava, del passat i del present, es correspon fil per randa amb la imatge reflectida a El safareig dels morts (i a mi em feia posar els pèls de punta).

 

Banús ha confegit una obra curiosa, amb un vessant costumista extraordinàriament desenvolupat. Gairebé podríem dir que el cas criminal és tan sols un pretext. Un pretext que li permet passejar el seu personatge per tot arreu, que li permet furgar en les profunditats més pregones d’aquell món clos i classista –gairebé antinatural– per poder mostrar-lo fidelment al lector. El funcionament de la fàbrica i de la Colònia, la manera de fer dels habitants, els horaris, els indrets, els àpats, la roba, les estructures familiars, les relacions professionals i humanes, l’estratificació social, els rituals religiosos, el lleure... tot és tan realista, tan rodonament realista, que fa feredat.

Part d’aquesta versemblança està vinculada a dos aspectes formals: el registre lingüístic i l’estil narratiu. Banús empra un llenguatge que sembla extret directament de l’època, amb expressions que a hores d’ara han caigut en desús o resulten anacròniques. De la mateixa manera, el preciosisme de l’estil ens aboca a un sentiment d’antigor que s’avé moltíssim amb l’estructura profunda de la història. Per entendre’ns: en certs moments podria passar per un relat coetani dels esdeveniments que recrea.

Només em falta referir-me a en Ruscalleda, personatge estrany, revestit d’un halo de misteri, amb un passat incert, que té el cabell completament blanc malgrat ser encara jove i del qual no acabem de saber què pensar.

El safareig dels morts, de Marta Banús. O la descarnada naturalesa humana posada al descobert.

Fins aviat, negrots.

Andreu Martín guanya el V Premi Crims de Tinta

 

 

L’escriptor barceloní Andreu Martín, que no necessita cap presentació en aquest bloc, s’ha erigit en el guanyador de la cinquena edició del Premi Crims de Tinta, que convoca el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

L’obra guardonada s’intitula Societat negra i narra una història molt actual relacionada amb les màfies xineses i la violència juvenil.

El llibre apareixerà publicat a La Magrana durant el pròxim mes de gener, a les portes de la celebració de la BCNegra.

Des d’’A l’ombra del crim” ens complau enormement felicitar l’amic Andreu.

Enhorabona!

Cruel y extraño, de Patricia Cornwell

Cruel y extraño (1993) és la quarta entrega de les aventures de la forense Kay Scarpetta, creada per l’escriptora americana Patricia Cornwell. Tal com vaig apuntar aquí, jo només havia llegit (i fa molts anys) Post mortem, el primer títol de la sèrie. Vaig començar Cruel y extraño gairebé per casualitat, perquè vaig topar amb l’edició de butxaca, a baix preu, mentre comprava el diari a la llibreria de la cantonada. I mireu, se’m va enganxar a les mans. Després de la lectura he descobert dues coses. Una: m’ho he passat molt bé, m’ha agradat. Dues: no tornaré a llegir aquestes horroroses edicions, per molt barates que siguin. T’hi deixes la vista i el procés esdevé feixuc i antipàtic. No compensa gens.

La trama fa molt per a mi, que sóc més amant de psicòpates, misteris i crims terribles que no pas d’arguments mafiosos o corrupcions polítiques. D’altra banda, com que també m’agrada molt el tema científic i el seguiment del procediment i de les pistes, doncs perfecte. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat succeeix en un hivern fredíssim, amb neu, tempestes i pluja. Què més podia demanar?

Ha estat divertit assistir a les indagacions forenses en època pre-CSI i a les referències informàtiques en època pre-windows. Ambdós aspectes tenen força rellevància dins la novel·la i, per tant, apareixen molt. He comprovat un cop més la rapidesa en l’avenç de la ciència i de la tècnica. I he constatat tot el que aprenem, gairebé de manera inconscient, amb les novel·les més actuals i amb les sèries de televisió. Certs raonaments que a l’any 1993 encara requerien tot un munt d’especulacions i explicacions, ara es resolen a tota pastilla amb una prova d’ADN o amb una repassada a les trucades fetes des del telèfon mòbil.

Una novel·la distreta, ben travada, que manté l’interès, molt americana i molt plàstica. Fàcilment imaginable com a pel·lícula o com a telefilm. Si me’n cau alguna altra a les mans, no li faré fàstics, atès que la sèrie consta de 20 títols.

Que passeu un bon dia, negrots.