No diguis res, de Raquel Gámez Serrano

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots.