He conclòs avui la lectura de la
nova antologia de relats publicada per Llibres del Delicte. Parlo en aquest cas
d’Assassins de Girona, formada per 13
històries d’autors gironins que s’aproximen al crim des de posicions ben
diferents. Els autors són, per ordre d’aparició dins del recull: Jordi Dausà,
Jair Domínguez, Mar Bosch, Damià Bardera, Matthew Tree, Maribel Torres, Pep
Prieto, Anna Carreras, Andreu Pérez, Cristina Malagelada, Miquel Aguirre, Josep
Torrent i Salvador Macip.
De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets.
De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets.
Tanmateix diré, això sí, que m’ha
resultat d’una agradable lectura. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha
relats que m’han agradat molt i d’altres que no tant. Alguns autors tenen
problemes en rematar els finals, cosa que succeeix amb una certa freqüència, de
la mateixa manera que d’altres han de recordar que un relat no és un capítol de
novel·la. Dit això, el conjunt em sembla força reeixit.
Destaco que he rigut amb Miquel
Aguirre i somrigut amb Matthew Tree, que m’han semblat oportuns els canvis de
punts de vista en les històries de Josep Torrent i Cristina Malagelada i, per
damunt de tot, valoro molt positivament les aportacions de cinc històries: els
quatre primers relats (Dausà, Domínguez, Bosch i Bardera), que representen una
enorme alenada d’aire fresc exempt de cotilles i manies, originals i ben
escrits; i l’encertat colofó que tanca el volum, el bell i fins i tot poètic text
de Salvador Macip. Com sempre, llegir-lo és un plaer.
3 comentaris:
Si tot va bé, serà la meva propera lectura. Veig que t'ho has passat bé. Això m'anima molt.
A veure si em fixo en els detalls que dius (per aprendre)
Salut
Sí, l'he llegit de pressa, m'ha entretingut molt enmig de tanta feina que tinc. Sempre hi ha relats que rutllen menys, en totes les antologies, però el conjunt és ben distret.
Me l’apunto. M’agrada llegir relats sempre, i a més són molt oportuns quan s’està aclaparada de feina. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada